«Les pestes van estendre la devoció popular de Sant Roc, que es va
trobar amb tot un seguit de tradicions de gossos fidels i astronòmics»
'L'àngel visita Sant Roc a la presó' de Tintoretto, 1567 (Venècia, Scuola di S. Rocco).
El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu
del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi,
el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és
l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
Estàtua de Sant Roc (església de Sant Francesc a Cambados, Pontevedra). Font: Wikimedia Commons.
Sant Roc (un dels sants més adorats als Països Catalans) va esdevenir un dels protectors contra la pesta per antonomàsia, juntament amb Sant Sebastià
i Sant Cristòfol. Molts pobles de la Mediterrània nord-occidental s’hi
van encomanar en alguna de les pestes periòdiques que van assolar la
regió entre els segles XIV i XIX, especialment el XVI i XVII. Tot i que
les dates són problemàtiques, la tradició el fa néixer a la ciutat
occitana de Montpeller quan encara pertanyia al Regne de Mallorca
(principis del segle XIV), en l’època prèvia a la Pesta Negra
(1346-1353). Segons la versió oficial, es va vendre totes les propietats
i se’n va anar de pelegrinatge a Roma. Pel camí es va trobar el nord
d’Itàlia ple d’empestats i es va dedicar a assistir-los.
Butlletí de VilaWeb
Rebeu les notícies de VilaWeb cada matí al vostre correu
Tanmateix,
va contraure la malaltia a Piacenza i es va haver d’allunyar de la
ciutat en una cabanya al bosc, on s’hauria mort si no hagués estat per
un gos caçador que li duia pa cada dia. Segons la versió barcelonina
recollida per Joan Amades al Costumari català, no va ser Piacenza on va passar el prodigi, sinó a la capital del Principat, on el gos, a més, el guarí llepant-li les nafres.
Sens
dubte, el de Montpeller tingué més sort que el malaguanyat Lluís
Gonzaga (1568-1591), d’historicitat ben provada, que sí que morí a
conseqüència d’haver auxiliat els malalts de pesta a la Roma de la seva
època. Avui exerceix el patronatge sobre els malalts de sida i qui els
cuida.
Tornat a Sant Roc, en la iconografia, si Sant Sebastià és
representat amb el tors nu, ell ensenya una cuixa o bé totes dues,
inflades per un bubó. Vesteix de pelegrí i l’acompanya el gos que li
duia pa, sovint amb una llesca a la boca. La relació amb l’animal va fer
que el sant fos considerat patró dels gossos i, alhora, que el cànid,
per la seva fidelitat i altruisme, fos venerat gairebé com a sant el dia
de Sant Roc (16 d’agost) i especialment l’endemà.
Els gossos grecs
Odisseu i Argos, de Jean-Auguste Barre. Font: Wikimedia Commons.
Per a copsar la profunditat d’aquesta adoració, cal
remuntar-se als orígens de la nostra cultura. Deixant de banda l’Anubis
egipci, patró dels embalsamadors, el primer gran gos de l’antiguitat és
Argos. Ulisses o Odisseu, el seu amo, tornà a Ítaca després de vint anys
i fou l’únic que el reconegué, malgrat que anés de captaire, i va morir
tot seguit. Aquest instint tan bo i el fet que fos propietat d’un rei
indiquen que era un gos caçador. L’heroi, val a dir, també es va haver
d’amagar lluny de la ciutat quan va arribar a Ítaca i, ben mirat, no hi
ha gaire diferència entre un rodamon i un pelegrí.
Malauradament,
tot i que la fidelitat d’Argos és proverbial, no va ser honrada per
Zeus. Pels grecs, totes les constel·lacions eren personatges il·lustres
que havien merescut que els déus els elevessin al cel en un procés
anomenat ‘catasterisme’ i no n’hi ha cap que representi el gos
d’Odisseu. Sí que és el cas, en canvi, dels signes del zodíac: per
exemple, l’Escorpí és la petita bestiola que va aconseguir de matar
l’insaciable Orió, el gegant caçador. I són precisament ell i la seva
canilla qui van ser fets estels en la constel·lació homònima i les del
Ca Major i Menor. Constel·lació del Ca Major. Font: Wikimedia Commons.
Tanmateix, l’astrònom Eratòstenes (276-194 aC) diu que el Ca
Major és el fantàstic Lèlaps. Primer havia estat guardià d’Europa i
després va ser ofert a Procris com a recompensa per haver guarit el rei
de Creta d’una estranya afecció. Lèlaps i el marit de Procris van anar a
caçar la guineu teumèsia, que feia estralls a la rodalia de Tebes.
Seria bufar i fer ampolles: era un gos caçador perfecte, atès que no se
li podia escapar mai cap presa, però la guineu, màgica, era la presa
perfecta i no podia ser caçada en cap circumstància. Zeus, per
solucionar aquesta paradoxa, va elevar el gos als estels.
La importància del ca del firmament no s’acaba aquí, car el seu estel principal és Sírius (del grec seírios, ‘ardent’),
el més brillant, i que a l’estiu, amb la seva sortida, marca el
començament de l’etapa més calorosa de l’any, la ‘canícula’ (relacionat
amb el llatí dies caniculares, ‘dies del gos’).
Sant Cristòfol i els gossos sants
Sant Cristòfol (icona bizantina anònima). Font: Wikimedia Commons.
Però a la cultura grega el gos també va inspirar filòsofs, no
precisament com a paradigma de fidelitat, sinó de desinhibició. Els
prenien com a models de vida i es feien dir cínics, és a dir
‘gossos’. El més famós és Diògenes (412-323 aC), una mena de vagabund
recordat per les seves autèntiques gamberrades. Als geògrafs, en canvi,
els van inspirar a l’hora de referir-se als confins del món, on feien
viure homes amb cap de gos, els cinocèfals. D’aquesta raça encara en
parlarà Marco Polo al segle XIV.
Curiosament, n’hi va haver un que
va arribar a ser sant: Cristòfol. O, més ben dit, no és que sant
Cristòfol fos cinocèfal, sinó que en algunes icones de l’Església
ortodoxa és representat com a tal, amb cap de gos. Segons la celebèrrima
Llegenda àuria, escrita a l’Occident cristià del s. XIII, feia
de dotze colzes d’alçada (més de dos metres) i la seva cara feia por.
En fonts anteriors d’origen germànic també té cap de gos.
Sigui
com sigui, si ja és estranya l’existència d’un sant semihumà, pels
voltants de Lió van fer sant un llebrer cap al segle XIII, si bé
l’Església catòlica va combatre contra la que considerava una
superstició. Es venerava el 22 d’agost.
El llebrer en qüestió es
deia Guinefort i la seva hagiografia no és sinó la versió d’un conte
popular que es troba de l’Índia fins a Gal·les. Un noble té un sol fill i
el deixa sol amb el gos. Quan torna a casa se’l troba amb la boca plena
de sang i, imaginant que ha mort el fill, el mata. Al cap d’una estona
sent el nadó, que és viu a l’habitació: la sang és d’una serp que el
volia matar i que el gos havia mort per protegir-lo. La versió de Sant
Guinefort continua i explica que, desconsolat i penedit, el noble va
donar una sepultura digna a l’animal, però que la seva família va caure
en desgràcia. La gent de la contrada, commoguda per la noblesa del gos i
la seva mort innocent, van començar a acudir a la tomba per demanar
salut, especialment les dones pensant en els seus fills.
Gossos i canvi de temps
Estampa
de Sant Roc (detall d’un goig del convent de Figueres). Font:
Monestirs.cat (https://www.monestirs.cat/monst/aemp/ae21sroc.htm).
Els gossos tenen molt a veure amb la salut i la malaltia: a
Barcelona, com recull Joan Amades, el de Sant Roc protegia contra els
cans rabiosos i era patró dels qui guarien mitjançant l’oració. A més,
era venerat especialment entre els caçadors i a Reus, fins i tot, el 17
d’agost repetien les festes del sant a un gos d’aigua, una raça de gos
caçador. Aquell dia també era ‘Sant Mamet’, adorat per les joves del
Maresme i del Vallès, sigui per trobar marit o per tenir llet, una mica
com les devotes de sant Guinefort.
Cans a banda, alguns dels
refranys del dia de Sant Roc són relacionats amb la meteorologia: ‘Quan
Sant Roc tomba l’espatlla, el temps canvia’, ‘Sant Roc passat, temps
canviat.’
Tot plegat, aquests refranys, el gos protector de la
ràbia, sant Guinefort i dos sants relacionats alhora amb la pesta i els
cans, fa pensar en una complexa xarxa de tradicions molt diverses
segurament relacionades entre si per la constel·lació del Ca Major ja
mencionada, l’estel principal de la qual, Sírius, inaugura els dies de
la canícula, els més càlids de l’any. Tot i que el dia d’arrancada varia
en funció del país, comença pels volts de Sant Cristòfol,
tradicionalment adorat el 10 de juliol.
Si no fos prou, la
canícula es relacionava amb la febre i diverses malalties, especialment
la ràbia. Segurament per això Sant Roc i el seu gos són adorats just
quan s’acaba i canvia el temps amb les tempestes estivals, com diuen els
refranys. Que la festa de Sant Roc s’instituís al segle XVI, quan
l’astrologia era força popular i ja s’havia adoptat el calendari
gregorià, reforça aquesta possibilitat. Sant Guinefort, popular i
d’origen més antic, sembla una fusió de la llegenda del gos protector
amb un obscur sant Guinefort humà que va ser martiritzat amb una pluja
de fletxes, com Sant Sebastià, el primer protector cristià contra la
pesta.
Per tant, potser l’entranyable gos de Sant Roc que avui
reivindicarien alguns animalistes no simbolitza sinó el comiat dels dies
més càlids de l’estiu que comencen, precisament, pels volts de sant
Cristòfol, l’altre sant mig gos i protector de la pesta. I, no ho
oblidem, segons els grecs, era obra d’Apol·lo, el déu del sol, l’astre que regna sobre els dies d’estiu mentre Sírius regna sobre les nits més càlides.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
15.08.2020 21:50
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada