Opinió
Els afers privats de la Corona
Joan J. QueraltBarcelona. Diumenge, 16 d'agost de 2020. 05:30
Actualitzat Diumenge, 16 d'agost de 2020. 11:37
Temps de lectura: 5 minuts
Els primers 14 dies d’agost han estat, com en ple curs, una mostra de
l’ampli registre dels mals institucionals que pateix la dita Espanya
constitucional. El mal de fons rau en que fer funcionar la Constitució
com cal, d’acord amb el seu esperit democràtic i sempre cap endavant,
desenvolupant més i més les estructures polítiques i no tancant-se sobre
si mateixa, cada cop una mica més. Governança, participació,
transparència, vaja. No en fa flaire de canviar.
A la fugida de l'exrei s’ha d’afegir la suspensió sense previsió legal dels permisos dels presos polítics ordenat per la jutgessa, el rebuig de la justícia belga de l’euroordre contra el conseller Puig per manca de competència de l’òrgan que la demanava —tema sobre el qual haurem de tornar més endavant, per la seva importància cara el futur del procés—, una crisi econòmica accelerada i que no sembla que tingui aturador degut a la gestió com pollastre sense cap d’una pandèmia per part de tots els que l’han de gestionar, caos al que es sumen els anarcos de dretes —confosa coalició de progres i ultres que menystenen la salut pública en nom d’una llibertat que no tenen—... En només dos setmanes, i el que em deixo.
De tot aquest garbuix en sobresurt, a parer meu, l’enviament de l'exrei a l’espai exterior, escandalosament acordat a tres bandes: l’interessat, la Zarzuela i La Moncloa. Així, Joan Carles ha passat de no abdicar ni marxar mai a l’estranger a fer-ho, d’amagat i per la porta del darrera: primer, l’abdicació i, després, el seu mutis de luxe. Joan Carles ha passat de dir que la justícia és igual per a tothom, segurament més la suïssa que l’espanyola, a fer allò tan clàssic de si te he visto, no me acuerdo. Segueix així la tradició de la seva família en l’edat contemporània: Isabel II, Alfons XIII i ara ell. Tots fugits a exilis més o menys daurats amb fons de més que obscura procedència.
Però de tota la fugida hi ha alguns arbres que no deixen veure el bosc. La qüestió no és la seva vida sentimental —sembla que l’adulteri públic i notori no ha estat condemnat per l’església— ni les caceres hiperluxoses, ni d’una comissió més o menys sucosa, però segurament proporcionada a l’import d’una obra faraònica duta a terme per qui no ha de retre comptes als seus súbdits, com són les satrapies aràbigues.
El tema no va per aquí. El tema és molt més profund i l’exrei el fa palesar amb tot encert en la carta que va adreçar al seu fill, el rei —no als espanyols—, i que la Casa Reial va fer pública el 3 d’agost proppassat (només en castellà!) en referir-se al motiu de la seva decisió: "la repercussió pública que estan generant certs esdeveniments passats de la meva vida privada", deia Joan Carles.
La fortuna de l’exrei, segons Forbes, supera els 1.800 milions d’euros, fita gens menyspreable, tenint en compte que partia, segons communis opinio pràcticament de zero. Aquí rau la clau de tot: la vida privada. És a dir, els negocis, donatius —altruistes?— i comissions —cal recordar un altre detall: les comissions les paga el venedor, no el comprador—. Certament, és vida privada perquè no són actes que el rei hagi de sotmetre a aprovació ministerial (art. 64 Constitució), ja que no són actes que legalment tingui atribuïts. No són actes deguts com va establir en el seu Dictamen el Consell d’Estat el 22 de juliol de 1999 amb ocasió de l'adhesió d’Espanya al Tribunal Penal Internacional. No es tracta aquí de parlar sobre l’abast de la immunitat reial, que molts creiem limitada, precisament als actes públic i deguts.
La qüestió aquí i ara és si el rei té vida privada i si aquesta vida privada és a) immune a l’escrutini públic; i b) si els seus actes privats tenen conseqüències jurídiques. La resposta a la primera qüestió és positiva. Tot començant per l’acte primigeni i exclusiu de les monarquies hereditàries: perpetuar biològicament la dinastia amb hereus. Un acte de dormitori no pot ser més privat ni, en aquest context, tenir més conseqüències; només cal donar un cop d’ull a les guerres dinàstiques espanyoles modernes. Actes privats, amb repercussions públiques.
La resposta a la segona qüestió, cabdal com poques, ha de ser positiva. Pensem —tornem al dormitori— en les filiacions il·legítimes, tan indissolublement unides a les cases reials. Avui en dia no podem deixar sense pare cap fill, siguin quins siguin llurs bressols. Com igualment no es podria deixar sense resposta jurídica el maltractament de gènere o, com aquí ens convoca, delictes com el frau fiscal, les negociacions prohibides a funcionaris, el blanqueig de capitals, tràfic d’influències... Tots són actes privats, tant els germinals com els patrimonials, aliens a les funcions encomanades legalment al cap de l’estat.
Per això, en aquest escrutini de la vida privada del monarca, tan legítim com higiènicament democràtic, cal dur a terme una investigació, primer ciutadana i periodística i, arribat el cas, judicial, sobre els orígens de la fortuna de Joan Carles i la seva evolució. Per exemple, saber què va passar amb els patrimonis que ens van revelar els papers de Panamà, on la fa poc traspassada germana del rei, sense professió ni recursos coneguts, era la presidenta d’una societat opaca: Delantera Financiera, SA, de 1974 a 2014 (des que Joan Carles va ser cap de l’estat interí fins que va abdicar, per ser exactes).
O esbrinar una de les incògnites que va deixar a l’aire el cas Nóos amb les declaracions inacabades de Carlos García Revenga, secretari de la casa del rei abdicat, que despatxava quinzenalment la infanta Cristina, tal com consta al sumari. I les visites de Matas, Zaplana o Barberá a Marivent i a La Zarzuela, no per entrevistar-se amb el seu titular, sinó amb Urdangarín. Això explicaria moltes coses i le deixaria massa clares.
O esbrinar per què el rei triga un any (del 15-3-2019 al 15-3-2020) en desvelar el que sabia de la Fundació Zagatka, controlada per un cosí de Joan Carles resident a Mònaco, Álvaro de Orleans-Borbó) o de la Fundació Lucum, que la fiscalia helvètica atribueix al seu pare i en la qual hi ha pel mig Corinna Larsen. O esbrinar el paper del també traspassat, condemnat i sempre fidel Manuel Prado y Colón de Carvajal. Algun exfinancer català, també condemnat, en sap molt d’aquestes relacions. I algun altre condemnat financer espanyol, un màster de l’univers en l’època dels màsters de l’univers, també.
En resum: la fugida és la punta de l’iceberg de la construcció d’un patrimoni, d’origen més que sospitosament il·lícit, bastit a l’aixopluc del poder. Ara tot just se n'ha llevat el primer vel. Sense entrar, reitero, en la immunitat real per temes privats —com el mateix Joan Carles sosté— el cert que davant les exigències ciutadanes i una premsa lliure —fins ara en altíssima proporció estrangera— no hi ha immunitat que valgui.
Seguim, sisplau.
A la fugida de l'exrei s’ha d’afegir la suspensió sense previsió legal dels permisos dels presos polítics ordenat per la jutgessa, el rebuig de la justícia belga de l’euroordre contra el conseller Puig per manca de competència de l’òrgan que la demanava —tema sobre el qual haurem de tornar més endavant, per la seva importància cara el futur del procés—, una crisi econòmica accelerada i que no sembla que tingui aturador degut a la gestió com pollastre sense cap d’una pandèmia per part de tots els que l’han de gestionar, caos al que es sumen els anarcos de dretes —confosa coalició de progres i ultres que menystenen la salut pública en nom d’una llibertat que no tenen—... En només dos setmanes, i el que em deixo.
De tot aquest garbuix en sobresurt, a parer meu, l’enviament de l'exrei a l’espai exterior, escandalosament acordat a tres bandes: l’interessat, la Zarzuela i La Moncloa. Així, Joan Carles ha passat de no abdicar ni marxar mai a l’estranger a fer-ho, d’amagat i per la porta del darrera: primer, l’abdicació i, després, el seu mutis de luxe. Joan Carles ha passat de dir que la justícia és igual per a tothom, segurament més la suïssa que l’espanyola, a fer allò tan clàssic de si te he visto, no me acuerdo. Segueix així la tradició de la seva família en l’edat contemporània: Isabel II, Alfons XIII i ara ell. Tots fugits a exilis més o menys daurats amb fons de més que obscura procedència.
Però de tota la fugida hi ha alguns arbres que no deixen veure el bosc. La qüestió no és la seva vida sentimental —sembla que l’adulteri públic i notori no ha estat condemnat per l’església— ni les caceres hiperluxoses, ni d’una comissió més o menys sucosa, però segurament proporcionada a l’import d’una obra faraònica duta a terme per qui no ha de retre comptes als seus súbdits, com són les satrapies aràbigues.
El tema no va per aquí. El tema és molt més profund i l’exrei el fa palesar amb tot encert en la carta que va adreçar al seu fill, el rei —no als espanyols—, i que la Casa Reial va fer pública el 3 d’agost proppassat (només en castellà!) en referir-se al motiu de la seva decisió: "la repercussió pública que estan generant certs esdeveniments passats de la meva vida privada", deia Joan Carles.
La fortuna de l’exrei, segons Forbes, supera els 1.800 milions d’euros, fita gens menyspreable, tenint en compte que partia, segons communis opinio pràcticament de zero. Aquí rau la clau de tot: la vida privada. És a dir, els negocis, donatius —altruistes?— i comissions —cal recordar un altre detall: les comissions les paga el venedor, no el comprador—. Certament, és vida privada perquè no són actes que el rei hagi de sotmetre a aprovació ministerial (art. 64 Constitució), ja que no són actes que legalment tingui atribuïts. No són actes deguts com va establir en el seu Dictamen el Consell d’Estat el 22 de juliol de 1999 amb ocasió de l'adhesió d’Espanya al Tribunal Penal Internacional. No es tracta aquí de parlar sobre l’abast de la immunitat reial, que molts creiem limitada, precisament als actes públic i deguts.
La qüestió aquí i ara és si el rei té vida privada i si aquesta vida privada és a) immune a l’escrutini públic; i b) si els seus actes privats tenen conseqüències jurídiques. La resposta a la primera qüestió és positiva. Tot començant per l’acte primigeni i exclusiu de les monarquies hereditàries: perpetuar biològicament la dinastia amb hereus. Un acte de dormitori no pot ser més privat ni, en aquest context, tenir més conseqüències; només cal donar un cop d’ull a les guerres dinàstiques espanyoles modernes. Actes privats, amb repercussions públiques.
La resposta a la segona qüestió, cabdal com poques, ha de ser positiva. Pensem —tornem al dormitori— en les filiacions il·legítimes, tan indissolublement unides a les cases reials. Avui en dia no podem deixar sense pare cap fill, siguin quins siguin llurs bressols. Com igualment no es podria deixar sense resposta jurídica el maltractament de gènere o, com aquí ens convoca, delictes com el frau fiscal, les negociacions prohibides a funcionaris, el blanqueig de capitals, tràfic d’influències... Tots són actes privats, tant els germinals com els patrimonials, aliens a les funcions encomanades legalment al cap de l’estat.
Per això, en aquest escrutini de la vida privada del monarca, tan legítim com higiènicament democràtic, cal dur a terme una investigació, primer ciutadana i periodística i, arribat el cas, judicial, sobre els orígens de la fortuna de Joan Carles i la seva evolució. Per exemple, saber què va passar amb els patrimonis que ens van revelar els papers de Panamà, on la fa poc traspassada germana del rei, sense professió ni recursos coneguts, era la presidenta d’una societat opaca: Delantera Financiera, SA, de 1974 a 2014 (des que Joan Carles va ser cap de l’estat interí fins que va abdicar, per ser exactes).
O esbrinar una de les incògnites que va deixar a l’aire el cas Nóos amb les declaracions inacabades de Carlos García Revenga, secretari de la casa del rei abdicat, que despatxava quinzenalment la infanta Cristina, tal com consta al sumari. I les visites de Matas, Zaplana o Barberá a Marivent i a La Zarzuela, no per entrevistar-se amb el seu titular, sinó amb Urdangarín. Això explicaria moltes coses i le deixaria massa clares.
O esbrinar per què el rei triga un any (del 15-3-2019 al 15-3-2020) en desvelar el que sabia de la Fundació Zagatka, controlada per un cosí de Joan Carles resident a Mònaco, Álvaro de Orleans-Borbó) o de la Fundació Lucum, que la fiscalia helvètica atribueix al seu pare i en la qual hi ha pel mig Corinna Larsen. O esbrinar el paper del també traspassat, condemnat i sempre fidel Manuel Prado y Colón de Carvajal. Algun exfinancer català, també condemnat, en sap molt d’aquestes relacions. I algun altre condemnat financer espanyol, un màster de l’univers en l’època dels màsters de l’univers, també.
En resum: la fugida és la punta de l’iceberg de la construcció d’un patrimoni, d’origen més que sospitosament il·lícit, bastit a l’aixopluc del poder. Ara tot just se n'ha llevat el primer vel. Sense entrar, reitero, en la immunitat real per temes privats —com el mateix Joan Carles sosté— el cert que davant les exigències ciutadanes i una premsa lliure —fins ara en altíssima proporció estrangera— no hi ha immunitat que valgui.
Seguim, sisplau.
Opinió
No hi ha dret
Opinió
En braços de la incertesa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada