Avui són més vigents que mai les crítiques i els advertiments de
Pier Paolo Pasolini contra el 'nou feixisme invisible del consumisme' i
l'expansió del neocapitalisme depredador
Pier Paolo Pasolini (1922-1975) va
ser un dels grans intel·lectuals del segle XX. Cineasta, escriptor i,
sobretot, una veu molt lúcida en l’anàlisi i la crítica radical al tomb
expansiu que aleshores feia el neocapitalisme liberal amb la seva
estratègia d’hiperconsumisme, el nou feixisme invisible, segons ell.
Ell va alertar del desastre mundial que significava identificar
progrés amb desenvolupament i consumisme de manera absoluta, vulnerant
sense escrúpols la llibertat i els drets de la gent a la salut, la
cultura i l’educació. ‘El consumisme és un pur i simple cataclisme
antropològic’, escrigué.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
Pasolini es manifestava públicament sobre els fets polítics
quotidians, les matances de l’extrema dreta, la hipocresia dels
intel·lectuals i la corrupció del poder polític i econòmic. Alhora, en
essència, anava construint, profundament convençut, una crítica
apassionada i argumentada contra el neocapitalisme salvatge i la
inoculació de la seva ideologia de fals progrés i falsa felicitat en les
ments dels ciutadans. I contra tots aquells que ho impulsaven d’una
manera o d’una altra.
Va criticar tots els responsables: l’estat, els empresaris, els
polítics, els intel·lectuals, l’església, el sistema educatiu i els
mitjans de comunicació, especialment la televisió. Era una posició tan
avançada al seu temps que avui gairebé sembla profètica.
A banda els films que tothom pot conèixer, en què, entre moltes més
coses, denuncia el feixisme modern i reivindica amb fermesa –amarada
d’ironia i tendresa– els desheretats, els marginals, els delinqüents,
els brivalls o les prostitutes, Pasolini va fer un curt documental, Le Mura di Sana’a
(1971), que adreçà a la UNESCO, demanant de salvar el Iemen de la
destrucció, ‘frenant l’especulació en un país on ningú la denuncia’.
‘Itàlia està acabada, però el Iemen encara es pot salvar’, deia. Ningú
no li va fer ni cas. Construcció de la carretera de Sana’a.
L’enemic públic número u del poder
La justícia italiana el va sotmetre a trenta-tres processos
judicials. Tenia molts enemics al poder, a l’església, a la dreta i a
l’esquerra, entre els pseudo-moralistes, els corruptes, els sequaços del
poder i els feixistes, tant els clàssics, com els que feien la seva
‘transició democràtica’. Ell els criticava i els escandalitzava amb els
seus films i els seus escrits.
Tot ho deia en públic, a la cara. ‘Tothom té l’obligació d’odiar el
poder de la seva època’, deia. Va ser objecte de censura, persecució i
escarn pels seus atacs al sistema capitalista corrupte i la defensa dels
marginats, de l’homosexualitat i de la llibertat d’educació, d’acció i
d’expressió.
Va ser assassinat brutalment a la platja d’Òstia, prop de Roma, el 2
de novembre de 1975 a la nit. Enguany farà quaranta-cinc anys. Hi havia
anat en companyia d’un jove prostitut. S’han fet tota mena
d’especulacions sobre els autors del crim. Des de la venjança homofòbica
fins a complots de l’extrema dreta i de l’establishment
polític i empresarial. Potser temien que revelés les seves
investigacions sobre l’assassinat d’Enrico Mattei, president de la
companyia estatal petroliera ENI. No s’ha sabut mai la veritat. Potser
no se sabrà mai. L’estat no va voler mai arribar al fons de la
investigació, cosa que ja ens diu molt sobre l’estat i sobre l’autoria
del crim. Joves del Iemen construeixen una carretera per una empresa xinesa. Fotograma de ‘Le mura di Sana’a’ (1971).
A la Itàlia dels anys seixanta i setanta del segle passat, Pasolini
va forjar un conjunt de conceptes crítics, ja inapel·lables llavors, que
han anat adquirint una dimensió universal. S’avançà al seu temps.Allò que ell deia contra el feixisme del consumisme
i el desenvolupament com a eina única de progrés ha evolucionat
després, en tots aquests anys –i li ha donat la raó–, en la
globalització amb les nefastes conseqüències per a la salut del planeta i
les persones. També per al coneixement i la informació. Gràcies a la
submissió cega a la tecnologia que destrueix el periodisme i els mitjans
de comunicació, a còpia, també, de rendibilitat: d’índex d’audiència, likes, tweets i fake news, cosa que fomenta la ignorància, la manipulació i els populismes.
Fins ara nosaltres la tragèdia la vèiem lluny. Els qui eren víctimes
de la depredació de les indústries extractives, de la degradació del
planeta i les catàstrofes ecològiques eren els pobres del Tercer Món.
Quan vénen cap ací per a refugiar-se o buscar feina i provar de
sobreviure, els reprimim abans no hagin fet res, els tractem com a
perillosos delinqüents. Això també és rendible en vots. La rendibilitat
sempre és l’objectiu.
A ell ningú no li va fer cas en el seu temps. Ni després. Ho va
advertir moltes vegades, fins que el van matar. Avui cal llegir-lo en
tota l’amplitud i profunditat. Com també és evident, crec, que caldria
fer cas, finalment, dels teòrics de l’ecologia política i l’economia del
decreixement, de qui podríem dir que potser Pasolini va ser un pioner
sense saber-ho.
Els llibres que contenen articles, entrevistes i escrits inèdits de
Pier Paolo Pasolini que tinc a mà en aquests moments per a escriure
aquestes línies i recomanar són Siamo tutti in pericolo (en castellà, Todos estamos en peligro. Entrevistas e intervencions, editorial Trotta, 2018), Lettere luterane (en castellà Cartas luteranas, editorial Trotta, 2017), i Demasiada libertad sexual os convertirá en terroristas (2014), editorial Errata Naturae. ‘Le mura di Sana’a’ (1971).
L’última entrevista: ‘Tots estem en perill’
‘Tots estem en perill’ és el titular de la darrera entrevista que li
va fer el periodista Furio Colombo un dissabte a la tarda a casa seva.
Era el primer de novembre de 1975. L’endemà, diumenge, el cos sense vida
de Pasolini era al dipòsit de cadàvers de la policia de Roma.
L’entrevista es va publicar, pòstumament, a Stampa Sera, el 3 de
novembre. És com si d’una manera inconscient i premonitòria, ell hagués
volgut condensar-ho tot. Com si fos la seva darrera oportunitat de
fer-nos un advertiment.
N’extrec algunes coses que ell afirma, seguint l’argument de l’entrevista:
‘El rebuig ha estat sempre un gest essencial. Els sants, els ermitans
i també els intel·lectuals, els pocs que han fet la història, són els
que han dit NO, i mai els cortesans i els ajudants dels cardenals.’
‘La tragèdia és que ja no hi ha éssers humans: hi ha estranyes
màquines que xoquen l’una amb l’altra. I nosaltres, els intel·lectuals,
agafem la guia de trens de l’any passat, o de fa deu anys, i després
diem: que estrany! […] Com s’hi han estavellat d’aquesta manera? O el
maquinista ha embogit, o és un criminal aïllat o hi ha una conjura, […]
una conjura que ens allibera de tot el pes d’enfrontar-nos per nosaltres
mateixos amb la veritat.’ Pasolini i la seva mare.
‘El poder és un sistema d’educació que ens divideix en subjugats i
subjugadors. Però, compte. Un mateix sistema educatiu ens forma a tots,
des de les anomenades classes dirigents fins als pobres. Per això tots
volen les mateixes coses i es comporten de la mateixa manera.’‘Has vist mai aquells titelles que fan riure molt als nens perquè el
cos mira cap a un costat i el cap en direcció contrària?… Doncs bé, així
és com jo veig la tropa d’intel·lectuals, sociòlegs, experts i
periodistes amb les més nobles intencions: les coses passen aquí i el
cap mira enllà. No dic que no hi hagi feixisme. Dic: deixeu de parlar-me
del mar mentre som a la muntanya. És un paisatge diferent. Aquí hi ha
el desig de matar. I aquest desig ens lliga com a germans sinistres a un
fracàs sinistre de tot un sistema social.’
‘Primera tragèdia: una educació comuna, obligatòria i equivocada que
ens empeny a tots a tenir-ho tot a costa del que sigui. […] L’educació
rebuda ha estat: tenir, posseir, destruir. […] L’anomenada escola
obligatòria fabrica forçosament gladiadors desesperats. La massa
augmenta, igual que la desesperació, igual que la ràbia.’
‘Sento nostàlgia de la gent pobra i autèntica que combatia per
enderrocar aquell patró sense convertir-se en aquell patró. Com que
estaven exclosos de tot, ningú no els havia colonitzats.’
‘Aquí falta el cirurgià que tingui el coratge d’examinar el teixit i
dir: senyors, això és càncer, no una anècdota benigna. Què és el càncer?
És quelcom que canvia totes les cèl·lules, que a totes les fa créixer
d’una manera embogida, al marge de qualsevol lògica anterior.’
‘Jo escolto els polítics amb les seves formuletes, tots els polítics,
i em torno boig. No saben de quin país parlen, són tan lluny com la
Lluna. I els literats. I els sociòlegs. I els experts de qualsevol
gènere.’
Cap al final de la tarda, quan comença a fer-se fosc, el periodista
li demana per què creu que per a ell certes coses són realment més
clares, Pasolini respon: ‘No voldria parlar més de mi; potser fins i tot
n’he parlat massa. Tothom sap que les meves experiències les pago jo
personalment. Però també hi ha els meus llibres i els meus films. Tal
vegada sóc jo qui s’equivoca. Però continuo dient que tots estem en
perill.’
‘Com penseu evitar el perill i el risc?’, li demana, per acabar, el
periodista. No hi ha resposta. Entre tots dos revisen les notes.
Pasolini li diu que l’endemà li donarà una conclusió per escrit, que
s’expressa millor escrivint que no parlant. L’endemà, a l’albada, el van
trobar mort, apallissat i esclafat amb el seu cotxe, a la platja
d’Òstia.
Passió i mort de Pasolini, segons Abel Ferrara
L’any 2014, el director Abel Ferrara estrenava el film Pasolini,
interpretat per Willem Dafoe, Ninetto Davoli i Maria de Medeiros, entre
més actors. Vaig assistir a l’estrena per escriure un article. Em va
agradar. Per exemple, en vaig dir que, contràriament al que es podia
esperar d’un director iconoclasta i provocador com Abel Ferrara, Pasolini és un intens homenatge intel·lectual a l’actitud ètica d’un creador radicalment crític.
El film, protagonitzat per un Willem Dafoe calcat a Pasolini, narra
l’últim dia i mig de la seva vida, les converses amb la mare i els
amics, els seus projectes i pensaments, la darrera entrevista que va
donar i el seu assassinat. El film podria decebre al final perquè no
aporta res de nou sobre l’assassinat: no diu si el va matar l’extrema
dreta, assassins a sou de les multinacionals o si va ser un crim
homofòbic. ‘La vida privada també és un fet polític’, deia ell. És la
vida, la seva actitud d’home lliure, que Abel Ferrara vol reivindicar
d’ell: qui era, què pensava, què somiava, per què el van matar, per què
tenia tants enemics, per què era un home acorralat. Les coses que avui
el fan més viu que mai. El seu llegat ideològic.
I en el rerefons, sense aprofundir-hi, rau, també, la incògnita mai
no resolta del seu tràgic final. Ferrara es mostra fidel a una de les
frases clau de Pasolini que el film subratlla: ‘Això meu no és un conte,
és una paràbola. El significat de la paràbola és la relació de l’autor
amb la forma que ell crea.’
El film evoca el ric i enigmàtic univers pasolinià: la poesia, la
filosofia, la política i la vida. Avui és rabiosament actual la seva
crítica frontal al poder i la lluita contra els fraus del sistema: en la
política, la cultura, la moral i els mitjans de comunicació. Com va fer
dir als seus personatges: ‘La fi no existeix. Cal continuar esperant.
Alguna cosa passarà’.
Potser ja passa ara… Willem Dafoe interpreta Pier Paolo Pasolini.
Willem Dafoe: ‘Em fa por l’actualitat de Pasolini’
En les presentacions i les entrevistes que li van fer quan es va
estrenar el film, l’actor Willem Dafoe, encara il·luminat pel personatge
i els seus escrits, afirmava: ‘Pasolini era un escriptor enorme i un
profeta. Em fa por la seva actualitat. Ens va advertir dels perills que
ens sotjaven, ho va escriure, i tot i això no hem fet res. Almenys
continuem aprenent d’ell i dels seus bells texts.’
Llegint els escrits de Pasolini, pensant en la seva marginació i allò
que avui coneixem per intel·lectuals, crec que, com deia ell, ells
també han estat absorbits pel consumisme de la indústria cultural i
mediàtica, al servei dels interessos del poder que els és més proper.
Recordo una frase de Pierre Bourdieu sobre el món intel·lectual:
‘L’excel·lència en la majoria de les societats és l’art de jugar amb les
regles del joc fent d’aquest joc amb les regles del joc un homenatge
suprem al joc. El transgressor controlat és tot el contrari de
l’heretge.’
Potser ja és arribada l’hora, finalment i per necessitat,
d’estalviar-se el soroll mediàtic dels transgressors controlats per
escoltar atentament la paraula dels heretges en respectuós silenci.
VilaWeb necessita el vostre suport
El dret d'informació és
indiscutible i, en dies com aquests que vivim, que tothom hi pugui tenir
accés és més necessari que mai. A VilaWeb treballem de sempre per donar
la millor informació possible amb accés lliure, sense barreres de
pagament. Simplement demanem als qui pugueu i vulgueu pagar que ens
ajudeu fent-vos-en subscriptors, per poder garantir la continuïtat i la
independència del diari.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.
05.04.2020 16:12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada