Considerada una de les escriptores més importants de la literatura
catalana moderna, va ser guardonada amb el Premi d'Honor de les lletres
catalanes el 2017
Isabel-Clara Simó s’ha mort aquesta matinada a setanta-sis anys després d’una llarga malaltia. Considerada
una de les escriptores més importants de la literatura catalana
moderna, va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les lletres catalanes
el 2017. En aquella cerimònia, l’escriptora alcoiana va
sorprendre el Palau de la Música amb la seva energia i reivindicant el
talent artístic dels Països Catalans. A més a més, va fer una confessió
personal: ‘He donat la imatge, pel fet de ser dona i més, que escric
històries d’amor per a tietes, que escric per a dones, des d’interiors, i
m’he sentit rebutjada moltes vegades. De tota manera, no he abandonat: a cada bufetada una mica més d’impuls. No m’he sentit estimada sovint.’
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
Les obres de Simó han estat traduïdes a deu llengües. El 1993 va guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la per La Selvatge,
un relat amorós de desig i possessió entre una noia de catorze anys i
un sexagenari, ric i divorciat. Sis anys més tard, la Generalitat de
Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi. A part de La Salvatge, alguns dels seus llibres més importants són Júlia (1983), Amor meva (2010), Homes (2010) o Els invisibles (2013). Les dues últimes novel·les que va publicar són Prime time. Irreverències (2019) i La sarbatana (2019).
Com a periodista, Simó va exercir de directora del setmanari Canigó,
però també fou columnista del diari Punt Avui. El comiat de l’escriptora
serà demà, però encara no s’ha concretat l’hora. Isabel-Clara Simó: ‘No estic convençuda del procés, no estic convençuda dels mitjans, no estic convençuda del resultat’
Joan Josep Isern ens explica les efemèrides i commemoracions més destacades del 2020, l'any que avui comença
L’any que estrenem avui es
presenta generós en aniversaris i commemoracions. D’una manera molt
especial per als amants de la música i, dintre d’aquest segment, per als
seguidors dels Beatles, perquè els dotze mesos vinents viurem una
llarga relació d’efemèrides relacionades amb els quatre músics de
Liverpool. Començarem recordant que farà seixanta anys de la primera
actuació del grup a la sala The Cavern d’Hamburg; que el 3 de juliol
farà cinquanta-cinc anys de la seva primera i única actuació a
Barcelona; i que el 8 de desembre farà quaranta anys de l’assassinat de
John Lennon a l’entrada de l’edifici Dakota de Nova York. Una mort que
duia una càrrega addicional de crueltat: feia tres setmanes exactes que
s’havia posat a la venda Double Fantasy, un disc ple de
magnífiques cançons que apareixia després de cinc anys de silenci
discogràfic de l’autor i que augurava el retorn a la palestra d’un
Lennon carregat d’idees i projectes, inspirat, pletòric d’energies i amb
més il·lusions que mai.
Hi ha més, però: encara que ja feia temps que els Beatles anaven
donant pistes sobre la proximitat del seu final com a grup cohesionat,
va ser al llarg de 1970 –és a dir, fa mig segle– que es van acumular
prou indicis per a considerar que la banda ho deixava córrer
definitivament: el mes de març, Ringo Starr va publicar Sentimental Journey, el seu primer disc en solitari, i darrere seu els altres tres membres varen seguir el mateix camí: McCartney, el debut de Paul, es va publicar a l’abril, All things must pass, de George Harrison, al novembre, i John Lennon / Plastic Ono Band,
al desembre. Per si a algú li quedava cap dubte, el 10 d’abril Paul
McCartney va anunciar oficialment el final dels Beatles i la prova va
ser que un mes després, quan a Londres es va estrenar el documental Let it be, cap membre del grup hi va ser present.
Un any carregat de recordatoris musicals
Però no s’acaben aquí les efemèrides musicals que s’escampen amunt i
avall del calendari del 2020. Aquest gener farà seixanta anys que va
obrir la porta a la plaça Reial de Barcelona la sala Jamboree, dedicada
al jazz, i el dia 15 farà quinze anys de la mort de la soprano Victòria
dels Àngels.
Entre el febrer i el març recordarem els vint-i-cinc anys de la mort
de dos membres notoris de la cançó catalana: Guillem d’Efak, el 15 de
febrer, i Ovidi Montllor, el 10 de març. El 6 de juliol farà trenta-cinc
anys del mític concert de Lluís Llach al camp del Barça i el 26 del
mateix mes es commemoraran quaranta-cinc anys d’aquelles ‘dotze hores de
música i follia’ amb què el primer Canet Rock va passar a la història
musical de casa nostra.
El mes d’octubre ens portarà el record de dos grans músics que ens
varen deixar el 1990; farà, doncs, trenta anys: Javier Patricio Pérez
Álvarez, conegut com el Gato Pérez, el dia 18, i Xavier Cugat, el dia
27. El novembre de 1965, Núria Feliu i Tete Montoliu varen enregistrar
el seu primer disc conjunt, mitja dotzena d’estàndards de jazz
–començant per ‘Tot és gris’, una impagable versió de ‘Misty’ feta per
Jaume Picas– que encara avui, cinquanta-cinc anys després, s’escolten
amb plaer. Al costat de Picas cal esmentar també les versions i lletres
escrites per a un munt d’intèrprets catalans que va fer Josep Maria
Andreu, del qual el 27 de novembre commemorarem precisament els cent
anys del seu naixement. L’arquitecte
Oriol Bohigas celebrarà noranta-cinc anys el 20 de desembre, el cantant
Raimon, en actiu fins fa ben poc, en farà vuitanta el 2 de desembre, i
pocs dies després, el 23 del mateix mes, farà seixanta-cinc anys de
l’actuació de Louis Armstrong & His All Stars al Windsor Palace de
Barcelona, una sala inaugurada el 1946 on, tres anys abans del concert
d’Armstrong, havia actuat Maurice Chevalier i que, com es veurà més
endavant en aquest mateix resum, va acollir també grans esdeveniments
cinematogràfics.
Que el 2020 és un any eminentment musical ho demostra un altre
aniversari sonat: els dos-cents cinquanta anys del naixement, a Bonn el
16 de desembre de 1770, d’un gegant: Ludwig van Beethoven.
Les Germanies, en Desvalls del Laberint d’Horta i la Revolta de les Quintes
Aquest 2020 farà cinc-cents anys del començament, al Regne de
València i a les Illes Balears, de la Revolta de les Germanies durant el
regnat de Carles I. Un episodi de la nostra història que, aprofitant el
pretext de l’aniversari, fóra bo que es divulgués a més públic del que
fins ara n’està al cas.
El 10 de març farà dos-cents anys de la mort d’un home singular: Joan
Antoni Desvalls i d’Ardena, científic, aristòcrata i humanista. Va ser
un dels fundadors de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i
en la seva finca d’esbarjo a Horta va fer construir un jardí d’estil
neoclàssic molt influenciat per la mitologia grega i amb un laberint
–amb aquest nom encara el coneixem avui– al centre. La seva sensibilitat
artística unida a una àmplia cultura fan de Joan Antoni Desvalls un
dels personatges més rellevants de final del segle XVIII i començament
del XIX que, com en el cas de les Germanies, demana també a crits que
algú es dediqui a estudiar a fons la seva trajectòria.
(I de passada –i posats a demanar coses a crits– potser fóra bo
d’aprofitar l’avinentesa perquè l’Ajuntament de Barcelona, actual
propietari de la finca, es decidís a mantenir i restaurar a fons el
Laberint d’Horta i el seu privilegiat entorn).
Farà dos-cents anys, entre el 4 i el 9 d’abril de 1870, va tenir lloc
a Gràcia –un altre barri de Barcelona, aleshores vila independent– la
denominada Revolta de les Quintes com a protesta per la crida del govern
espanyol a reclutar obligatòriament mossos per servir a l’exèrcit.
Encara avui es recorda l’heroisme dels graciencs, que els va costar una
trentena de vides, i sobretot el protagonisme del campanar de la plaça
d’Orient –abans plaça de Rius i Taulet i ara plaça de la Vila–, que va
alertar la població de l’arribada dels militars que pretenien de fer
efectiva l’ordre de Madrid. És la mítica campana de Gràcia, que va donar
nom poc després a un setmanari republicà, satíric i anticlerical que es
va publicar durant quasi setanta anys.
Prat de la Riba, mossèn Cinto, Francesc Layret i uns quants centenaris
El 29 de novembre es commemoraran cent cinquanta anys del naixement a
Castellterçol de l’advocat i polític Enric Prat de la Riba, primer
president de la Mancomunitat de Catalunya. El
17 de juny de 1895 –farà, doncs, cent vint-i-cinc anys– Jacint
Verdaguer va començar a publicar la sèrie d’articles ‘En defensa
pròpia’, i el 30 de novembre farà cent anys exactes de l’assassinat de
Francesc Layret, advocat laboralista i defensor dels drets dels
treballadors.
Els pròxims dotze mesos commemorarem també el centenari del naixement
d’uns quants personatges il·lustres: el cantant Jordi Barre i el poeta
Antoni Cayrol, conegut amb el pseudònim de Jordi Pere Cerdà, originaris
ambdós de Catalunya del Nord, l’editor i escriptor Miquel Arimany, el
palindromista Ramon Giné, mossèn Josep Ballarín, Antoni M. Badia i
Margarit, Josep Benet, Joan Perucho, Miquel Tarradell, Josep Pallach,
Frederic-Pau Verrié, Manuel Cubeles, Antoni Ribera, Edmon Vallès, Carles
Muñoz Espinalt, Ricard Pedrals, Joan Vilacasas i Manuel Valls Gorina.
Del president Companys a Josep Carner i la tancada d’intel·lectuals a Montserrat
El 15 d’octubre farà vuitanta anys de l’assassinat del president
Lluís Companys, un aniversari les vergonyoses circumstàncies del qual
cal que posem en evidència any rere any fins que l’estat espanyol
reconegui la irregularitat de la seva detenció, la farsa del
processament i l’execució que se’n va derivar i que rehabiliti amb tots
els honors la seva memòria.
El 3 d’abril farà cinquanta anys del retorn fugaç de Josep Carner a
Catalunya. El viatge va ser objecte d’una sorda controvèrsia entre els
qui, sabedors que el poeta era un home envellit, malalt i amb les
facultats molt minvades, volien que es respectés fins al final la seva
voluntat de no tornar mentre Franco fos viu i els qui opinaven que abans
de morir es mereixia (i calia) que tornés a trepitjar terra catalana.
S’hi va estar fins al 20 de maig, acompanyat per la seva muller Émilie
Noulet, i el relat d’aquells dies descriu un episodi força trist i no
gaire edificant sobre el qual fóra bo que, aprofitant que el 2020 ha
estat proclamat oficialment l’Any Carner, se’n parlés des de la
distància que atorga el mig segle transcorregut. El 4 de juny, quinze
dies després d’haver-se’n anat de Catalunya, Josep Carner es va morir a
Brussel·les.
Aquell mateix 1970 va tenir lloc també la tancada d’intel·lectuals al
monestir de Montserrat per protestar pels judicis de Burgos. Va durar
del 12 al 14 de desembre.
Altres tafaneries i esdeveniments
Segurament algú recordarà el llargament temut ‘efecte 2000’, que
havia de deixar tots els sistemes informàtics del planeta al caire del
col·lapse i que finalment va passar completament desapercebut. De tot
allò, avui en fa exactament vint anys.
El 8 de gener es compliran trenta anys de la mort del poeta Jaime Gil
de Biedma i el 13 del mateix mes, vint anys de la mort d’Enric Valor.
L’1 de febrer farà vint-i-cinc anys de la mort de l’humorista i
ninotaire Jaume Perich i el dia 4, vint anys de la mort de l’actor Joan
Capri.
El 3 de març de 1950 tots els telèfons de Barcelona varen passar de
tenir cinc xifres a sis. En la majoria dels casos la novetat es va
resoldre afegint un 2 inicial al número de telèfon que l’abonat ja tenia
assignat. Entre els mesos d’abril i maig del mateix any 1950 es va
filmar a Tossa, Girona i s’Agaró el film Pandora y el holandés errante,
dirigida per Albert Lewin, i interpretada per Ava Gardner, James Mason
i, entre molts altres, un impagable Màrius Cabré en un paper de torero
seductor que va generar una extensa i florida llegenda a l’increment de
la qual no va ser gens aliè el fet que Frank Sinatra volés des de Las
Vegas a la Costa Brava molt alarmat pel que deien que passava al voltant
de la seva eterna enamorada Ava Gardner. El film va passar sense pena
ni glòria però les entreteles del rodatge mereixerien tres o quatre
sessions monogràfiques i encara faríem curt.
El 15 de maig de 1995 –aviat farà, doncs, vint-i-cinc anys– Assumpció
Maresma i Vicent Partal varen posar en marxa la Infopista, una pàgina
informativa per internet que va ser el precedent històric, i pioner a
casa nostra, del diari que avui coneixem amb el nom de VilaWeb.
El 5 de juny de 1990 es va inaugurar la Fundació Antoni Tàpies, i el
10 de juny de 1975 va obrir portes a Montjuïc la Fundació Joan Miró.
Celebrem, doncs, trenta i quaranta-cinc anys, respectivament, del
començament de dues entitats de notable relleu en el panorama artístic
del país. També recordarem, el 26 de juny, els trenta anys de la mort de
Manuel de Pedrolo.
L’1 de juliol farà trenta anys del dia que Màrius Serra va rellevar
Tísner en la publicació d’un encreuat diari en català a La Vanguardia.
L’1 de setembre farà cinquanta anys de la inauguració a l’aeroport de
Barcelona del gran mural ceràmic de Joan Miró i Llorens Artigas, i el 16
del mateix mes farà quinze anys que l’ICANN va aprovar el .cat com a domini d’internet de primer nivell.
El 17 de novembre de 1950 es va estrenar al cinema barceloní Windsor Palace Lo que el viento se llevó.
El film s’havia estrenat als USA el 1939, però la censura va
endarrerir-ne l’arribada tant com va poder. Malgrat la inusual durada de
la cinta –gairebé quatre hores– les aventures i desventures de Rhett
Butler i Scarlet O’Hara van arrelar profundament en l’esperit de la gent
de fa setanta anys i va arrasar a la taquilla: es va mantenir en
cartell més de vuit mesos amb la sala plena la majoria dels dies.
Aquesta relació d’esdeveniments, que no té pretensions d’exhaustiva
però sí de variada perquè la vida dóna per a això i molt més, la
tancarem amb una efemèride molt recent i engrescadora: els deu anys de
la creació del diari Ara, que va arribar per primera vegada als quioscos
el 28 de novembre de 2010.
Cossetània publica el llibre 'Catalunya, 50 pobles amb caràcter',
un recorregut singular pel conjunt de la nostra geografia obra de Carles
Cartañà i Jordi Longás
Quan l’escriptor Sergio del Molino va publicar el 2016 l’assaig La España vacía,
va palesar un fet molt curiós: hi ha grans àrees de l’estat espanyol
amb menys densitat de població que no pas Lapònia, al cercle polar
àrtic. De fet, alguns indrets de la península Ibèrica –el concepte
Espanya buida es pot fer extensiu també a Portugal– són dels menys
poblats d’Europa. Una altra de les dades que palesava el llibre és que
també en això Catalunya és diferent de la resta de l’estat. La divisió
en comarques, amb pobles que actuen com a capital (encara que siguin
petites) i les distàncies relativament curtes de cap a les grans ciutats
fan que no es produeixin exactament les mateixes circumstàncies que a
l’Espanya buida. Ara, el rerepaís presenta comarques poc poblades i,
sobretot, en molts casos abundants en pobles petits, singulars, amb una
vida rural marcada.
És allà on cada persona compta, on els escons es juguen vot a vot, i
també on la vida es mesura per uns paràmetres absolutament diferents
dels de la ciutat. Com expliquen alguns Mossos d’Esquadra: ‘Allà on
realment nosaltres som necessaris és en tots aquests territoris on cada
veí té una escopeta a casa i on cadascú podria trobar motius per a
fer-la servir.’
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
I la geografia catalana és plena d’indrets singulars que ara s’han
redescobert gràcies a una fal·lera pel món neorural (i que explica èxits
com el programa de televisió ‘El Foraster’). Seguint aquesta estela de
passió pels indrets menys poblats del país, Cossetània acaba de publicar
el llibre Catalunya, 50 pobles amb caràcter, amb texts de Carles Cartañá i fotografies de Jordi Longás.
Segons que comenta Cartañá, ‘aquest llibre, doncs, no vol ser una
guia ni un catàleg de pobles amb encant. L’hem concebut més aviat com un
viatge a través de la nostra geografia, que iniciarem a l’antic illot
de Sant Martí d’Empúries per dirigir-nos cap al centre i el sud del país
fins a arribar a les terres de l’Ebre. Continuarem riu amunt per
enfilar la conca del Segre i a continuació de la Noguera Pallaresa i
assolirem els cims del Pirineu que travessarem fins a tocar la terra
occitana. D’aquí cavalcarem la serralada en direcció a la sortida del
sol. Retornats a l’Empordà farem una visita als catalans del Nord i
finalitzarem el nostre periple al peu de la serra de les Corberes. Allà
hi ha el jaciment prehistòric de Talteüll, on tot va començar. I potser
en algun moment, quan visiteu algun d’aquests indrets o altres de
similars, us envairà una sensació ben curiosa i un xic inquietant, com
de déjà-vu. Una sensació d’haver estat aquí quan encara no
havíeu nascut. Perquè tots venim d’algun lloc, encara que no en siguem
del tot conscients’. Verdú, un dels pobles que apareixen al llibre. Foto: Wikipèdia.
Els pobles seleccionats són Sant Martí d’Empúries, Brunyola,
Tavèrnoles, Lluçà, l’Estany, Talamanca, Òrrius, Garraf, Castellet,
Collbató, Argençola, Tarroja de Segarra, Sanaüja, Verdú, Conesa, El
Vilosell, Vistabella, L’Albiol, La Febró, Siurana, La Morera de
Montsant, Porrera, Pratdip, Freginals, Alfara de Carles, Paüls, El
Pinell de Brai, Miravet, Vilanova de la Barca, Àger, Llimiana, Abella de
la Conca, Salàs de Pallars, Peramea, Durro, Bausèn, Son, Boldís Jussà,
Castellbò, Cabó, Estamariu, Gósol, Meranges, La Roca de Pelancà, Oix,
Costoja, Rabós, Bula d’Amunt, Fenollet i Talteüll. Bausèn, a la Vall d’Aran.
Una de les inspiracions del treball va ser, sense cap mena de dubte, la cançó ‘Agafant l’horitzó‘
de Txarango, perquè el llibre volia trobar pobles de ‘mar, de rius i de
muntanyes’. ‘Els cinquanta pobles escollits havien de ser pobles amb
caràcter, amb caràcter de poble, és a dir que conservin un cert mode de
vida que puguem entendre com rural.’ I si bé volien fer un llibre
compensat territorialment, que fossin bells fotogràficament parlant i no
turístics, no sempre han aconseguit els objectius: ‘I no hem aconseguit
gairebé cap dels nostres objectius inicials perquè un cop iniciat
aquest viatge apassionant, hem deixat de banda tota racionalitat i ens
hem deixat portar per la intuïció, l’aventura i els gustos personals.
Ens ha enamorat una posta de sol a la Terra Alta, hem tastat uns
caragols irresistibles a la Selva, ens han seduït uns vins del Rosselló,
el Priorat, l’Empordà o el Penedès i ens ha captivat la simpatia d’una
àvia d’un poblet del Vallespir. Però també ens van perseguir els gossos a
la vall de Cardós, vam passar calor i ens van picar les abelles a la
Noguera, vam punxar una roda prop del Canigó i, moles vegades, a Osona,
al Pla de l’Estany o al Baix Camp, senzillament ens hem perdut. En
aquest viatge hem après moltes coses i una d’elles és que no heu de fer
cas dels fulletons publicitaris o les guies turístiques, dels llibres de
viatges o de les enciclopèdies, ni de les imatges que surten a
internet. Ni tampoc del que us expliquem en aquest llibre. És tot molt
diferent quan t’hi trobes i hem tingut la grata experiència que, en tots
i cadascun dels pobles que hem visitat, la realitat és millor.’
Cartañá també explica que ‘la majoria de pobles que surten en aquest
llibre van ser creats amb l’aparició dels nous comtats que seguiren la
descomposició de l’imperi carolingi, ara fa mil anys, i que habitaren
indrets que ja havien estat ocupats prèviament, fos durant el regnat
dels visigots o en la dominació islàmica. Alguns conserven encara
vestigis dels temps dels romans, dels monuments o les calçades, alguns
altres tenen passat grec, sobretot a la costa, en espais compartits amb
els indrets que ocuparen els diferents pobles ibèrics. Quant a la
dimensió i distribució geogràfica, aquesta és una qüestió que avui
diríem de desenvolupament sostenible, atès que el poble té la mida que
pot tenir i no una altra, segons el nombre màxim d’habitants que poden
subsistir amb els recursos disponibles’. La riera de Talamanca
Al llibre també s’afirma que ‘podem mesurar el grau de
desenvolupament d’un país per la potència econòmica de les seves grans
ciutats, però un país divers i ric sap mantenir un equilibri en el
conjunt del seu territori que li permeti mantenir les seves diverses
formes de vida, això és, la ciutat i el camp, amb els avantatges que
proporciona un desenvolupament sostenible que ha de perseguir, en
definitiva, la qualitat de vida i el benestar de les persones’.
Així, llegint el capítol dedicat a cada un dels pobles, el lector hi
troba una fitxa que indica el municipi a què pertany, la comarca,
l’altitud respecte del nivell del mar, la població i una guia per a
arribar-hi. Després hi ha el text pròpiament dit, en què Cartañà ens
explica les seves experiències i impressions sobre el poble, i les
fotografies de Longlàs. El conjunt, un recorregut per la geografia
sencera del país marcat per la sensació que tot un món de possibilitats
s’obre més enllà de la ciutat i que potser, quan algú parla del país,
del poble i de Catalunya i se n’omple tant la boca, li caldria haver
trepitjat més sovint algun d’aquests cinquanta pobles i tants més, si
més no, per matisar el discurs. I és que aquests pobles amb caràcter
tenen tot un caràcter.
L’Hospital Vall d’Hebron fa un triple trasplantament a una nena en un cas inèdit al món
No hi ha cap persona al món que hagi viscut tant de temps amb
aquesta patologia i que hagi rebut un triple trasplantament
Una nena de deu anys que pateix una malaltia ultrarara ha estat trasplantada de cor, fetge i ronyó a l’Hospital Vall d’Hebron. El director assistencial de l’hospital, Antonio Roman, acompanyat dels doctors Ramón Charco, Ferran Gran i Mercedes López,
ha exposat avui en conferència de premsa les intervencions que han dut a
terme per tractar una malaltia amb menys de vint casos diagnosticats al
món.
La nena pateix una mutació al gen NEK8, que provoca
falteracions en el desenvolupament d’òrgans com el cor, el fetge i el
ronyó entre d’altres, i fibrosi i esclerosi als teixits així com
afeccions al sistema nerviós i alteracions òssies.
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
Si bé els pacients amb aquesta mutació no superen el període fetal o
moren durant els primers mesos de vida, perquè és una malaltia de ràpida
progressió que exigeix un trasplantament quan els òrgans fallen, Iria s’ha convertit en la primera afectada a rebre un triple trasplantament i la que més temps ha viscut amb aquesta patologia.
La nena va ser trasplantada del cor quan tenia cinc mesos i
l’operació hepatorenal va ser l’octubre passat. Després d’aquestes
intervencions, els òrgans implantats estan lliures de la malaltia.
13.01.2020 11:36
L’arquitecte
Oriol Bohigas celebrarà noranta-cinc anys el 20 de desembre, el cantant
Raimon, en actiu fins fa ben poc, en farà vuitanta el 2 de desembre, i
pocs dies després, el 23 del mateix mes, farà seixanta-cinc anys de
l’actuació de Louis Armstrong & His All Stars al Windsor Palace de
Barcelona, una sala inaugurada el 1946 on, tres anys abans del concert
d’Armstrong, havia actuat Maurice Chevalier i que, com es veurà més
endavant en aquest mateix resum, va acollir també grans esdeveniments
cinematogràfics.
El
17 de juny de 1895 –farà, doncs, cent vint-i-cinc anys– Jacint
Verdaguer va començar a publicar la sèrie d’articles ‘En defensa
pròpia’, i el 30 de novembre farà cent anys exactes de l’assassinat de
Francesc Layret, advocat laboralista i defensor dels drets dels
treballadors.
