Llum i Llibertat, "Tossudament alçats"

Canviem l'estat de les coses! #TsunamiDemocràtic

Política

barcelona - 31 agost 2019 2.00 h 

 

10 anys de l’espurna d’Arenys 

Els organitzadors de la consulta d’Arenys de Munt sobre la independència opinen que sense aquest precedent no s’hauria produït l’onada de consultes posterior, ni el 9-N ni l’1-O

Responsabilitzen de “l’actual decepció de la gent” els grans partits polítics, “que no han sabut fer un front comú”

Virtudes Pérez - barcelona

Les consultes van moure un milió de votants i 60.000 voluntaris

El 13 de setembre que ve es commemorarà el desè aniversari de la consulta d’Arenys de Munt sobre la independència, una fita històrica que va desencadenar una allau de consultes populars arreu de Catalunya, i que representa per al sobiranisme la veritable espurna que va encendre la flama independentista.
Els organitzadors d’aquella primera consulta ho tenen clar. Sense Arenys de Munt no hi hauria hagut ni l’ANC, ni el 9-N ni l’1 d’octubre. N’està especialment convençut Josep Manel Ximenis, una de les cares més visibles de l’organització d’aquella primera consulta, que en aquells moments era regidor de la CUP, el partit que va presentar la moció a l’Ajuntament que va fer possible la consulta. Actualment Ximenis és el president del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (Mapa) i no només està desvinculat de qualsevol partit polític (va ser alcalde per la CUP del 2011 al 2013 fins que una moció de censura d’ERC, CiU i el PSC el va fer fora), sinó que els responsabilitza –ho va tornar a fer durant la Universitat de Prada la setmana passada– “d’impedir que la societat catalana avanci cap a la independència”.
Per Ximenis, la consulta d’Arenys “va servir per superar les pròpies pors i per canviar l’estratègia independentista”. El 13 de setembre de fa deu anys “la gent va demostrar que units i ben organitzats podem desafiar l’Estat”. Aquesta “força de la gent, aquesta capacitat d’autoorganitzar-nos”, com destaca Ximenis, és la que va permetre que en només tres mesos la consulta arribés a 167 municipis, entre altres els primers de grans dimensions, com ara Sant Cugat del Vallès o Vic. I que en poc més d’un any, amb la sentència de l’Estatut pel mig, es repetís en 538 municipis més fins a arribar a Barcelona el 10 d’abril del 2011. Alfred Bosch, llavors portaveu de Barcelona Decideix, va definir tot el procés de “màgic” després de la consulta a la capital catalana i va expressar la seva confiança que “no ho esgarrem”.
Després hi va haver la consulta del 9-N del 2014 convocada per Artur Mas i el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. Però també el 155 i els empresonaments, entre altres els de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, responsables de l’ANC i Òmnium Cultural, respectivament, un veritable cop a l’ànima del moviment ciutadà més allunyat d’interessos partidistes. “La consulta d’Arenys va ser la demostració que un poble de forma pacífica i estratègicament organitzat pot fer el que vulgui”, assegura Carles Móra, en aquell moment alcalde per Arenys de Munt 2000, que precisament per haver viscut molt intensament aquell inici no amaga un cert desencant. “Jo vaig arribar a fer 80.000 quilòmetres, fins que els recursos es van esgotar. Visitàvem la gent porta a porta per aconseguir adhesions”, recorda Móra, que, com Ximenis i tants altres de la comissió organitzadora, va rebre amenaces de mort i moltes pressions, per exemple de la Falange, que va organitzar una marxa el mateix dia de la consulta per intentar que s’anul·lés la convocatòria. “Van ser dies difícils però hi havia molta unitat, molta il·lusió. Tothom va fer el que havia de fer i per això va sortir bé”, insisteix Móra, que afirma que ha tret com a gran lliçó d’aquell moment “que la solució està en mans del poble”.
Móra diu que és conscient que “la gent està espantada després dels empresonaments” i que també està “decebuda per la incapacitat dels partits independentistes de fer un front comú”, un fet “inexplicable”. Però, malgrat això, no dona res per perdut. Al contrari, està convençut que “cal fer un foc nou perquè aquells que es fiquin en política no defensin privilegis sinó que tinguin clar que la prioritat és el país i la seva gent”.
En aquest sentit, Móra anima la gent a manifestar-se aquest 11 de setembre. “Hi ha hagut una repressió molt forta i cal respondre. Ens hem d’entossudir en una desobediència pacífica però contundent. Ho vam demostrar a Arenys i ho podem tornar a fer”, destaca.
Per Anna Arqué, una de les impulsores de consultes posteriors, “la votació d’Arenys va agafar una dimensió nacional amb el moviment de les consultes que va arribar a un milió de votants, gràcies a 60.000 voluntaris i amb 300 observadors internacionals”. Sense aquesta allau de consultes, diu Arqué, “Arenys hauria quedat en una anècdota local”.

LES FRASES

La consulta va servir per superar les pròpies pors i per canviar l’estratègia independentista

Josep Manel Ximenis

regidor de la cup el 2009 i un dels impulsors de la consulta

Vam demostrar que un poble estratègicament organitzat pot fer el que vulgui

Carles Móra

alcalde d’arenys (arenys de munt 2000) el setembre del 2009

Sense la dimensió nacional que va agafar amb l’onada de consultes hauria estat una anècdota local

Anna Arqué

impulsora del moviment de consultes posterior

Si Arenys no hagués demostrat que es podia fer en l’àmbit nacional no s’hauria fet mai

Xavier Mas

organitzador de la consulta d’arenys

Reconeixement als represaliats per l’1-O

Des que es va organitzar la consulta d’Arenys, s’ha muntat un aplec anual al poble per commemorar l’efemèride. Els primers duraven dos dies, però de mica en mica es van anar reduint i els últims es concentraven en mitja tarda. Sempre, fins aquest any, s’havien muntat sense la implicació dels partits polítics, però en l’aplec d’aquest any les formacions polítiques s’hi han volgut implicar. Així ho explica el president del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA), Josep Manel Ximenis.
Aquest any, a les portes de la sentència per l’1-O, a banda de reconèixer la tasca d’Elisenda Paluzie, s’ha volgut que l’aplec tingui un reconeixement pels represaliats de l’Estat, tant presos com exiliats i altres damnificats, entre altres Roger Espanyol, explica Ximenis. Hi assistiran la germana de Toni Comín i la dona de Quim Forn.
L’aplec l’obrirà una actuació de les escoles de dansa del poble, i després hi haurà la intervenció del president, Quim Torra, l’homenatge, un sopar popular i un col·loqui amb advocats del procés. En la cloenda hi intervindrà Carles Puigdemont.

Acusados, crónica política de Cataluña

Un mapa cada dia: el cors és la llengua de dues illes, en realitat

MÓN

Un mapa cada dia: el cors és la llengua de dues illes, en realitat

El cors, una variant del toscà, és parlat també al nord de Sardenya

Per: Redacció

28.08.2019  21:50

Vilaweb

Un raonament simple fa que quan coincideix el nom d’un territori amb el d’una llengua tendim a equiparar-los. Però això no és pas tan automàtic. El cors, per exemple, no és únicament la llengua de Còrsega. Tal com s’observa al mapa, també és la d’una bona part de l’illa de Sardenya.

El cors és una llengua romànica que la majoria de lingüistes consideren una variant del dialecte italià toscà, amb fortes influències del sard. Es calcula que és parlat per unes 225.000 persones, que sovint l’usen tan sols oralment, i reserven l’italià o el francès per a l’expressió escrita.
A l’illa de Sardenya, conviu amb el sard i amb llengües com ara el català o el lígur. Per a saber-ne més, us recomanem l’article: ‘Sardenya, la nació de les cinc llengües‘.
I per a saber més coses sobre el cors podeu entrar en aquesta web del govern cors.

Un mapa cada dia

Una llengua que s’esvaeix (Xavier Deulonder i Camins)

OPINIÓ

Una llengua que s’esvaeix (Xavier Deulonder i Camins)

Per: Redacció

16.08.2019  08:31

Vilaweb

Joan Daniel Bezsonoff lamenta que, a la Catalunya Nord durant la segona meitat del segle xx, “la llengua de Ramon Muntaner s’ha evaporat com la boira d’un matí d’estiu” i, segons es desprèn d’un reportatge que va publicar diumenge passat el diari espanyol El País, això mateix s’esdevindrà en les properes dècades amb la llengua de Miguel de Cervantes a Gibraltar; des de l’inici de la sobirania britànica sobre el Penyal, confirmada en el Tractat d’Utrecht (1713), a Gibraltar ha continuat parlant-se sempre el castellà, només que, ara, els nens i els adolescents el rebutgen; així, parlen entre ells en anglès, es dirigeixen als seus avis en anglès, malgrat que aquests els renyin i els demanin que se’ls adrecin en espanyol, i admeten que així com els seus pares pensen en espanyol, ells pensen en anglès; resulta molt previsible, doncs, en quina llengua parlaran als seus fills quan, el dia de demà, comencin a tenir-ne. Les raons d’aquesta actitud s’atribueixen al desenvolupament de les xarxes socials, on, òbviament, l’anglès és una llengua molt més útil que el castellà —o el francès— i, també, al rebuig a les reivindicació per Espanya de la sobirania sobre el Penyal; abandonen el castellà, doncs, perquè hi veuen un vincle amb un país del qual no en volen saber res.
Si comparteixo el plany de Bezsonoff i, per això, faig tot el que crec que puc fer per evitar la desaparició del català a la Catalunya Nord amb l’esperança, a més, que, tot i que en futur llunyà que ja no aconseguiré veure, arribi un moment en què es pugui tornar a dir que a Perpinyà no cal preocupar-se pel francès perquè tothom hi parla en català, és perquè em sap greu —o, més aviat, em molesta— que a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans el català no hi sigui la llengua predominant, és a dir, la llengua útil i necessària per viure-hi i treballar-hi amb total normalitat. En canvi, que a Gibraltar es perdi l’ús del castellà tant se me’n dóna, exactament igual com a l’autor del reportatge de El País no es deu amoïnar gaire pel precari estat del català a València, Alacant i Oriola; al capdavall, tots coneixem el posicionament d’aquest diari respecte a la política lingüística de la Generalitat de Catalunya.
A més, ja em va bé que el castellà, la segona llengua més parlada del món segons la propaganda nacionalista espanyola, retrocedeixi, més que res perquè desitjaria que a l’àrea metropolitana de Barcelona comencés a haver-hi gent gran que renyés els seus néts per dirigir-s’hi en català; tant de bo, doncs, Puerto Rico es convertís en una societat angloparlant, el quítxua i l’aimara esdevinguessin les llengües nacionals de Perú i Bolívia, es declarés el guaraní única llengua oficial del Paraguai i a l’Argentina i a Mèxic establissin una gramàtica i ortografia pròpies, prescindint de l’estàndard general espanyol.
Estic segur que si dic que la República Catalana hauria de mirar d’eradicar el castellà de Catalunya a base de no considerar obligatori aprendre’l i estudiar-lo a l’escola, fins i tot molts catalanoparlants independentistes s’esgarrifaran, però, com podem veure, a les noves generacions de Gibraltar no els representa cap problema renunciar al castellà. Naturalment, també celebro que, avui dia, la llengua internacional sigui l’anglès en comptes del francès, com ho era ara fa seixanta anys, més que res perquè em sembla que, en cas contrari, la situació lingüística de la Catalunya Nord seria pitjor encara, que ja és dir; sort, doncs, que a l’antiga colònia francesa de la Louisiane, territori corresponent als actuals estats americans de Missouri, Illinois, Indiana, Louisiana, Arkansas, Mississippí i Alabama, s’hi va perdre l’ús del francès i, per això, avui dia, els EUA no són pas com el Canadà un país on el francès sigui llengua oficial.
Xavier Deulonder i Camins
deulonder@hotmail.com

Propostes

6 platges de la Costa Brava que et captivaran

Més de 200 quilòmetres de costa que no et deixaran indiferent

Cala Forcanera, a Blanes

per Redacció 12 d’agost de 2019 04:30

elMón 

Un dels indrets de referència quan es parla de platges catalanes és la Costa Brava, on trobar sol, arena, grans platges, petites cales, i indrets més íntims on gaudir de la natura. Una costa que abasta més de 200 km i que s'estén, seguint el litoral de nord a sud, entre Portbou i Blanes, incloent-hi les comarques de l'Alt Empordà, el Baix Empordà i la Selva.
Descobrim avui 6 d'aquestes platges per gaudir-ne aquest estiu:

Cala d'Aiguablava

Cala d'Aiguablava (Begur).

Situada entre Begur i Tamariu (Baix Empordà), té uns 70 metres de llarg i diverses cales al seu voltant. S'hi pot accedir a través del Camí de Ronda, en cotxe des dels pobles de Tamariu, Begur o Palafrugell o via mar.

Cala Foradada

Cala Foradada (Palamós).

Situada a pocs quilòmetres de Palamós, una de les curiositats d'aquesta cala és que compta amb una roca foradada que crea un petit pont natural. S'hi pot accedit caminant des de la platja del Castell o via mar.

La Cala Forcanera a Blanes

Cala Forcanera (Blanes).

Es troba al municipi de Blanes, i és una petita cala amb una platja d'uns 20 metres. Disposa d'una gran tranquil·litat, i aigua cristal·lina. Es pot accedir caminant des de Blanes o via mar.

Platja de la Gola de Ter

Platja de la Gola de Ter (Torroella de Montgrí).

Situada als afores de Torroella de Montgrí i entre els pobles de Pals i l'Estartit, és una de les platges més grans de les que podem trobar a la Costa Brava, amb sorra fina, i quilòmetres i quilòmetres de platja. Una platja ideal per als amants dels esports relacionats amb el Surf.

Platja de l'Illa Roja

Platja de l'Illa Roja (Pals).

És una de les platges més fotografiades de la Costa Brava per la singular roca vermella que divideix la platja en dos: 70 metres a una banda, i 30 a l'altra. Una platja ideal per als qui practiquen naturisme.

Sa Futadera

Sa Futadera (Tossa de Mar).

Situada a pocs quilòmetres de Tossa de Mar, la cala Sa Futadera és una meravella envoltada de natura típica de la Costa Brava. S'hi pot accedir caminant.