dissabte, 12 de setembre del 2020
La DO Catalunya, els vins oficials de la 38a setmana del llibre en català
VADEVI
La DO Catalunya, els vins oficials de la 38a setmana del llibre en català
La Denominació d’Origen Catalunya repeteix la col·laboració amb La Setmana, considerada una de les propostes culturals més importants del país, perquè permet reconèixer tant la tasca de les editorials que editen en català com dels llibreters, que en donen visibilitat. Es tracta d’un punt de trobada per lectors, llibreries, editorials i revistes amb una àmplia proposta d’activitats per a tots els públics. I la DO Catalunya, ferma defensora del vi com a part del nostre patrimoni cultural, no podia faltar a la cita. En total, es podran tastar fins a 5 referències de vi DO Catalunya: 2 blancs, 2 negres i un rosat.
Enguany, i de manera excepcional, La Setmana es trasllada al Moll de la Fusta de Barcelona per tal de garantir tots els protocols sanitaris i de seguretat. A més, la programació de les activitats es reforça amb una aposta digital que per primera vegada, permet estendre la fira a tot el territori.
Fem una copa DO Catalunya amb…
A banda de la barra, els vins DO Catalunya acompanyaran de nou el cicle d’activitats anomenat “Fem una copa DO Catalunya amb…” dirigit per la periodista i guionista Anna Guitart, que conversarà amb diferents autors. Els autors que hi participaran són: Martí Gironell, Anna Ballbona, Julià Guillamon, Eva Baltasar, Carlota Gurt o Rafel Nadal. I tancant la programació d’aquesta edició, el diumenge a partir de les 19:10h, Txell Feixas Torras i Carles Porta.
dijous, 10 de setembre del 2020
Onze de Setembre de 1924: Gaudí, detingut per parlar en català a uns policies.
Totxanes, totxos i maons
Onze de Setembre de 1924: Gaudí, detingut per parlar en català a uns policies.
“Sense la independència no hi ha possibilitat de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada” (Antoni Gaudí).
Per començar a escalfar motors de cara a la commemoració, demà, de l’Onze de Setembre m’ha semblat molt oportú reproduir un article de Joan Crexell publicat fa més de trenta anys a la revista Serra d’Or i que parla d’uns fets relacionats amb l’arquitecte Antoni Gaudí que potser no són gaire coneguts.
Comprovareu que, en segons quines coses, per españa i els seus lacais sembla que el temps no passa.
Detenció de Gaudí l’11 de setembre de 1924
Joan Crexell (Serra d’Or núm. 335, setembre de 1987)
A Barcelona, la tradicional commemoració de l’Onze de Setembre de 1714, l’any 1923 va acabar malament. En efecte, la força pública va carregar brutalment contra els milers i milers de manifestants que cridaven “Visca Catalunya lliure!” i “Mori Espanya!” davant l’estàtua de Rafael Casanova. Mai no s’havia vist tanta gentada ni un fervor patriòtic tan alt. Dos dies després dels fets, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, donava un cop d’estat amb el vist i plau del rei i amb l’anuència de la Lliga Regionalista. No cal dir que aquest fet, la Dictadura 1923-1930, comportaria una nova persecució contra Catalunya, persecució, tot sigui dit, que no va arribar, ni de bon tros, als extrems de la dictadura del general Franco.
L’Onze de Setembre de 1924, el primer sota la dictadura, es van programar alguns actes que foren prohibits per les noves “autoridades”. Un d’ells era la ja tradicional missa commemorativa que des del 1899 organitzava la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat —Antoni Gaudí n’era membre d’ençà de la seva fundació– a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona. D’altra banda, sabem que Gaudí, home profundament religiós, cada tarda s’adreçava a l’església de Sant Felip Neri a fer les seves oracions. Amb això volem dir que la intenció de Gaudí d’anar a la dels Sants Just i Pastor aquell dia tenia directa relació amb la missa commemorativa de l’Onze de Setembre.
A l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, apartat Fulls Volanders, hi hem trobat unes quartilles escrites a màquina, on s’explica de forma molt detallada com va tenir lloc la detenció de Gaudí. Al final de tot hi ha una frase, ratllada a mà, que diu: “Això, quasi textualment, és el que n’ha contat el Sr. Valls”, és a dir, la persona que va presenciar bona part dels fets. El text és el següent:
«A les 8.05 del matí del dia 11 de Setembre de 1924, el Sr. Valls, en anar a entrar a l’església de Sant Just, fou deturat per un policia que li preguntà:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar. Si quiere ir a misa, puede ir a otra iglesia.
—És que jo vull anar a missa a aquesta de Sant Just.
—Pues por esta puerta no se puede pasar. Pruebe por la otra puerta.
El Sr. Valls va anar per la porta del carrer de la Ciutat, i allí també li impedí el pas un altre policia, amb el qual disputà una estona. En aquest moment es presenta el Sr. Gaudí, i tot decidit tracta d’entrar a l’església. El policia el detura preguntant-li:
—¿Dónde va Vd.?
—Vaig a missa.
—No se puede pasar.
—Doncs jo passaré.
—¡Vd. no pasará! —i l’agafa pel braç.
—Per què m’agafa pel braç, vostè?
—Siga Vd.
El Sr. Valls intervé a favor del Sr. Gaudí. Els detenen i els porten tots dos a la Delegació de Policia de la plaça del Regomir. En fer el policia la presentació dels detinguts, els acusa d’haver-lo insultat, a la qual cosa el Sr. Gaudí diu:
—Mentida, jo no he insultat ningú.
—Cállese Vd.
—Jo no puc ni dec callar. Que digui la veritat i callaré.
—Cállese Vd. y siéntese.
Quatre policies fan la indagatòria: un preguntant, un altre escrivint, un altre parlant amb el que pregunta i un altre mirant com l’altre escrivia.
—¿Cómo se Ilama Vd.?
—Antoni Gaudí.
—¿Qué edad tiene Vd.?
—71 anys.
—¿Qué profesión?
—Arquitecte.
—Pues su profesión le obliga a Vd. a hablar en castellano…
—La professió d’arquitecte m’obliga a pagar contribució i ja la pago. però no a deixar de parlar la meva llengua.
—¿Cómo se llamaba su padre?
—Francesc Gaudí.
—¿Qué es eso de Francesc? Un dels quatre policies que ajudaven el que preguntava va dir dirigint-se al Sr. Gaudí:
—¡Si Vd. no fuese viejo le rompería la cara; sinvergüenza, cochino!
—Jo a vostè no l’insulto i vostè a mi sí. Jo parlo la meva llengua…
—Si Vd. no fuese viejo…
—No m’insultin, que no hi tenen dret.
En aquest moment arriba una senyora tota atribolada i, dirigint-se de dret al Sr. Gaudí, li diu:
—Ai, Sr. Gaudí! M’han dit que l’havien agafat quan volia entrar a Sant Just, i encara no deu haver esmorzat! Vol que li porti un vas de llet?
—¿Quién le ha dado permiso para entrar?
—A la porta he demanat permís i me l’han donat.
—Siéntese Vd. —la senyora s’asseu. Els policies estripen tot el que han escrit fins a aquest moment i tornen a començar. Passa un quart esmerçat a tornar a fer l’atestat: un policia dictant, un altre escrivint i els altres dos repuntant- lo. El Sr. Valls es cansa i alçant-se diu:
—Señores: sería muy triste que la señora también tuviera que perder toda la mañana aquí. Sería mejor darle permiso para que saliera a buscar un desayuno para el Sr. Gaudí.
El policia que dictava va fer:
—¡Que se vaya!
El Sr. Valls va afegir:
—Y ahora permítanme que les diga que no comprendo como se molesta de esta manera a personas honradas…
Un policia:
—Cállese Vd. Si no fuese Vd. tan viejo, le rompería la cara.
El Sr. Valls:
—Aquí no tendría ninguna gracia. En la calle mano a mano ya sería otra cosa.
Tothom calla. Segueixen escrivint al dictat i els dos policies que ni escriuen ni dicten comencen a passejar-se per davant dels detinguts, fent-ne burla amb gestos, com volent-los dir: ja veurem com en sortireu de tot això. Torna a entrar la senyora, portant una ampolla de llet, una copa, un panet de Viena i una cullera, tot embolicat en un tovalló. El Sr. Gaudí, remerciant-li l’atenció, esmorza. En acabar, la senyora recull els trastos i torna a sortir, despedint-se del Sr. Gaudí. Entra un oficial de policia. Parla amb els quatre que feien la indagatòria i torna a sortir. Al cap d’un moment, aquests fiquen els papers que han escrit dintre d’un sobre i criden un policia:
—Acompañe a estos señores a la Delegación de la Lonja.
Surten. A la porta de la Delegació de la plaça del Regomir, entrega el plec i els detinguts a una parella de policia i aquesta els porta a la Llotja. En arribar a la Llotja, els policies entreguen el plec i els detinguts. Obren el plec, el llegeixen i tornen a preguntar al Sr. Gaudí per les generals de la Llei. En arribar a la professió i contestar «arquitecte», es repeteix l’escena de la plaça del Regomir, gairebé amb les mateixes paraules. El Sr. Valls diu, en castellà:
—El Sr. Gaudí está en su perfecto derecho hablando en catalán.
El «Jefe» de policia:
—¿Ve Vd., Sr. Gaudí, como su compañero habla el castellano?
El Sr. Gaudí:
—Sí, ja ho veig; però jo en tinc prou amb la meva llengua.
El policia, dirigint-se al Sr. Valls:
—Y a Vd., ¿por qué lo han traído?
—Yo acompaño al Sr. Gaudí.
—¡Pues ya está aquí de más! ¡Váyase Vd.!
—Yo quiero acompañar al Sr. Gaudí. El Sr.Gaudí no ha hecho nada que no haya hecho yo. Y si a él le prenden, también hay que prenderme a mi.
—¡Guardia! ¡Saque Vd. a este señor!
El Sr. Valls, sense saber com, es troba al mig del carrer, a empentes i batzegades. Va esperarse una bella estona per veure si podia enterar-se de com acabava allò, però de seguida cregué que el millor era anar a la Sagrada Família a donar avís del que passava. L’endemà, el Sr. Valls féu per trobar-se amb el Sr. Gaudí i li preguntà què li havia passat després que els separaren. El Sr. Gaudí li digué:
—Em van escorcollar, trobant-me un sant Crist, uns rosaris i un llibre d’anar a missa, que em varen tornar. Després em conduïren per uns corredors de la Delegació i obrint i tancant tres reixats de ferro, em van deixar en un calabosso molt fosc. No vaig distingir res més que un banc, del qual en acostar-m’hi se n’alçaren dos homes, als quals vaig dir:
—Mirin, senyors: m’han detingut en el moment que tractava d’anar a missa. Les meves armes són aquestes: el sant Crist, els rosaris i el llibre. Permetin-me que faci les meves oracions i després estaré per vostès.
Després de resar un xic, vaig preguntar a un dels detinguts:
—Per què hi és vostè, aquí?
—Fa sis mesos que sóc a la «Modelo» i m’han dut avui aquí on em donaran els papers necessaris per a quedar en llibertat.
—I vostè?
—Perquè venia fruita pel carrer. Després de prendre’m la fruita m’han posat cinc duros de multa, i no tenint-los per pagar m’han dut aquí.
Entra un policia: porta uns papers que entrega a un dels detinguts i el posa en llibertat. En havent sortit aquest, el policia diu al Sr. Gaudí que li ha estat imposada una multa de cinquanta pessetes i que, si les paga, el posaran immediatament en llibertat.
El Sr. Gaudí diu que no les porta. El policia fa:
—Doncs s’haurà de quedar!
Surt i tanca. El Sr. Gaudí començà a pensar a quin amic, proper a la Delegació, podria escriure, demanant-li les cinquanta pessetes, i es decidí per escriure al Sr. Rector de la Mercè. Demanà al policia que es passejava per defora del reixat, paper, tinter i ploma per a escriure. Escriu al Sr. Rector de la Mercè, demanant-li setanta-cinc pessetes: 50 per a pagar la seva multa i les altres 25 per a pagar la del pres que estava amb ell.
Demana al policia si podrien fer-li la mercè de donar curs a la carta, a la qual cosa aquest accedí. Molt aviat comparegué el Sr. Rector, i en cerciorar-se que efectivament el Sr. Gaudí es trobava pres i que era ell qui li havia escrit, li donà les setanta-cinc pessetes, amb les quals pagà la seva multa i la de l’altre pres. Al cap de poca estona sortiren en llibertat, juntament amb el Sr. Rector. Al carrer, el pres —que era castellà— li va demanar plorant al Sr. Gaudí el nom i l’adreça, per a tornar-li les vint-i-cinc pessetes així que pogués. I el Sr. Gaudí li digué:
—La caritat no es torna. Si un dia us trobeu com jo avui, en el cas de poder fer un acte de caritat, feu-lo pensant en les 25 pessetes que em voldríeu tornar.
Així acaba aquesta relació dels fets. El 7 de juny de 1926 Gaudí fou atropellat per un tramvia vora la plaça de Tetuan. Traslladat a l’Hospital de la Santa Creu, va morir al cap de dos dies sense haver recuperat el coneixement. Com que anava vestit molt senzillament i no portava documentació, no es va saber qui era fins poc abans del seu traspàs.”
dimecres, 9 de setembre del 2020
Articles del Víctor -EL CANVI CLIMÀTIC, I EL FUTUR- El problema del CC., és el Neocapitalisme, i els seus derivats.
dilluns, 7 de setembre del 2020
Lluís Llach: ‘Ara em sento molt identificat amb Poble Lliure’
05.09.2020 21:50
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
—Mestres a l’hora d’escriure?
—Maria Aurèlia Capmany i Espinàs, sobretot. I va haver-hi un moment en què en Martí Pol, ell que havia volgut ser cantant (cosa que la gent no sap gaire) em va dir: ‘Si vols, tu fes la música lliurement i jo després versejo. Però tu m’has de dir el tema.’ Quin privilegi.
—Quan se us desperta el cuc d’escriure?
—Quan Lluís Danès em va demanar un guió sobre una història que m’havia explicat una àvia. La història del meu primer llibre, Memòria d’uns ulls pintats (2012). Vaig començar a escriure i al cap de quatre dies ho feia nou hores el dia. Vaig dir al Danès: ‘Busca’t un altre guionista, perquè faig novel·la.’ I aquí és on vaig descobrir que escriure m’agradava molt. I que m’agradava més corregir que escriure. I això és un gran vici. Escric sis mesos i els altres dos anys, reescric.
—Reescriure és omplir, o és esporgar?
—Esporgar. Sempre esporgar. Tenim tendència a estimar massa allò que volem dir, i guardar-ho tot. Error. No tan sols en literatura. En periodisme també deu passar. I en cinema. Jo he pogut treballar amb pel·lícules, quasi totes dolentes, i el motiu que fossin dolentes era aquest: no esporgaven. Vaig treballar amb Michel Piccoli i Marcello Mastroianni amb un guió que ja em veia anant a recollir l’Òscar. Doncs no va funcionar. Piccoli es va enamorar dels actors, i no en va voler treure res. S’ha d’esporgar. Corregir és treure.
—Sou de frase llarga i capítol curt.
—Sóc de cultura molt cinèfila. Els capítols són escenes, i me’ls imagino en colors. Em serveix molt canviar de seqüència. Jordi Cornudella també n’era partidari, i és ell qui em va ajudar moltíssim al començament, amb la primera novel·la.
—Lluís Llach, l’acte físic d’escriure, com el fa?
—Assegut davant un ordinador i dins la cosa més semblant a una bombolla política. Escric quasi tots els llibres al Senegal, en un ambient que no té res a veure amb aquí, i ja em podien venir a buscar per una festa d’aquestes, que els feia fora de casa. Era a la meva bombolla imaginària. Estàs tan entusiasmat entenent les raons dels personatges, el perquè, les modulacions, que ho trobo fascinant. Imagina’m sota un cocoter, es podria dir, i rere una finestra, amb una cortina que no et deixa veure res. Puc fer tirades de moltes hores. Jo acabo l’octubre del 2017, i va acabar com vam acabar, i el mes de novembre me’n vaig al Senegal. Creia que aquells primers dies serien per a curar ferides. Al final va durar mesos.
—En aquesta novel·la heu escollit la temàtica medieval. Per què?
—Fins ara havia fet tres novel·les, una mena de tríada: totes tres començaven l’any 1920 i acabaven a l’actualitat. Tothom passava per Argelers, per Seta. Era el meu territori de confort, els llocs on havia tingut experiències personals. I al Senegal vaig veure que havia de fer una trencadissa amb mi mateix. Obrir una finestra. De músic també ho feia: anar a un lloc que m’obligués a aprendre. A imaginar. I ara em va fascinar l’edat mitjana, l’ensorrament de l’Imperi Romà, la temptativa de refer-lo l’any 800, la manera com no se’n van sortir. Umberto Eco em va fer descobrir els ordes religiosos com si fossin partits polítics del Vaticà. Investigo, m’interessa, i em vaig fer un món. En aquesta novel·la parlo d’un món d’éssers humans esporuguits per la força de l’espasa i la força de la creu.
—La força de l’espasa?
—El poder de l’espasa té molt a veure amb la política, de la qual tots tenim més referències. I la força de la creu és un ètim excepcional. Quan s’ensorra l’imperi romà, només queda vigent l’església, que damunt el territori sap tot allò que passa, i pot fer feina d’espionatge. I aquí és clau, i em crida l’atenció de descobrir-ho, el canvi de la confessió pública, a la privada. Això és transcendent. I canvia la civilització cristiana. Amb la confessió pública, l’església només enxampava els flagrants. Amb la confessió privada, en canvi, podien entrar als budells de la societat a través del remordiment i el penediment, dues de les parts més glorioses del poder de la creu. El poder era enorme. Finalment, Eco ens ho explica, l’església també controlava la informació cultural, que tanca sencera dins les parets dels monestirs per no deixar-la sortir. Censura. No sé si t’hi has fixat, però en el llibre hi ha una certa amoralitat, perquè el poder de l’església era tan gran que es crea una pràctica amoral. Segueixes les normes, però per darrere te les carregues totes.
—Si algú volgués llegir la novel·la com una metàfora de les vivències de Lluís Llach al Parlament de Catalunya, s’equivocaria o l’encertaria?
—S’equivocaria del tot. M’he divertit escrivint. Punt. Passa que quan t’hi poses, comences a matar gent. I a justificar-ho.
—Per què heu escollit un thriller?
—A mi, el thriller em serveix per a poder explicar aquestes coses. Coses que ressonen avui. Avui, la força de la creu és el gran poder econòmic i la manipulació informativa estesa a tot el món. I la força de la creu, avui en dia, és molt més potent que la de l’espasa. Sembla que els Xi Jinping, els Trumps de torn i el seu poder de la Creu estan molt més preparats per al futur que la democràcia.
—Noms de la novel·la: Brilhetà, Jan, Alsàs d’Albir, Ínian, Alaís, Orenç.
—Són un homenatge a Occitània. Tots són occitans. Fa només un segle, Occitània era un país de dotze milions d’occitanoparlants, amb Premi Nobel, i ara és aniquilat per l’estat francès republicà. També és un homenatge a Robèrt Lafont, activista, i a la Mireia Boya, parlant en aranès des del faristol.
—Com trieu l’estructura del llibre?
—Caminant. Menys en el primer llibre, Memòria d’uns ulls pintats (2012), que me la va donar una àvia.
—Una àvia?
—Jo sempre m’he enamorat d’àvies. A banda les cuixes que m’hagin entendrit, sempre m’he enamorat de gent gran. Vaig tenir una persona meravellosa, la Tata, dona del qui va treure la bandera monàrquica del palau de Pedralbes. Em va explicar com era la Barceloneta dels anys 20 i 30. I és ella qui em dóna l’estructura de la meva primera novel·la. Les àvies. Hòstia, les àvies. Una altra em va explicar que a un familiar seu li tocava per quinta biberó anar a la guerra. Però, cec d’un ull, s’ho va estalviar. I quan va portar els papers, un dels franquistes, tot i ser cec d’un ull, l’envia a un batalló d’afusellament al camp de la Bóta. Història certa, explicada per una àvia que surt a la primera novel·la.
—Quin és el vostre sentit creatiu, d’on ve?
—T’explicaré una anècdota amb Miquel Martí i Pol, que sempre em sorprenia per la humilitat ferotge que tenia. Si intentaves pujar-lo en una poltrona, en serrava les potes fins que tornava a ser baix. Per això a mi em sorprenia que quan li demanaven vostè com es definiria, ell respongués: ‘Poeta.’ ‘Poeta?’, deia jo, ‘No sona una mica pedant?’ Ell va riure. Van passar dos anys. Érem a casa seva. I ens feia llegir un poema en veu alta. Com que ell no podia parlar en veu alta, als amics ens feia dir els seus poemes, per escoltar-ne la fonètica. Un poeta ho necessita. Jo llegia el poema per tercera vegada, i quan l’acabo, li vaig dir: ‘L’he llegit per tercera vegada, i per tercera vegada entenc coses noves.’ I amb un somriure entremaliat, havent passat dos anys, em diu: ‘Jo, quan em rellegeixo, veig coses que no volia escriure. I això em permet dir que sóc poeta.’ Aquesta no és la contesta a la pregunta de la imaginació, però, per què una melodia funciona? I un paràgraf? No ho sé. Hi ha també una dinàmica generativa, que a mesura que la novel·la creix, els mateixos protagonistes et donen la inventiva. I no al revés. Hi ha un personatge molt curiós, Orenç, del qual no estic entusiasmat, però que el vull descriure com una persona a mercè de les onades.
—Parlant d’onades, xerrem quan Martin Villa, ex-dirigent franquista i de la transició, declara en un judici. Vau escriure ‘Campanades a Mort’, sobre la matança de Vitòria, quan ell era dirigent. Com el veieu?
—Un assassí. Passa que molts assassins a la transició espanyola han agafat caire de sants barons demòcrates. No va matar directament, suposo (vés a saber), però Martin Villa és també, per exemple, l’aniquilació de l’antiga CNT. Tenien pànic al ressorgiment d’un sindicat tipus CNT, que no controlessin. Ell munta el cas Scala. Sap maniobrar.
—Sou clarament un animal polític. No tan sols artista. Vau ser un actor important, al parlament, per exemple, llimant diferències entre independentistes.
—No és tant mèrit personal meu, però el fet de ser cantant feia que molta gent d’Esquerra, la CUP i Convergència haguessin crescut amb les meves cançons. I això em donava una autoritat que en realitat no tinc, políticament. Però ja la feia servir per al sentit comú.
—I com veieu el moviment independentista, ara?
—No estic tan desesperat com una altra gent, perquè tot això que passa ens emprenya i decep molt, però no deixa de ser normal en una democràcia pobra com la nostra. La gent es baralla? Sí. Guerres entre ells? Sí. Però també guanyem espais.
—Quins?
—Si el PDeCAT va sol, que per a molta gent és un drama, per a mi no ho és. És una virtut. Ens convé que hi hagi un centre que vagi d’un centredreta humanista cristià (Junts per Catalunya) a un centredreta més clar, com PDeCAT. Ens convé que Esquerra sigui un partit fort, i ens convé una esquerra radical que sigui la veu de la consciència. A mi em cauen molt bé els de Poble Lliure. Sóc un admirador de Poble Lliure. Entre més coses perquè el meu alcalde és de Poble Lliure. Ara em sento molt identificat amb Poble Lliure. Aquesta diversificació està molt bé.
—I els ganivets entre ells?
—Tinc setanta-dos anys, i he vist ganivets, metralletes, bombes i còctels de tota mena. Crec que una vegada passades les eleccions, si la gent va davant, s’aclarirà. Aquesta és la gran condició: posar-nos al davant. Què hem de fer perquè no es barallin? Que es barallin. Però nosaltres, endavant. Quan hagin acabat de barallar-se i estiguin extenuats, no tindran cap altre remei que seguir-nos. Ara, això és molt difícil de fer en una societat que també és cansada i que fa anys que lluita, amb les entitats civils també cansades. Jo confio que una vegada hagin passat les eleccions, les coses s’aclariran.
—Diàleg. Com el veu?
—Jo actualment no crec en el diàleg.
—Per què?
—No crec en el diàleg perquè crec en la negociació. I el diàleg no és negociació. Mentre es parli de diàleg, només es fa que donar a l’estat l’oportunitat de sentir-se en la zona de confort. El diàleg havia de ser el primer dia, i el segon dia, negociar. I també dono suport a allò que defensa alguna gent: a l’estat se l’ha de posar en desequilibri. Amb els petits mitjans que tenim, ens hi hem d’enfrontar. I també veig que el paper de l’opinió pública a l’exterior ha crescut molt. Per exemple, s’ha de parar molta atenció a allò que passa a Ginebra.
—Per què?
—Perquè els fa molta por això de les minories nacionals, que és la manera com ens descriuen a Ginebra.
—Indult?
—L’indult no s’hauria d’acceptar, però que surtin de la presó, sí. Que no el demanin ells, crec que és per dignitat democràtica. Que la Dolors Bassa surti, ara mateix signo on sigui. Però fins que l’estat no faci una amnistia, és evident que no ha entès res.
—Entrevista amb Junqueras. Com el vau veure?
—El que digui ho publicaràs?
—Sí
—Doncs aleshores et diré que em va sorprendre la necessitat de justificar coses que no calia justificar. No va ser una bona entrevista. I em sembla que s’hi va ficar sol. I a mi em sap greu, sigui dit de passada, perquè el meu partit de referència és Esquerra Republicana.
—Encara ara?
—Encara ara? T’he parlat de Poble Lliure per alguna cosa. Però sempre ha estat la meva referència. I si estigués més d’acord amb la seva estratègia, doncs continuaria sent la meva referència.
Podeu comprar Escac al destí a la botiga de Vilaweb
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
L’Institut Ramon Llull tornarà a la Fira Internacional del llibre de Beijing de manera virtual del 26 al 30 d’agost
26.08.2020 17:31
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
Amb aquesta mateixa vocació, l’IRL publica per primera vegada un quadern de literatura catalana en xinès que permeti fidelitzar i ampliar la xarxa de contactes amb la finalitat de fomentar més traduccions i activitats culturals que promoguin la literatura en català a la Xina. El quadern, ‘Books in Catalan’, inclou propostes per tal d’animar a la contractació d’obres amb autors de narrativa contemporània, no-ficció i clàssics amb l’objectiu de promoure la venda de drets en el marc de la fira.
A més, la fira comptarà amb l’assistència virtual de dos tècnics del Llull, que explicaran els recursos i serveis que l’institut ofereix a professionals internacionals. També s’exposaran els quaderns produïts des del Llull, es resoldran dubtes del programa de subvencions i es realitzarà un seguiment de projectes en marxa.
La presència catalana en aquesta fira s’emmarca en la línia d’accions que l’Institut Ramon Llull duu a terme per impulsar la literatura catalana, difondre les eines de suport (ajuts de traducció, promoció i de literatura infantil i juvenil) i donar a conèixer les visites d’editors internacionals que organitza anualment.
La crisi sanitària ha provocat arreu del món la cancel·lació de fires, trobades i activitats literàries. Davant d’això, per primera vegada, el Llull representarà la literatura catalana de manera virtual en aquesta fira. Fundada el 1986, és la fira més gran en exposició de llibres de la Xina i una de les fires literàries més importants d’Àsia. Cada any hi assisteixen més de vint mil agents literaris i editors, escriptors, lectors, empreses i mitjans de més de vint països diferents, principalment de països asiàtics.
Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.
Lluís Llach veu positiva la ruptura entre JxCat-PDeCAT
El Nacional
partits
Lluís Llach veu positiva la ruptura entre JxCat-PDeCAT
El Nacional / Europa PressFoto: Europa Press
Barcelona. Diumenge, 6 de setembre de 2020. 12:11
Actualitzat Diumenge, 6 de setembre de 2020. 12:11
Temps de lectura: 1 minut
En una entrevista d'Europa Press arran de la publicació la seva novel·la Escac al destí (Univers), Llach ha afirmat que el preocuparia més que el context històric provoqués una "oportunitat per a l'independentisme i no l'aprofités perquè no estigués preparat". "En els moments difícils sorgeixen escletxes. I si la democràcia --al món-- sobreviu, la independència és inexorable, ha afirmat, i ha afegit que, en el debat sobiranista, és més partidari de la confrontació que de l'espera.
Llach considera que l'independentisme va fracassar fa tres anys però opina que ha servit per tenir més clar "el mapa de carreteres" per a un futur intent. "La desmoralització la provoca l'enuig. El dia que hàgim de tornar a sortir al carrer, ho farem", ha afegit.
Literatura
Llach ha publicat una nova novel·la, Escac al destí, en la que aborda per primera vegada l'època medieval, que el va atreure pels paral·lelismes amb el moment actual a Occident. "És un moment de col·lapse total. S'enfonsa l'Imperi Romà i Europa es queda sense moneda, sense estructura. La gent vivia en un esclavisme perpetu sota la força dels poders de la creu i de l'espasa", ha explicat.Per a Llach, aquesta força de la creu és avui l'economia prometent benestar i consum, i les xarxes socials exercint el control social "per dins i per fora a través del remordiment".
I considera que el poder de l'espasa el representa un auge dels nous autoritarismes al món, que, segons ell, representen el president dels EUA, Donald Trump; el de Rússia, Vladimir Putin. i el de la Xina, Xi Jinping, que creu que amenacen la democràcia liberal: "O toquem fons i pugem o a Europa hauríem d'anar pensant qui és el nostre Putin".
