Actualitat

S’Àmfora, un projecte pioner en la criança de vi en àmfora sota l’aigua del mar

Afirmen que l’evolució dels vins sota l’aigua en moviment i amb la pressió de la profunditat de fins a 8 metres, és molt més ràpida que al celler

VADEVI

per Margalida Ripoll i Ferrer dimarts, 14 d’abril 2020 - 17:25h

S'Ànfora s'ha presentat en societat a través d'Internet | M.R.F.

Han estat prop de 4 anys de proves i finalment aquest s’ha presentat en societat S’Àmfora. Això sí, ha estat una presentació atípica a través de videoconferència en la que els tres impulsors d’aquest projecte l’han pogut explicat en ple confinament per la pandèmia del coronavirus.

Diego Durant, viticultor i responsable de Trosset de Porrera, Xavier Belda, mariner mercant i Jaume Bages, amant del vi, amics els tres des de fa temps, van començar l’any 2016 un projecte conjunt de criança submarina sota l’aigua del mar de vins embotellats en àmfores.

No són els primers en comprovar que el moviment de l’aigua del mar i la pressió de 8 metres de profunditat suposa una evolució diferent però sí que són pioners en submergir vi envasat en petites àmfores que són les que després arribaran al consumidor.

La idea va sorgir perquè Diego Duran ja fa més de 15 anys que una part de la producció del seu vi Olim es cria sota l’aigua, en aquest cas aigua dolça i tranquil·la a una bassa de casa seva, però volien anar una mica més enllà.  En tots aquests anys de proves el que han comprovat és que la criança sota l’aigua del mar fa que l’evolució del vi sigui molt més ràpida i li confereix unes característiques que amb la criança normal al celler no s’aconsegueixen fins després de molts anys.

Durant molt de temps van buscar un ceramista que els fes les àmfores i imitant el format romà amb el que viatjaven els vins arreus de la mediterrània han aconseguit un envàs que emula aquells gran recipients, però en aquesta ocasió amb una capacitat com la d’una ampolla, 750 ml. Amb la base acabada en punta i dues anses. L’interior s’ha vitrificat per evitar l’absorció del líquid i el coll s’ha adaptat al d’un tap de suro estàndard.

S'Àmfora, vins criats sota l'aigua del mar | Cedida

Així agafen el vi Olim de la DOQ Priorat que elabora Diego Duran a Porrera, una carinyena 100%. L’embotellen a mà perquè no hi ha embotelladores que admetin el format de l’àmfora i el lacren amb cera. Per evitar que l’aigua pugui fer malbé la lacra, hi posen un caputxó protector, col·loquen les àmfores en gàbies i les submergeixen sota l’aigua del mar. L’última remesa a l’alçada del Delta de l’Ebre, on hi passaran entre 5 i 9 mesos abans de treure-les.

De moment és un projecte petit, de l’última remesa només se n’han fet 150 àmfores, el que el fa un producte del tot exclusiu que de moment es ven a través del seu web.

criança

Debat des del confinament amb Salvador Macip

See how a mask affects how a cough travels . CNN NEWS .

Un núvol blanc - Versió #JoEmCorono

La nació-estat de Califòrnia.Per: Joan Ramon Resina

Mail Obert

Joan Ramon Resina

OPINIÓ > MAIL OBERT

La nació-estat de Califòrnia

«La distinció entre independentisme i nacionalisme és un clàssic d’ERC, com a mínim des del tombant de segle quan, a remolc de Jürgen Habermas i d’alguns epígons, el postnacionalisme semblava progressista, fins al punt que l’adoptà José María Aznar»

Per: Joan Ramon Resina

03.05.2020  21:50

Vilaweb

De vegades els contraris s’il·luminen. Les manifestacions de Gabriel Rufián contràries al nacionalisme van rebre una rèplica gairebé a l’acte quan Gavin Newsom declarà Califòrnia un estat-nació. Una rèplica interessant, aliena a la fatigada retòrica de declaracions i contradeclaracions en què consisteix la política catalana; interessant perquè Newsom fa política i les seves paraules duen càrrega executiva. És veritat que Rufián dispara llocs comuns i que aquesta és la clau del seu èxit entre una determinada parròquia, però també de la seva limitació. Amb tot, de vegades fa com el llamp quan descarrega l’electricitat atmosfèrica i aclareix l’ambient. Es nota en el fet que ningú del seu partit no acostuma a desmentir-lo. La distinció entre independentisme i nacionalisme és un clàssic d’ERC. Al principi ho era sobretot per una qüestió de marca, per distingir-se de CiU, que pràcticament monopolitzava l’etiqueta. Però d’ençà del tombant de segle va començar a cercar raons ideològiques, a remolc de Jürgen Habermas i alguns altres que vaticinaven la fi de les nacions. Llavors el postnacionalisme semblava progressista, fins al punt que l’adoptà José María Aznar, promovent allò del patriotisme constitucional, fins que el 2006 el seu partit va atemptar patriòticament contra la constitució i els qui han vingut després d’ell l’han rebregada sense cap mirament.

Com que els espanyols no tenen cap més model d’estat que l’absolutisme d’arrel castellana, s’enlluernen amb cada estrella que puja a l’horitzó polític i la imiten durant l’estona que dura la lluor. Espanya ha estat liberal i afrancesada al segle XIX, comunista, feixista i filonazi al segle XX, socialdemòcrata a cavall dels dos segles, vagament macrònica durant l’ascens del polític francès i darrerament trumpista. Però mai segones parts no foren bones i els espanyols sempre acaben rendint-se a la realitat pròpia: exèrcit, Guàrdia Civil, escàndols de la cort, caciquisme al servei d’una oligarquia amb gran penetració territorial i un control ferri de l’opinió.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

Puix que a Espanya el nacionalisme no tenia res a veure amb la construcció de la unitat espanyola i era sinònim d’allò que se li resistia, la doctrina d’Habermas era oli en un gresol i encara afegia una pàtina progressista a la política espanyola finisecular. Sols que les raons d’Habermas eren diametralment oposades a les dels postnacionalistes locals. Habermas, que en una conferència pronunciada a Stanford el novembre del 2007 es declarà hereu de la reeducació d’Alemanya pels Estats Units, temia el retorn del nacionalisme alemany amb la reunificació de les dues Alemanyes. El seu postnacionalisme era un rebuig d’aquell passat que, segons l’historiador Ernst Nolte, no volia acabar de passar. Per contra, a Espanya el patriotisme constitucional sorgia, com gairebé totes les polítiques des del segle XIX ençà, per por de la des-unificació d’un estat mal engalzat i servia per a refermar un passat que de cap manera no es volia que passés.
Habermas mateix s’adonà prou aviat de la dificultat de legitimar l’estat sense un rerefons cultural comú a la ciutadania. La prova la tenia al davant, en el projecte d’estat federal fallit que és la Unió Europea, malgrat els Erasmus i més esforços anèmics de sintetitzar una identitat europea passablement funcional. I mentre que alguns s’aplicaven a crear-la allà on no existia, uns altres iniciaven un procés desidentificador i engegaven a rodar bagatge històric i cultural, començant per la llengua, en un esforç de reducció de la realitat a la mida estricta de la política. Així es progressava de la identitat a la independència, com anunciava un assaig de Xavier Rubert de Ventós contemporani del d’Habermas, sense saber-se ni preocupar-se de saber què era allò que volia esdevenir independent i que Rubert de Ventós, amb ironia característica, anomenava un OPNI, un objecte polític no identificat.
El catalanisme, que havia començat essent lingüístic i cultural abans d’esdevenir conscient de la nacionalitat, esdevenia independentista seguint la lògica interna del nacionalisme. Sols que, amb un masoquisme típicament català, començava independitzant-se no pas de l’estat espanyol sinó d’ell mateix, menjant-se les pròpies entranyes i acabant declarant-se postcatalanista o directament no-catalanista. Damunt aquesta catifa màgica s’arriba al punt que el portaveu d’ERC al congrés dels diputats no tingui manies de declarar que ell i ‘centenars més de persones’, que cal suposar de l’òrbita d’ERC perquè la frase tingui  sentit, no són sols no-nacionalistes sinó que ja han avançat al no-independentisme. Perquè ser independentista, diu Rufián, no és ser res i, efectivament, com més va més ho sembla. Però ell es defineix republicà i d’esquerres, creient que això és alguna substancia, malgrat que, sense referir-les a realitats concretes i intuïtives, aquestes categories restin buides. Si no és que comporten una petició de principi i Rufián simplement s’identifica doctrinàriament amb el partit que li dóna feina i que, per si algú ho oblidava, s’anomena republicà i d’esquerres. La qual cosa voldria dir senzillament que a Rufián les sigles no li deixen veure la selva de la política.
Califòrnia és oficialment una república encara que el governador no sigui republicà. No solen ser-ho, perquè des de mitjan segle XIX aquest nom el monopolitza el partit de l’oposició. Però Newsom pot considerar-se ‘d’esquerres’ en la distribució de l’assemblea dels representants al Capitoli de Sacramento, tot i que aquí preferim el terme ‘liberal’, vinculat amb la tradició anglosaxona representada per John Stuart Mill, entre altres. El terme ‘esquerra’ no té valor absolut, no designa res de particular ni cap política ni menys cap virtut específica. És simplement una disposició relativa a una orientació de la vida pública observada des d’un lloc determinat, sigui la presidència d’un parlament, sigui l’escala subjectiva de valors d’una persona determinada. Hom no és d’esquerres com pot ser blanc, mascle i de la Seu d’Urgell, sinó que ho és en relació amb un eix ideològic de característiques variables (i sovint bescanviables) segons els llocs i els temps.
A Califòrnia no cal declarar-se republicà en el sentit que voldríem suposar-li a Rufián, com tampoc no cal declarar-se mamífer o plantígrad, perquè tothom n’és a causa de l’evolució política del continent. Ni cal lluitar per aconseguir l’estat propi, perquè Califòrnia ja n’és un dintre de la Unió i no pas una entitat administrativa vagament descentralitzada. Però no és cap país independent i en això té una certa retirada amb Catalunya, com també en el fet de ser l’estat econòmicament més potent i un dels que més suporta un dèficit fiscal onerós en relació amb els altres estats. Aquesta retirada té alguna cosa a veure amb el fet que alguns mitjans catalans es fessin ressò de la declaració de Newsom, que tanmateix cal contextualitzar. La definició de Califòrnia com a estat nació arriba en un dels moments més tensos en la relació entre el govern federal i els estats. L’actitud punitiva de la Casa Blanca contra els estats desafectes a la seva política arribà a una fita digna del govern espanyol quan Trump va advertir els estats que no comptessin amb les reserves nacionals de material mèdic i alhora va donar instruccions a la Federal Emergency Management Agency de confiscar les compres d’equipament dels estats durant la pandèmia.
Newsom no és l’únic governador que ha advertit Washington que, si no coopera, l’estat buscarà la manera de protegir-se; però és ara per ara l’únic a elevar el to al nivell d’avís de ruptura. Això es desprèn de la seva afirmació no sols que Califòrnia té prou capacitat econòmica per a proveir-se del material mèdic que el govern federal li refusa, sinó que podria fins i tot exportar-ne a uns altres estats. ‘Exportar’ és un terme propi de les relacions internacionals i als americans els fa el mateix efecte que als espanyols dir que el Principat exporta a Extremadura.
El llenguatge de Newsom és provocador i té el recorregut que té. De moment, poc més que posar en guàrdia el govern federal sobre on pot portar la política de Trump d’hostilitzar els estats blaus, és a dir, els de tradició demòcrata, tres o quatre dels quals financen bona part de la resta, especialment els que voten en clau republicana. Contribuint el 15% de la renda de les persones físiques a la caixa comuna, Califòrnia té motius per a exigir un tracte més respectuós, però caracteritzar-la de nació és inversemblant, car les nacions històriques del seu territori han pràcticament desaparegut i allò que ha vingut després són superposicions humanes d’origen i caràcter diversos. Però Califòrnia encarna un model de societat, igual o molt semblant a aquell a què aspira Catalunya. Amb una economia que equilibra una agricultura potent amb la tecnologia més avançada, el millor sistema públic d’educació superior suplementat amb universitats privades que ocupen sistemàticament els primers llocs del rànquing mundial, una població no sols diversa sinó majorment tolerant, essent un santuari per a la immigració perseguida per Washington, amb la legislació més restrictiva de la venda d’armes de tot el país i lideratge en la protecció de l’ambient i la lluita contra el canvi climàtic, Califòrnia pot argumentar un caràcter diferencial molt notable. Però el caràcter nacional no pot reclamar-lo en cap sentit històricament plausible del terme ‘nació’.
Tanmateix, aquest desplaçament semàntic no és cap inconvenient per a Newsom, car el seu objectiu era prevenir Trump, però també el partit demòcrata, excessivament complaent, sobre on pot portar l’actual deriva antidemocràtica del govern federal. En tot cas, la declaració ‘nacionalista’ de Newsom té interès per al debat a Catalunya, car si els republicans catalans rebutgen la nació perquè aspiren a una república, els qui ja tenen república consideren la nació imprescindible per a qualsevol pretensió d’independència. Si més no, la consideren necessària per a defensar la democràcia davant un nacionalisme no menys ferotge i destructiu que l’espanyol.

Califòrnia

 

 

 

 

A VilaWeb fem periodisme

Un periodisme que no tindria sentit, que no seria res si no servís per a explicar a la societat els greus problemes que té i encoratjar-la a lluitar pels canvis necessaris que els podrien resoldre, costen el preu que costen. Periodisme compromès, periodisme valent, periodisme de qualitat.
Si aquest també és el periodisme en què creieu, us animem a fer-vos subscriptors de VilaWeb.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb

Cercas i l’utilitarisme dels morts: una lliçó de nacionalisme espanyol. Per: Vicent Partal

OPINIÓ > EDITORIAL

Cercas i l’utilitarisme dels morts: una lliçó de nacionalisme espanyol

«El menyspreu per la mort, singularment, és un tret típic i molt remarcable del nacionalisme espanyol, emparentat profundament amb el catolicisme, tan fortament present en l'embrió de la idea d'Espanya i de la seua constitució en nació»

Per: Vicent Partal

03.05.2020  21:50

VILAWEB

En una entrevista pregunten a Javier Cercas sobre la crisi del coronavirus i ell respongué que la situació actual era una llàstima, però que per ell havia estat molt pitjor l’octubre del 2017. I Miquel Iceta, que no perd mai l’oportunitat de perdre l’oportunitat, ho repiula de seguida, cosa que causa una bona indignació.
Els indignats, que són la immensa majoria, no entenen com Cercas o Iceta poden menystenir d’aquesta manera l’existència de 25.000 morts oficials, que tots sabem que en realitat poden ser moltíssims més. D’una banda, humanament, diu molt poc en favor d’ells que tinguen tan baix el llistó del respecte a la vida humana i al dolor aliè. D’una altra, és evident que la deriva ideològica que s’ha apoderat del PSC els fa perdre greument el rumb. La defensa religiosa de Pedro Sánchez, finalment, ho acaba d’arrodonir i dóna peu a aquest incident tan revelador.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

La pregunta, obligada, és com es pot arribar a aquest nivell de degradació moral. Evidentment, s’hi arriba envolat per la política, amb una inflamació letal de partidisme, però cal entendre que sobretot s’hi arriba impregnat fins al moll de l’os d’aquest nacionalisme espanyol del qual tan pocs espanyols conec que siguen capaços de netejar-se. I la prova és simple: seria normal en un altre país d’Europa que un intel·lectual demostràs en públic un menysteniment d’aquest nivell cap a la mort en massa dels seus veïns?
Crec que tothom, amb raó, s’afanyarà a respondre que no, però jo ho matisaria mencionant el cas de Sèrbia, una comparança que donaria per a molt si volem entendre el moment actual. Fa anys que sostinc que les característiques dels nacionalismes serb i espanyol tenen unes arrels comunes molt interessants d’estudiar. Si tingués temps per a dedicar-me a estudiar-les com cal, m’agradaria de fer-ne una dissecció exhaustiva: la defensa d’un excepcionalisme de frontera contra els moros o els otomans com a origen mitològic; una definició primordialista del concepte de nació, immortal, gairebé caricaturesca; el pes enorme de la religió en la conformació d’un ideal sempre expansiu; i un menysteniment profund de l’europeisme de les llums, ressentit i tot, encara més en Unamuno que no en Garašanin.
Ara la fabricació tan útil de l’espanyolisme com un ‘no-nacionalisme’ permet a Cercas i Iceta de dir coses tan greus com aquesta que han dit mentre es veuen ells mateixos inserits en la modernitat i el cosmopolitisme. No hi puc fer res, respecte d’allò que ells creuen, però no estic disposat a acceptar que siga normal una frase que és gravíssima. Sobretot perquè Cercas i Iceta parlen amb un cor metòdicament rosegat per les tradicions de la passió patriòtica espanyolista i els altres tenim raons per a témer que, si no es frena aquest seu nacionalisme desbocat, ens acabaran menant a la barbàrie on sempre, històricament, ha anat a parar.
Quant a això, he de remarcar que el menyspreu per la mort, la relativització de la mort, és un tret molt remarcable del nacionalisme espanyol, emparentat profundament amb el catolicisme tan present en l’embrió de la idea d’Espanya i de la seua constitució en nació. Algú dirà, frívolament, que Espanya avui ja no és catòlica. L’argument és passablement cert, però cal dir que mentre el nacionalisme espanyol no canvie (i no es veu cap signe ni remot que haja de passar) la realitat és que està condemnat a arrossegar tota la càrrega doctrinal que l’ha impregnat de sempre i que se li escapa, vulgues que no, pels porus.
En posaré un exemple ‘constitucional’. Els anys vuitanta encara hi va haver una mica de discussió sobre si la festa nacional espanyola havia de ser el 6 de desembre, aniversari de la constitució i per tant símbol d’una mena de nou començament, o el 12 d’octubre. Va guanyar, com en tantes coses, la continuïtat amb el franquisme, i n’és conseqüència que avui els espanyols celebren, com a essència de la pàtria que són, l’evangelització violenta d’Amèrica i la victòria sobre els moros. Encara. Ho intenten de dissimular, és veritat. Però ho aconsegueixen poc i malament. Certament, la llei del 1978 que instaura el Dotze d’Octubre com a festa nacional espanyola ja no parla de l’evangelització, com era habitual fins aleshores, però parla de ‘l’inici de la projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus’ de la nació. Veges per on. La retòrica és la que canvia però la mona continua essent mona per més que la vulguen vestir de seda.
Mona en la constitució i mona també en el cap de Cercas i Iceta. Que al capdavall no fan res més que adaptar a l’era de Twitter aquell aberrant missatge, tan estimat pel falangisme primitiu, segons el qual els morts són uns éssers caducs i poden tenir, per tant, una utilitat, ponderable a partir de la conveniència present de la pàtria ‒que és eterna i per això mateix superior. En definitiva, que els cadàvers t’indignen o et resulten completament indiferents no segons un criteri moral, sinó simplement pels interessos de la política.

Javier Cercas

Miquel Iceta

A VilaWeb fem periodisme

Un periodisme que no tindria sentit, que no seria res si no servís per a explicar a la societat els greus problemes que té i encoratjar-la a lluitar pels canvis necessaris que els podrien resoldre, costen el preu que costen. Periodisme compromès, periodisme valent, periodisme de qualitat.
Si aquest també és el periodisme en què creieu, us animem a fer-vos subscriptors de VilaWeb.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb

A quina regió sanitària pertany el teu municipi?

SOCIETAT > SANITAT

A quina regió sanitària pertany el teu municipi?

La Moncloa ha accedit a estudiar la proposta que facin les autonomies per tal que les províncies deixen de ser la unitat de desconfinament

Per: Redacció

04.05.2020  18:00

VILAWEB

El govern del País Valencià i del Principat s’oposen a les províncies com a unitat de desconfinament d’ençà que Pedro Sánchez va anunciar les fases del seu pla de desescalada. Consideren que no és convenient implementar les mesures en clau de província perquè aquestes poden estar formades per zones molt heterogènies. ‘Què té a veure Berga amb Igualada o Barcelona? Per què un veí de Bellver de Cerdanya pot anar a Lleida i no a Puigcerdà?’, es preguntava en una conferència de premsa la portaveu del govern català, Meritxell Budó. Per això ambdós governs demanen que el desconfinament es faci a partir de les regions sanitàries amb les quals es divideix el seu territori i no per províncies.

En el dia que ha començat la fase 0, La Moncloa ha accedit a estudiar la proposta que facin les autonomies. Així doncs, aviat podríem veure com canvia el mapa de desconfinament fins que no es retorni a la normalitat. Llavors un ciutadà d’Amposta ja no s’haurà de guiar per la fase en la que es trobi la província de Tarragona, sinó per la de la seva àrea sanitària, en aquest cas, la de les Terres de l’Ebre. Us expliquem com funciona.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.

El Principat es divideix en nou regions sanitàries, delimitades a partir de factors geogràfics, socioeconòmics i demogràfics, segons assegura la Generalitat. Cada regió s’ordena, al seu torn, en sectors sanitaris, que agrupen les anomenades àrees bàsiques de salut, formades per barris o districtes a les àrees urbanes, o per un o més municipis en l’àmbit rural. De fet la consellera Alba Vergés assenyala que en cas de rebrot en una àrea determinada i que no coincideixi amb una regió sanitària, com va passar amb la Conca d’Òdena, també demanaria al govern espanyol que es pugui gestionar de forma diferenciada.
Tornant a la regions, en el cas català, veiem com la província de Tarragona es divideix en dues àrees tan diverses com les de les Terres de L’Ebre, que inclou el Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta; i la regió sanitària del Camp de Tarragona, amb l’Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Penedès, la Conca de Barberà, el Priorat i el Tarragonès. O la província de Lleida, que reserva una regió sanitària només per la zona pirinenca. Es tracta de la regió sanitària de l’Alt Pirineu i Aran, que agrupa l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça, la Cerdanya, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran. La regió sanitària de Lleida, pèr la seva banda, inclou les Garrigues, la Noguera, el Pla de l’Urgell, la Segarra, el Segrià i l’Urgell.

Barcelona es divideix en la regió sanitària de la Catalunya Central –Anoia, Bages, Berguedà, Moianès, Osona i Solsonès– i la regió de Barcelona. Aquest, la més poblada de Catalunya, es subdivideix en tres àrees. L’Àmbit Metropolità Nord que comprèn l’àmbit territorial del Barcelonès Nord, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental; l’Àmbit Metropolità Sud que engloba l’àmbit territorial del l’Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Garraf i el Barcelonès Sud; i Barcelona ciutat, amb els respectius districtes.
I en províncies sí que hi entén, el virus?
El País Valencià també s’organitza en regions sanitàries, en aquest cas, anomenats departaments de salut. I n’hi ha fins a vint-i-quatre. La descentralització respecte de les províncies és molt més alta i s’acoten millor als criteris demogràfics. Per exemple, la província de Castelló es reparteix entre els departaments de Vinaròs, Castelló, La Plana i Sagunt. Aquest últim no forma part de la província de València però des d’allà es gestionen sanitàriament àrees, per exemple, de l’Alt Millars i l’Alt Palància, que oficialment formen part de la província de Castelló.
La partició és encara més alta en el cas de la província de València, que es divideix en nou departaments: València-Clínic-Malva-rosa, València-Arnau de Vilanova-Llíria, València-La Fe, Requena, València-Hospital General, València-Doctor Peset, La Ribera, Xàtiva-Ontinyent i Gandia.

Quant a Alacant, es divideix en els departaments de Dénia, Alcoi, La Marina baixa, Elda, Alacant-Sant Joan d’Alacant, Alacant-Hospital General, Elx-Hospital General, Elx-Crevillent, Oriola i Torrevella.
Per la seva banda, a les Illes, també existeix aquesta divisió sanitària. S’anomenen zones bàsiques de salut (ZBS) i n’hi ha fins a seixanta-una. Tanmateix, no ha estat demanada pel govern de Francina Armengol, ja que l’aïllament de l’arxipèlag amb la península ha permès tenir sota control l’epidèmia i les diferències entre zones són menors. Avui, per primera vegada des de l’inici de la pandèmia del coronavirus, no s’ha comptabilitzat cap nou contagi de coronavirus a les Illes. Tampoc no hi ha hagut noves defuncions i ja van dos dies seguits sense morts.

coronavirus

 

 

 

A VilaWeb fem periodisme

Un periodisme que no tindria sentit, que no seria res si no servís per a explicar a la societat els greus problemes que té i encoratjar-la a lluitar pels canvis necessaris que els podrien resoldre, costen el preu que costen. Periodisme compromès, periodisme valent, periodisme de qualitat.
Si aquest també és el periodisme en què creieu, us animem a fer-vos subscriptors de VilaWeb.
Trobareu més informació sobre les subscripcions en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb