A primera hora de la tarda del 3
d’abril de 1970, avui fa justament cinquanta anys, a l’aeroport de
Barcelona hi havia una expectació superior a l’habitual. Com avui, també
era divendres i uns centenars de persones s’hi havien aplegat per donar
la benvinguda a uns visitants molt especials que arribaven de
Brussel·les: el poeta Josep Carner i la seva muller, Émilie Noulet, una
reputada experta en poesia simbolista amb qui s’havia casat el 1937.
Josep Carner, denominat ‘el príncep dels poetes’, no trepitjava terra
catalana des de 1939 perquè no volia tornar mentre el dictador fos viu.
Aquell retorn, doncs, no comptava amb l’entusiasme unànime de la
comunitat literària del moment, ni la de l’interior ni la que encara era
a l’exili. Per a uns, la presència de Carner es presentava com un
estímul esperançador, sobretot per als més joves; per a uns altres, en
canvi, era una capitulació en tota regla.
Report diari sobre el coronavirus
Cada
dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants
del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d'interès.
Però tothom tenia molt clar que aquell ancià de vuitanta-sis anys que
baixava de l’avió i caminava arrossegant els peus, encorbat i
desorientat –’decrèpit i amb la memòria emboirada’, va escriure Albert
Manent uns anys després– no era ni l’ombra del personatge vitalista que
en altres èpoques havia fet tronar i ploure i que aquella visita era
sense cap mena de dubte l’última oportunitat de veure’l amb vida. Una
intuïció que es va complir fatalment molt abans del que tothom
s’imaginava, perquè el 4 de juny –és a dir, dos mesos i un dia després
de la seva arribada a Barcelona i quinze dies després de la seva
partença– Josep Carner es va morir a casa seva, al número 64 de la
rue Lincoln de Brussel·les.
Polèmiques carnerianes
Pot semblar curiós, però la figura de Carner ha estat sovint
acompanyada de controvèrsies entre els qui defensen la seva obra a peu i
a cavall i els qui se situen en una posició molt més matisada en
relació amb les seves excel·lències. Val a dir, però, que aquesta
actitud de la parròquia literària de casa nostra no és pas recent. Ve de
lluny. Tant, que m’he de remuntar fins al 1951, quan Joan Triadú va
publicar la seva controvertida
Antologia de la poesia catalana 1900-1950, editada per Selecta.
En aquella antologia, preparada durant els anys que Triadú va fer de
lector a la Universitat de Liverpool, hi havia lògicament un espai per a
Carner i Sagarra, les dues referències més populars, encara, d’aquell
moment, però el paper central va ser per a Carles Riba, també conegut,
per bé que molt menys que els altres dos poetes.
Riba és el gran protagonista de l’antologia i en aquella panoràmica
de mig segle poètic Joan Triadú li reserva el lloc central. Fins i tot,
de manera gràfica: mirant l’índex, el capítol dedicat a Riba (només a
ell i amb un títol ben eloqüent: ‘Entrada d’una època’) es percep
clarament com l’eix de simetria al voltant del qual s’articula tota
l’estructura de l’antologia. Carner, en canvi, comparteix un capítol amb
Josep M. López-Picó, i Sagarra un altre amb dos autors més: Josep
Lleonart i Joaquim Folguera.
No cal dir que un plantejament com aquell va caure com una bomba en
el reduït galliner cultural del moment –tant de l’interior com de
l’exili–, que ràpidament es va dividir entre defensors de Triadú i gent
que li volia tots els mals. Entre aquests darrers, per exemple, Carles
Fages de Climent, qui li va dedicar un epigrama –’Aquest pobre Triadú,
que per triar no té do, si quan tria, tria dur, és que és un mal
triador’– que males llengües atribuïen en realitat no tant a un rampell
d’indignació de devot sagarrista i carnerià com al fet que el seu nom
quedés fora de la selecció. Ja les tenen, aquestes coses, les
antologies…
Molt més cap aquí, el nom de Josep Carner s’ha vist barrejat en un
parell de polèmiques més que han arribat als diaris i les revistes del
gremi. La primera va sorgir el 1996 de resultes de la publicació de
Carneriana
(Proa, 1995), llibre que aplegava les aportacions fetes en un simposi
organitzat per la facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra
amb el títol ‘Josep Carner (1884-1970), vint-i-cinc anys després’. El
detonant va ser un extens article de Xavier Bru de Sala al Quadern
setmanal d’El País l’1 de febrer de 1996 titulat ‘Carner i el cànon
literari’, molt crític amb la visió que algunes de les ponències
reproduïdes en el llibre donaven del poeta i la seva obra. Quinze dies
després, Jaume Subirana, responsable d’aquell simposi, li responia amb
un altre article no menys extens titulat ‘Xavier o el canó literari’. A
partir d’aquí, la taca d’oli es va anar estenent perquè també van dir-hi
la seva Francesc Parcerisas, Jordi Llovet i Dolors Oller, cosa que vol
dir que durant un parell de mesos o tres vàrem estar força distrets.
El santcrist gros, però, encara va trigar uns anys a irrompre. Ho va
fer el 18 de març de 2002 arran d’un article de Sebastià Alzamora a
l’Avui titulat ‘Josep Carner: el Príncep a la picota (dedicat a Hèctor
Bofill)’. En aquell article, que es remetia a un altre de Bofill
publicat unes setmanes abans al el mateix diari, Alzamora hi deia: ‘Que
Catalunya tingui per príncep dels seus poetes algú que l’any 1941 dóna a
la impremta una cosa com
Nabí (un nyap il·legible que vol ser un
poema èpic sense que arribi mai a semblar èpic ni a ser un poema,
visiblement concebut com una rèplica als qui l’acusaven d’un excés de
formalisme i lleugeresa, i que naufraga sota el pes del seu propi cartó
pedra) resulta francament inquietant.’
Com no podia ser altrament, la provocadora opinió d’Alzamora va
desfermar una allau de reaccions que es va mantenir a bon ritme fins a
l’estiu i que, després, amb els aires frescals de la tardor i l’hivern,
es va anar refredant. No voldria presumir d’exhaustivitat, però la
carpeta on conservo els retalls de premsa d’aquell embolic aplega una
seixantena de referències de tots colors, estils i tendències. Un
embolic que, per cert, vist des de la distància no ens hauria de fer
oblidar que en aquells mateixos mesos d’esbroncada i batussa es
congriaven els preparatius del fenomen que poc després –el gener de
2003, quan Hèctor Bofill va guanyar el premi Josep Pla amb
L’últim evangeli– va fer eclosió pública sota el nom de ‘Els Imparables’.
Sis setmanes i mitja
Tanco l’apartat que he dedicat a les polèmiques i torno a aquell dia
de fa cinquanta anys quan, sortint de l’aeroport, van portar el
matrimoni Carner-Noulet a l’hotel Balmoral, de la via Augusta, on es va
instal·lar. Amb el retorn del poeta, arribava al punt àlgid la
denominada operació Carner, començada uns anys abans, com veurem més
endavant. La cura de la major part dels aspectes diguem-ne ‘logístics’
va anar a càrrec de Joan B. Cendrós, que es va mantenir en un discret
segon pla, i Marià Manent i Ramon Aramon es van encarregar d’acompanyar
els il·lustres visitants durant la seva estada.
Com és lògic, l’expectació per veure i saludar Carner era enorme.
Tant a l’hotel mateix com portant-lo de visita a diversos domicilis
particulars. La nòmina de persones que van trobar-se amb el poeta és
prou coneguda –Saltor, Tusell, Serrahima, Sindreu, Garcés, Colomines,
Millet, Vallvé, Bonet, etc.– i faria un inventari força exhaustiu del
‘qui és qui’ d’aquell moment.
A les pàgines del dietari
L’aroma d’arç, de Marià Manent,
disposem d’una transcripció molt exacta del tragí a què van ser sotmesos
els il·lustres visitants. Sense oblidar algunes aportacions puntuals a
Del passat quan era present, el dietari de Maurici Serrahima. Però el resum detallat i ordenat d’aquells dies, el va fer Jaume Subirana a
Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970) (Edicions 62, 2000) i, més recentment, em sembla molt recomanable la novel·la
Retorn (Columna,
2017), de Carles Casajuana, en què l’autor aplega tots els testimonis
escrits sobre aquella visita, més alguns contactes personals fets per
ell mateix, i els integra en una trama argumental que justifica el
gènere novel·lístic a què s’acull el llibre amb el resultat final d’un
retrat força fidedigne del que devia passar aquells dies.
A part de l’interès de la premsa, que, sobretot els primers dies,
cercava reportatges i entrevistes, el programa de visites privades,
actes d’homenatge i desplaçaments fora de Barcelona –a Montserrat i a
s’Agaró, per exemple– a què es van sotmetre Josep Carner i la seva
muller era difícilment sostenible i, com era d’esperar, la fràgil salut
del poeta se’n va ressentir. En conseqüència, el 17 d’abril es va haver
d’interrompre l’agenda prevista els dies següents i el matrimoni es va
instal·lar al balneari Blancafort de la Garriga, on va estar-se
descansant fins el 4 de maig.
Però aquest no va ser l’únic entrebanc de salut que va patir Carner:
el 13 de maig va tenir un rebrot de la seva bronquitis crònica i va
haver de començar a prendre antibiòtics. Aquesta va ser la gota
definitiva que va fer que Émilie Noulet decidís d’accelerar el retorn a
Brussel·les. Ho van fer una setmana després, el 20 de maig, en un
aeroport on, a diferència de quan van arribar, tret del matrimoni
Manent-Segimon amb la seva filla no hi havia ningú més per a
acomiadar-los.
Darrere quedaven sis setmanes i mitja en el transcurs de les quals
Carner va establir contacte –molt precari la majoria de les vegades a
causa de les constants pèrdues de memòria, els rars moments de lucidesa i
la dificultat d’expressar-se que tenia– amb un munt de gent. Un munt,
però, en el qual va haver-hi dues absències notòries: Josep Pla, qui es
va mantenir al marge sense deixar-se veure ni dir o escriure’n res, i
Salvador Espriu, qui, responent a una enquesta del Diario de Barcelona
dos dies després del traspàs de Carner, definia el seu retorn a
Catalunya com una equivocació a mig camí entre la crueltat i la
frivolitat col·lectiva.
L’operació Carner
Com ja s’ha dit més amunt, darrere de les reaccions als intents per
fer que Carner tornés a Catalunya hi trobem les relacions, sempre
complicades, entre els intel·lectuals de l’exili i la resistència
cultural de l’interior. Però no únicament això. Més exactament, l’inici
de l’operació Carner cal situar-lo a començament dels anys seixanta,
quan Carulla, Cendrós, Millet, Riera i Vallvé van fundar, el 1961,
Òmnium Cultural. Començava una dècada en què van passar coses molt
importants al voltant de l’entitat: el tancament governatiu de 1962, que
va durar cinc anys; la creació, poc després, d’una sucursal a París;
l’autorització definitiva el 1967; la magna commemoració de l’Any Fabra
el 1968; les campanyes ‘Català a l’escola’ i ‘Llegiu llibres en català’;
i la creació del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1969 i el
retorn de Carner el 1970.
Tot això, sense perdre de vista que la dècada dels seixanta va ser el
moment en què van començar a funcionar diverses iniciatives culturals
–la Nova Cançó, Edicions 62…– i el moment, també, en què l’inicial
monolitisme ideològic de la resistència catalanista començava a admetre
matisos amb el progressiu augment de la influència dels cercles
inspirats de prop o de lluny pel PSUC.
Cal tenir en compte també la posada en marxa d’una candidatura al
Premi Nobel per a Josep Carner, promoguda bàsicament per Joan B.
Cendrós, que va estar activa entre 1962 i 1964. Una candidatura que
sembla que no tothom veia amb bons ulls fins al punt que diverses
personalitats culturals del moment –els ‘mandarins’, com els anomenava
Cendrós– van fer fracassar la candidatura i la idea del retorn que ja
aleshores començava a prendre forma perquè consideraven que es malmetria
el valor com a símbol de Josep Carner a l’exili.
Paradoxalment, aquest valor simbòlic de Carner és el que els
defensors del seu retorn esgrimien de cara a engrescar el país en
general –i de manera molt especial els més joves– amb els beneficis que
la seva presència física tindria entre nosaltres. Recordem que el 1969 i
el 1970 són els anys de la irrupció de Terenci Moix a l’escena
literària. Un Terenci no gens moix i molt murri que es deixava estimar
per aquells venerables senyors que veien en ell el representant (una
mica peculiar, tot i que feien veure que no se n’adonaven) del ‘nou
jovent’ que volien atreure cap a la causa mentre el noi del carrer de
Ponent anava prenent notes per a escriure el capítol que potser és el
més devastador i carregat de vidriol de la seva novel·la
El sexe dels àngels:
el que es titula ‘Lola Roger, adúltera i lletraferida’, que descriu una
solemne sessió celebrada al palau de l’Òrgan Cultural en homenatge al
poeta parnassià Roderic de Vall d’Usona retornat de l’exili i la seva
dona estrangera.
Uns anys després de la mort del poeta, Joan B. Cendrós va obtenir el
permís de la vídua per a contractar un parell d’estudiants que fessin
l’inventari detallat de tots els papers, llibres i altres pertinences de
Josep Carner que hi havia al seu pis de Brussel·les. Aquest projecte es
va posar en marxa el gener del 1973 i els encarregats de dur-lo a terme
van ser el poeta Xavier Bru de Sala i la seva parella, que van estar
dos mesos treballant en la catalogació i endreça de tot el material que
mesos després es va transportar cap a Catalunya.
Però l’operació Carner no es va acabar aquí. Encara va tenir un
parell de fites més, de caràcter fúnebre, aquesta vegada: el trasllat de
les despulles del poeta al cementiri de Montjuïc, el 1978, i
l’enterrament definitiu i amb tots els honors a la tomba on ara reposa,
el 1984. Cent anys després del seu naixement.
El retorn: una història poc edificant
Arribats ací, la gran incògnita que se’ns presenta –i que difícilment
podrem aclarir– és fins a quin punt el retorn de Josep Carner a
Catalunya l’abril de 1970 responia a la seva voluntat o no. A la pàgina
516 d’
El cavaller Floïd (Proa, 2016), la magnífica biografia de
Joan B. Cendrós que va escriure Genís Sinca, llegim: ‘Mitjançant la
influència sobretot de Marià Manent, en Cendrós anava tenint notícia del
seu estat de salut cada cop més precari i que en Carner sentia una gran
enyorança.’ Una valoració que correspon al 1966 i que coincideix
gairebé en el temps amb l’entrevista que li va fer Baltasar Porcel per a
la revista Serra d’Or en la qual explica que troba el poeta molt
desmemoriat i perdut.
Fins a quin punt Carner era conscient de la situació de la qual era
protagonista? Considerava que el retorn era una claudicació o tenia
motius sòlids per considerar que, després de trenta-un anys fora del
país, ja li havia arribat el moment de tornar? La situació és complexa i
delicada: hi ha cartes seves de 1961 i 1962 en què anuncia la seva
intenció de tornar; el 1963, en canvi, diu que no. L’any 1964, en un
homenatge a l’hotel Bristol de París promogut per Cendrós per a festejar
el vuitantè aniversari, se’n torna a parlar. Els últims mesos de 1969
la correspondència entre Manent i Émile Noulet ja parla de fer un viatge
‘de prova’ l’any següent per a temptejar la possibilitat d’establir-se a
Catalunya durant la primavera i l’estiu i tornar a Brussel·les la
tardor i l’hivern.
El febrer de 1970, en una entrevista de Xavier Febrés publicada a
Oriflama, llegim que la comunicació amb el poeta és complicada i àrdua
per les seves visibles limitacions, i encara un mes després, el març de
1970, el testimoni personal d’algun dels assistents al segon Col·loqui
Internacional sobre el Català organitzat a Amsterdam, al qual Carner va
assistir, em confirma les impressions més alarmants sobre el seu estat
de lucidesa.
No sabrem mai, doncs, què passava realment pel cap de Josep Carner
durant la seva estada a Catalunya. Sí que sabem, en canvi, com va ser
acollit per una part de la parròquia literària del moment. I en aquest
sentit val la pena recordar que durant les poques setmanes que va estar
ací hi va haver dos esdeveniments importants dels quals, voluntàriament o
no, Carner es va mantenir al marge: la concessió del Premi d’Honor de
les Lletres Catalanes i el Festival Popular de Poesia Catalana fet
damunt del ring que presidia la sala Gran Price i que ha passat a la
història com el Price dels Poetes.
El 1970, es concedia per segona vegada el Premi d’Honor. El primer
any s’havia guardonat el doctor Jordi Rubió i Balaguer i en el nou
certamen no eren pocs els qui pensaven que el jurat aprofitaria la
presència física de Carner per concedir-li el guardó. Però la realitat
va ser molt diferent i el premi va anar a mans de Joan Oliver. Una
decisió que molts van atribuir a influències esquerranoses que havien
portat el jurat a considerar que la poesia directa i combativa d’Oliver
aplegava més mereixements –i convenia molt més en aquells moments– que
la veu lírica del ‘príncep dels poetes’. Un diagnòstic que no em sembla
gaire exacte. Sobretot si tenim en compte que una de les opinions
importants del jurat del Premi d’Honor era la de Joan Triadú, que se
situava a mil anys-llum de qualsevol proximitat ideològica amb el PSUC i
els seus acòlits i que, tanmateix, va donar el seu vot a la candidatura
de Joan Oliver.
Quant al Price dels Poetes, celebrat el 25 d’abril –és a dir, mentre
Carner descansava al balneari de la Garriga– Marià Manent explica que va
passar a recollir-lo amb el seu cotxe i que Carner ja portava posat
l’abric quan, de sobte, es va negar rotundament a sortir, i d’allà no el
va poder treure cap dels presents. Però no és l’única versió que
coneixem sobre aquesta absència.
Val a dir que l’únic reconeixement públic d’un cert abast va ser el
premi ‘important de l’any’ que patrocinaven conjuntament Ràdio Barcelona
i el Diario de Barcelona. Un reconeixement que es va fer públic
precisament el 4 de juny de 1970, el mateix dia que Josep Carner es va
morir.
Tot plegat em porta a formular novament les preguntes que feia més
amunt: fins a quin punt Carner era conscient dels seus actes? El retorn a
Catalunya obeïa realment als seus desitjos? I encara més: sabedors de
l’estat físic i mental del poeta, fins a quin punt era lícita la
insistència a fer-lo retornar i arriscar-se que, d’alguna manera, la
seva presència pogués ser interpretada com un aval pel règim franquista?
Fins a quin punt el diàleg –criticat per alguns– amb el periodista
Manuel del Arco, publicat a La Vanguardia Española el 4 d’abril
(‘—Creieu que trobareu una Catalunya d’esperit diferent de la que vau
deixar? —Crec que en trobaré una de molt millor’) obeïa a allò que el
poeta sentia realment?
Són preguntes sense resposta al voltant d’una situació que ara
compleix mig segle i sobre la qual no s’ha parlat gaire. Una història,
val a dir, que no em reca de qualificar de poc edificant.
Pere Calders: fidel i sagaç
No vull acabar amb tonalitats tristes aquesta remembrança d’aquells
dies sense fer esment d’una persona que sentia per Josep Carner un
agraïment molt especial i així ho va expressar sempre que en va tenir
oportunitat. Em refereixo a Pere Calders, que s’estimava Carner i que
mai va oblidar que quan va arribar a l’exili de Mèxic amb una mà al
davant i una altra al darrere la primera porta que se li va obrir de bat
a bat va ser la de la casa del poeta.
Un Pere Calders que Subirana descriu encertadament com a ‘fidel i
sagaç’ i que el 29 de maig de 1970 escrivia al setmanari Tele/Estel un
delicat article titulat ‘Novament símbol’ en què, entre més coses, deia:
‘En Josep Carner i la seva esposa han retornat a Brussel·les […] ningú
no podia esperar res d’aquell il·lustre ancià, la presència del qual
incomodava una mica, com aquests mobles grans que cal encabir en una
casa petita. Però, i si fos al revés? Si fos ell que té dret a esperar
alguna cosa de nosaltres, perquè li devem molt?’
Més endavant deia: ‘El nostre esperit d’autodestrucció és un tòpic
que ja acceptem sense esgarrifar-nos massa. […] En tot el que dic no hi
ha al·lusions, ni tan sols veladament, a cap premi. Els premis, en
general, es concedeixen cada any i, si convé, no hi ha res que no es
pugui afinar de dotze en dotze mesos. […] El problema és un altre i
exigia més finor i una més gran delicadesa: fer sentir al poeta
l’estimació del seu poble i voltar la seva vellesa de seguretat i
atencions, en un nivell més elevat que els àpats d’homenatge i les
visites de compromís.’
I en un altre article –en aquest cas a la revista Oriflama de juliol;
és a dir, amb Carner ja traspassat– Pere Calders evocava la seva
relació amb el matrimoni Carner-Noulet a partir de 1967 i les gestions
que havia fet per temptejar si el poeta –amb la memòria aleshores ja
molt malmesa– volia realment tornar o no. L’article es titula ‘Petita
història d’un retorn’ i en reproduiré els dos paràgrafs finals:
‘En Jaume Terrades va fer un viatge llampec a Bèlgica. De tornada,
m’expressà que estava una mica desconcertat: en efecte, Carner tenia
l’obsessió de Catalunya; però Émilie Noulet va explicar a en Terrades
que algú havia convençut el seu marit de quedar-se a Bèlgica. Li
digueren que no hauria estat digne d’abandonar una actitud que era molt
considerada.’
‘Així van quedar les coses, fins al recent viatge de Carner, la seva
curta estada entre nosaltres, el retorn a Bèlgica i la mort. Per pocs
dies, no pogué realitzar el seu desig de morir a Catalunya. Qui sap si
la tossuderia d’algú, o la fidelitat a determinades posicions –són
vàlides totes dues maneres d’interpretar els fets– podrien servir per a
explicar-nos una bona part de la tristesa, de la fugacitat i potser del
petit misteri de la visita i de la marxa gairebé precipitada.’
Un Any per a Josep Carner
Fins ací aquest recordatori d’un episodi sobre el qual ja he
expressat la meva opinió personal i que penso que, per allò que té de
simptomàtic d’una història i d’una manera de procedir que hem viscut,
fóra bo que no caigués en l’oblit.
Quan fa un parell de mesos es va presentar a la seu de la conselleria
de Cultura l’Any Carner, del qual Jaume Coll és el comissari, vaig
veure que en la primera versió del programa d’activitats no es feia cap
esment al poc conegut retorn a Catalunya de Josep Carner. No és, ni de
bon tros, un element cabdal en la llarga i fructífera biografia del
príncep dels poetes, però crec que tampoc fóra just que, precisament ara
que en fa cinquanta anys, aquelles sis setmanes i mitja en terra
catalana i tots els prolegòmens que les van precedir passessin
desapercebudes. Com si res de tot allò no hagués existit.
Penseu amb llibertat, siguem crítics
El poder prova d'amagar la
gravetat de la crisi amb crides a no apartar-se de la línia oficial, a
no parlar 'd'allò que ara no toca'. VilaWeb no ho farà. No renunciarem
ni un segon al pensament lliure, a parlar amb plena llibertat i a
continuar essent crítics.
Ajudeu-nos a continuar essent la veu que el país necessita.
Feu-vos subscriptors de VilaWeb.
Vicent Partal
Director de VilaWeb
