divendres, 8 de març del 2019
Descobrir Barcelona més enllà de la ciutat Comtal
CONTINGUT PATROCINAT
Descobrir Barcelona més enllà de la ciutat Comtal
A prop de la capital catalana hi ha tot un món de possibilitats, encara desconegut, per gaudir del lleure, la cultura i la natura
La
Sagrada Família, el Parc Güell, la Rambla, el Barri Gòtic… És
impensable no associar els atractius turístics de Barcelona amb l’obra
arquitectònica de Gaudí i amb el bullici dels carrers o dels barris més
famosos de la ciutat Comtal. Però l’espectacular patrimoni cultural,
industrial i artístic del territori s’estén més enllà dels límits de la
capital i dels punts d’interès que recomanen la majoria de les guies de
viatge: a totes les seves comarques s’hi pot gaudir de l’art, les
tradicions, la natura i la gastronomia catalanes. Per demostrar que l’encant barceloní abasta també els territoris que envolten la ciutat, la Diputació ofereix, al seu web de turisme “Barcelona és molt més” (barcelonaesmoltmes.cat), una selecció de propostes alternatives per a tots els gustos distribuïdes per tota la demarcació.
Gaudí i altres joies de la Catalunya moderna
Els
qui no vulguin reununciar a Gaudí estan de sort. El geni va deixar la
seva empremta més enllà de la capital catalana i en obres tan diverses
com naus industrials, criptes, cellers i jardins. La cripta Gaudí
de la Colònia Güell, una singular colònia industrial del segle XIX
ubicada a Santa Coloma de Cervelló, és potser la més coneguda en haver
estat declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat. Però encara n’hi ha
moltes més, com la nau Gaudí de Mataró, que es considera el seu primer
edifici i que actualment acull exposicions artístiques, o els Jardins
Artigas, situats als afores de La Pobla de Lillet, on pedres, aigua i
vegetació juguen i es combinen de manera elegant. El segell gaudinià també es pot trobar a Montserrat, que amb el seu santuari, monestir i muntanya esdevé un dels eixos culturals de Catalunya i conjuga espiritualitat, natura i cultura. Pujar en cremallera, anar a veure la Moreneta, escoltar el Virolai i passejar pel Camí de la Santa Cova, un autèntic museu a l’aire lliure que a més del monument de Gaudí acull creacions d’altres artistes de renom, són excel·lents propostes per gaudir d’un diumenge en família.
Però de modernisme també n’hi ha més enllà de Gaudí. A Terrassa, per exemple, el moviment està profundament vinculat al món de la indústria. Cases burgeses, xemeneies, antics vapors i fàbriques conformen el patrimoni terrassenc, entre el qual destaca l’edifici que actualment acull el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), antiga seu de la fàbrica tèxtil Vapor Aymerich, Amat i Jover, i dissenyat per Lluís Muncunill. Al municipi també s’hi celebra, el segon cap de setmana de maig, una fira modernista, cultural, turística i comercial, que pretén transportar els visitants a l’època compresa entre finals del segle XIX i principis del XX.
Fortaleses medievals, oració i natura salvatge
El llegat medieval també impregna els carrers empedrats de molts pobles de les comaques barcelonines. Cardona
n’és un d’ells. L’imponent castell amaga segles i segles d’història i
presideix el centre urbà, reconegut com a Bé Cultural d’Interès
Nacional. La Muntanya de Sal, un jaciment salí explotat des de l’època
romana, completa el conjunt i esdevé un fenomen natural únic al món. I
Vic, per exemple, es transforma uns dies l’any en un poblat medieval amb
artesans, tavernes, firaires i espectacles al carrer, on s’hi poden
adquirir articles de decoració, joieria, cremes, herbes medicinals,
embotits i formatges, entre d’altres productes.Al patrimoni cultural de les comarques barcelonines el clergat, un dels estaments privilegiats de la societat feudal, també s’hi troba representat. A més de centres de reclusió de monjos i monges, en l’edat mitjana els monestirs varen ser, juntament amb les catedrals, els grans centres de cultura amb escoles i biblioteques importants. El de Sant Cugat és un dels majors exponents de l’art medieval a Catalunya, amb un dels millors claustres romànics europeus, i el de Sant Benet de Bages combina una part més monumental que parteix de l’època medieval, i una altra de més modernista que va ser residència d’estiueig del pintor Ramon Casas.
Alguns indrets combinen l’encant de castells i muralles amb la força hipnòtica de la natura. És el cas de Rupit i Tavertet, dos punts de gran interès turístic a la vall de Sau Collsacabra, a mig camí entre el Montseny i el Pirineu. Precipicis que descendeixen bruscament des d’altituds superiors als mil metres, cingles, balmes i coves, i gorgs i cascades, són el llegat de la intensa història geològica d’aquest territori, que els més intrèpids poden sobrevolar en globus aerostàtic. I l’embassament de Sau fa les delícies dels aficionats als esports aquàtics, com el piragüisme, la vela o l’esquí nàutic.
A Bagà, una aldea del segle XIII perfectament conservada, també s’hi pot trobar aquesta barreja històrica i paisatgística. Punts d’interès com el Palau de Pinós, Bé Cultural d’Interès Nacional, conviuen amb impressionants paisatges naturals: els del massís de Pedraforca, símbol dels Pirineus, en un entorn natural ideal per practicar senderisme i altres esports de muntanya.
Platges, cellers i castells humans
Amb
més de 100 quilòmetres de costa, el litoral barceloní no decepciona els
qui busquen sorra i mar. Sitges, antic poble de pescadors, és una
destinació perfecta per gaudir de 300 dies de sol a l’any a qualsevol de
les seves 17 platges,
copsar l’esperit comercial i mariner de la vila voltant pel nucli
antic, o degustar delícies locals a qualsevol dels restaurants del
passeig marítim, com la cassola d’arròs a la sitgetana, a base de carn i
peix.Els amants del bon beure també podran satisfer el seu paladar i descobrir els secrets de les cinc denominacions d’origen (DO) de les comarques barcelonines: Penedès, Alella, Pla de Bages, Catalunya i Cava. Al seus cellers hi trobaran diferents propostes d‘enoturisme: tasts, museus, paisatges i festes relacionades amb la recol·lecció del raïm o que conviden a brindar.
I per fer país res millor que anar a veure castellers, una de les tradicions de la cultura popular catalana per excel·lència. La singularitat d’aquestes increïbles torres humanes que arriben als deu pisos d’alçada i el seu gran valor patrimonial van fer que l’any 2010 la UNESCO els inclogués en la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, fet que els va dotar d’una categoria universal.
dimecres, 6 de març del 2019
dimarts, 5 de març del 2019
Arata Isozaki, l'arquitecte del Sant Jordi, guanya el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes
El Nacional
Foto: Efe
Barcelona. Dimarts, 5 de març de 2019
3 minuts
Arquitectura
Arata Isozaki, l'arquitecte del Sant Jordi, guanya el premi Pritzker, el Nobel dels arquitectes
El NacionalFoto: Efe
Barcelona. Dimarts, 5 de març de 2019
3 minuts
L'arquitecte, urbanista i teòric japonès Arata Isozaki, de 87 anys, va ser guardonat amb el Premi Pritzker 2019, el principal guardó d'arquitectura
del món, per una obra "que supera el marc de l'arquitectura per
plantejar qüestions que transcendeixen eres i fronteres", segons la
decisió del jurat, anunciada avui a Chicago. Arata Isozaki és l'autor
del Palau Sant Jordi de Barcelona, creat per als Jocs Olímpics de 1992.
Foto: Katonams.
Considerat un visionari pels seus col·legues, Isozaki sempre s'ha
enfrontat a la seva tasca com a arquitecte amb un "profund compromís amb
l'art de l'espai" i amb una "precisió i destresa" demostrades en "les
tècniques de construcció, en la interpretació de la ubicació i el
context i en la intencionalitat dels detalls", assenyala el jurat.
"Té un profund coneixement de la teoria i la història de l'arquitectura i abraça l'avantguarda. No es limita a replicar l''statu quo', sinó que la seva recerca del significat de l'arquitectura es reflecteix als seus edificis, que desafien categoritzacions estilístiques, estan en constant evolució i tenen sempre frescor en el seu enfocament", afegeix.
Nascut a Oita, a l'illa de Kyushu (sud), el 1931, Isozaki va començar a destacar com a arquitecte durant la reconstrucció del Japó després de la Segona Guerra Mundial.
És un arquitecte versàtil i influent i des dels seus primers treballs, en la dècada dels seixanta, es va convertir en el primer arquitecte japonès en forjar una "relació profunda i duradora entre Orient i Occident", va assenyalar el jurat, presidit pel jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units Stephen Breyer.
Amb més de cinc dècades de feina i un centenar d'edificis construïts, l'obra d'Isozaki ha tingut un gran impacte al món de l'arquitectura, al qual ha contribuït a més a més amb nombroses obres teòriques, exposicions i conferències.
L'heterogeneïtat és una de les característiques d'una obra que va des de la reinterpretació de la tradició a la més alta tecnologia, com va demostrar des del seu primers dissenys, com la seva Ciutat a l'aire que va projectar el 1961, amb la que pretenia racionalitzar el caos de Tòquio a través d'una ordenació vertical, amb edificis inspirats en els arbres.
Algunes de les seves obres més destacades són la Biblioteca Central de Kitakyushu (1974) y el Museu d'Art Modern de Gunma, inaugurat el 1974, una clara estructura cúbica que reflecteix la seva fascinació pel buit i la quadrícula.
Als Estats Units és conegut pel Museu d'Art Contemporani de Los Angeles (1986) i per la seu de Disney a Florida (1991), mentre que a Europa destaca el Palau Sant Jordi, que va dissenyar per als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 i el museu interactiu Domus de la Corunya.
A la Xina ha realitzat el CAFA (Museu d'Art de l'Acadèmia Central de Belles Arts de Pequín), inaugurat el 2008, i el Centre Cultural de Shenzhen, de 2007.
En els últims anys i malgrat la seva avançada edat ha demostrat "un extraordinari dinamisme" amb obres com el Centre de Convencions de Qatar (2011) o l'espectacular sala de concerts inflable Ark Nova, dissenyada el 2013 al costat de l'artista indi Anish Kapoor, destinada a regions del Japó afectades pel tsunami de 2011.
Una de les seves últimes obres és la Torre Allianz, que va obrir les seves portes a Milà el 2018.
Tots aquests edificis fan d'ell una de les figures més influents de l'arquitectura mundial contemporània per la seva constant experimentació, sense por als canvis i a les noves idees.
"La seva arquitectura descansa en una profunda comprensió, no només de l'arquitectura sinó també de la filosofia, la història i la cultura", a més de ser "un exemple de generositat" pel seu suport a altres arquitectes, destaca un comunicat de la Fundació Hyatt, que concedeix el Pritzker.
Isozaki substitueix en la nòmina del Pritzker a l'indi Balkrishna Doshi, premiat l'any passat per una arquitectura que integra pragmatisme i humanisme. El 2017 aquest guardó va recaure en Rafael Aranda (1961), Carme Pigem (1962) i Ramon Vilalta (1960), de RCRarquitectes, un estudi d'Olot, autor d'obres com la Biblioteca de Sant Antoni a Barcelona o el restaurant Les Cols de Olot.
El jurat d'aquest any era integrat, per Breyer i pels arquitectes Richard Rogers (Regne Unit), Pritzker 2007; Benedetta Tagliabue (Itàlia); Kazuyo Sejima (Japó), Pritzker 2010; Wang Shu (Xina), Pritzker 2012 i Ratan N. Tata (Índia). També en formaven part l'ambaixador del Brasil al Japó i crític d'arquitectura, André Aranha Corrêa do Lago, i la nord-americana Martha Thorne, directora executiva del premi i degana de l'Escola d'Arquitectura i Disseny IE, de Madrid.
Isozaki rebrà un premi en metàl·lic de 100.000 dòlars, un certificat i un medalló de bronze al revers dels quals hi ha gravades tres paraules: "firmitas, utilitas, venustas" (fermesa, bellesa i utilitat), els principis fonamentals de l'arquitectura de Vitruvi.
Foto: Katonams.
"Té un profund coneixement de la teoria i la història de l'arquitectura i abraça l'avantguarda. No es limita a replicar l''statu quo', sinó que la seva recerca del significat de l'arquitectura es reflecteix als seus edificis, que desafien categoritzacions estilístiques, estan en constant evolució i tenen sempre frescor en el seu enfocament", afegeix.
Nascut a Oita, a l'illa de Kyushu (sud), el 1931, Isozaki va començar a destacar com a arquitecte durant la reconstrucció del Japó després de la Segona Guerra Mundial.
És un arquitecte versàtil i influent i des dels seus primers treballs, en la dècada dels seixanta, es va convertir en el primer arquitecte japonès en forjar una "relació profunda i duradora entre Orient i Occident", va assenyalar el jurat, presidit pel jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units Stephen Breyer.
Amb més de cinc dècades de feina i un centenar d'edificis construïts, l'obra d'Isozaki ha tingut un gran impacte al món de l'arquitectura, al qual ha contribuït a més a més amb nombroses obres teòriques, exposicions i conferències.
L'heterogeneïtat és una de les característiques d'una obra que va des de la reinterpretació de la tradició a la més alta tecnologia, com va demostrar des del seu primers dissenys, com la seva Ciutat a l'aire que va projectar el 1961, amb la que pretenia racionalitzar el caos de Tòquio a través d'una ordenació vertical, amb edificis inspirats en els arbres.
Algunes de les seves obres més destacades són la Biblioteca Central de Kitakyushu (1974) y el Museu d'Art Modern de Gunma, inaugurat el 1974, una clara estructura cúbica que reflecteix la seva fascinació pel buit i la quadrícula.
Als Estats Units és conegut pel Museu d'Art Contemporani de Los Angeles (1986) i per la seu de Disney a Florida (1991), mentre que a Europa destaca el Palau Sant Jordi, que va dissenyar per als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 i el museu interactiu Domus de la Corunya.
A la Xina ha realitzat el CAFA (Museu d'Art de l'Acadèmia Central de Belles Arts de Pequín), inaugurat el 2008, i el Centre Cultural de Shenzhen, de 2007.
En els últims anys i malgrat la seva avançada edat ha demostrat "un extraordinari dinamisme" amb obres com el Centre de Convencions de Qatar (2011) o l'espectacular sala de concerts inflable Ark Nova, dissenyada el 2013 al costat de l'artista indi Anish Kapoor, destinada a regions del Japó afectades pel tsunami de 2011.
Una de les seves últimes obres és la Torre Allianz, que va obrir les seves portes a Milà el 2018.
Tots aquests edificis fan d'ell una de les figures més influents de l'arquitectura mundial contemporània per la seva constant experimentació, sense por als canvis i a les noves idees.
"La seva arquitectura descansa en una profunda comprensió, no només de l'arquitectura sinó també de la filosofia, la història i la cultura", a més de ser "un exemple de generositat" pel seu suport a altres arquitectes, destaca un comunicat de la Fundació Hyatt, que concedeix el Pritzker.
Isozaki substitueix en la nòmina del Pritzker a l'indi Balkrishna Doshi, premiat l'any passat per una arquitectura que integra pragmatisme i humanisme. El 2017 aquest guardó va recaure en Rafael Aranda (1961), Carme Pigem (1962) i Ramon Vilalta (1960), de RCRarquitectes, un estudi d'Olot, autor d'obres com la Biblioteca de Sant Antoni a Barcelona o el restaurant Les Cols de Olot.
El jurat d'aquest any era integrat, per Breyer i pels arquitectes Richard Rogers (Regne Unit), Pritzker 2007; Benedetta Tagliabue (Itàlia); Kazuyo Sejima (Japó), Pritzker 2010; Wang Shu (Xina), Pritzker 2012 i Ratan N. Tata (Índia). També en formaven part l'ambaixador del Brasil al Japó i crític d'arquitectura, André Aranha Corrêa do Lago, i la nord-americana Martha Thorne, directora executiva del premi i degana de l'Escola d'Arquitectura i Disseny IE, de Madrid.
Isozaki rebrà un premi en metàl·lic de 100.000 dòlars, un certificat i un medalló de bronze al revers dels quals hi ha gravades tres paraules: "firmitas, utilitas, venustas" (fermesa, bellesa i utilitat), els principis fonamentals de l'arquitectura de Vitruvi.
Foto de portada: Arata Isozaki. Efe.
Rajoy va destruir tots els documents de l'1-O que hi havia a la Moncloa
El Nacional
Judici al procés
Rajoy va destruir tots els documents de l'1-O que hi havia a la Moncloa
El NacionalBarcelona. Dimarts, 5 de març de 2019
1 minut
El govern de Mariano Rajoy va destruir tots els documents relacionats amb l'1-O que hi havia a la Moncloa
abans que arribés Pedro Sánchez com a nou president, per la qual cosa
l'actual govern espanyol no té capacitat per confirmar cap de les
comunicacions i testimonis que estan sent aportats en el
judici al procés.
Segons avança OkDiario, el PSOE va descobrir quan va arribar a la Moncloa que els ordinadors havien estat esborrats i tots els documents referents a l'1-O havien estat triturats per complet per ordre dels equips sortints de l'Executiu de Mariano Rajoy.
D'aquesta manera, segons aquest mitjà, hauria desaparegut tota la documentació referent a negociacions entre els governs espanyol i català, com també les decisions policials o polítiques adoptades en el moment del referèndum independentista.
Segons avança OkDiario, el PSOE va descobrir quan va arribar a la Moncloa que els ordinadors havien estat esborrats i tots els documents referents a l'1-O havien estat triturats per complet per ordre dels equips sortints de l'Executiu de Mariano Rajoy.
D'aquesta manera, segons aquest mitjà, hauria desaparegut tota la documentació referent a negociacions entre els governs espanyol i català, com també les decisions policials o polítiques adoptades en el moment del referèndum independentista.
diumenge, 3 de març del 2019
Badalona homenatja Enric Sió, el més pop dels dibuixants de còmic catalans
Còmic
Badalona homenatja Enric Sió, el més pop dels dibuixants de còmic catalans
Gustau NerínFoto: Fotos cedides pel Museu de Badalona
Barcelona. Diumenge, 3 de març de 2019
6 minuts
Enric Sió (1942-1998) va ser un badaloní que va excel·lir en l'art
del còmic i ara la seva ciutat natal li ret homenatge. Sió va passar per
publicacions mítiques, ben diverses, des del primer número de Cavall Fort (quan tenia tan sols 19 anys) fins al Rambla, passant per les franceses Pilote i Charlie Hebdo.
Va ser el més internacional dels artistes catalans del sector i va
participar en destacades publicacions franceses i italianes. Va ser
l'autor d'àlbums mítics com Mara, però també va fer moltes feines en d'altres àmbits: va ser caricaturista de l'Avui,
dissenyador d'Edicions 62, empresari del sector dels jocs de taula i
fins i tot va llançar-se a una humorística fotonovel·la. I, no ho
oblidem, va ser el responsable que l'Snoopy es comencés a publicar a
Catalunya. Josep Maria Beà, un altre dels grans del còmic de la seva
generació, deia: "Enric Sió no va ser un dels nostres. Va ser molt
millor. Pel fet d'avançar-se dues dècades en el temps". L'exposició Enric Sió. El dibuixant que va trencar motllos,
comissariada per Jordi Riera, ha estat organitzada pel Museu de
Badalona i es mostra a la Sala Josep Uclés del Centre Cultural El Carme
de Badalona. Es podrà veure fins al 14 d'abril i l'entrada és lliure.
Un artista modern
Allò que distingia a Sió d'altres dibuixants de la seva generació era la seva vocació de convertir el còmic en un art homologable a tots els altres. Sió va estar en contacte amb Umberto Eco, qui ja a mitjans anys 1960 havia reivindicat el còmic com a eina de la cultura de masses. El dibuixant de Badalona va ser l'autor del primer còmic per a adults amb crítica social en català, que va publicar a Oriflama (tot i que el projecte va acabar-se prematurament, perquè era massa atrevit per a la seva època). Però Sió també va ser un gran innovador a nivell tècnic: dibuixava sense separar les vinyetes, usava el color de forma molt atrevida (per influència de la cultura pop), incorporava referències pictòriques a les seves vinyetes, se situava ell mateix i la seva família com a personatges d'autoficció... Però potser va anar massa lluny per al públic del seu entorn: a Catalunya, Sió va ser sempre adorat pel món intel·lectual, però les seves obres no van arribar gaire lluny entre el públic.
L'inici de l'exposició. Foto: Twitter @AjBadalonaBdn.
Sorgit de la factoria Bruguera
Enric Sió, com tants d'altres dibuixants catalans, va començar a treballar, de molt jove, a la "factoria Bruguera". I com molts d'altres va passar algun temps, al començament, fent de "negre", dibuixant historietes de caràcter bèl·lic o romàntic que no signava i que havien d'adaptar-se estrictament a les pautes del món editorial. Després de fer diverses col·laboracions editorials, en què deixava anar la seva creativitat, a finals dels anys 1960 va començar a publicar les sèries Aghardi i Mara, unes historietes de creació pròpia, molt personals, on era evident la influència de la cultura pop. En aquest darrer àlbum, de forma molt atrevida, recorria a referents familiars. El 1974, fart de l'Espanya franquista, es va instal·lar a Milà, un centre molt actiu del món del còmic. Va treballar amb els millors professionals del sector, com Crepax, a França i a Itàlia, i no va tornar a Barcelona fins al 1979. Durant un temps va viure el boom del còmic per a adults (amb col·laboracions en revistes i editorials mítiques com Totem o Rambla), un gènere que ell sempre havia defensat. Però en poc temps el sector s'ensorraria. El 1984 va decidir deixar de publicar còmics "per la degradació del sector" i dedicar-se a d'altres coses.
L'exposició. Foto Twitter @AjBadalonaBdn.
Combat contra la censura
Sió, des dels seus inicis, va tenir problemes amb la censura, sovint per l'alt contingut eròtic de les seves vinyetes (de fet, fins i tot va il·lustrar la seva particular i explícita versió de les memòries de Casanova). Entre els motius per sortir a l'estranger hi figurava, justament, la voluntat de poder crear lliurement. Els seus atrevits dibuixos van patir la censura contínua de les autoritats espanyoles. A Sió li agradava molt dibuixar noies nues (identificava la nuesa amb la llibertat), i els seus àlbums publicats a l'estranger havien d'aparèixer, a l'Estat espanyol, en "versió espanyola". S'havia de substituir algunes de les vinyetes més atrevides i gastar rius de tinta per vestir alguns dels seus personatges femenins. Però ni tan sols a Itàlia Sió aconseguiria alliberar-se de la censura. En alguns dels seus àlbums li van retallar escenes, com un expressiu petó lèsbic.Ferm en les seves conviccions
Sió va manifestar sempre unes fermes conviccions catalanistes i antiautoritàries. Quan el règim franquista va ordenar les darreres execucions, el dibuixant va dibuixar una tira que s'acabava amb un tret contra un guàrdia civil (avui dia potser seria perseguit per això). Sió va publicar poc en català, perquè el món del còmic mai no ha estat gaire sensible en aquest sentit. Però va ser catalanista radical, molt proper a la Crida a la Solidaritat.L'home que coneixia tothom
Enric Sió va treballar amb els grans del món del còmic: Guido Crepax, Sergio Toppi, Oski... Va estar en contacte, en projectes ben diferents, amb personatges molt heterogenis del panorama cultural català. El primer còmic el va elaborar amb la col·laboració d'Emili Teixidó. Va ser parella, entre d'altres, de Guillermina Motta, que li va inspirar el personatge principal d'Aghardi (Sió també va dissenyar una genial portada per al disc Visca l'amor!). Va treballar amb Andreu Martín, l'autor de novel·les negres, i van fer-se amics. Però també va col·laborar amb una editorial presidida per J.M. Castellet, en una revista dirigida per Juan Marsé i en un diari que duia Vicenç Sanchis. I va ser reconegut com a gran artista, en un temps en què el còmic no gaudia de la seva millor fama, per intel·lectuals de la talla de Terenci Moix.El dibuixant de la gauche divine
Els qui el van conèixer coincideixen que Sió era un dandi, un senyor a qui li agradava presumir de nivell de vida i que conduïa un ostentós cotxe. Va mantenir estrets contactes amb la gauche divine i fins i tot va col·laborar amb una publicació de Bocaccio, una revista on s'hi reflectiria la "gent guapa" de la ciutat. Va ser representat per l'agència de Carme Balcells i va establir relació amb García Márquez, el més famós dels autors del boom llatinoamericà. I va ser membre dels cercles progressistes més chic de la ciutat.
L'exposició. Foto: Twitter @AjBadalonaBdn.
Contra el còmic marginal
Sió sempre es va oposar a aquells que identificaven el còmic amb allò marginal (i especialment amb la revista Víbora). Creia que es podia fer un altre tipus de còmic, amb referents d'alta volada, i va arribar a pensar que va ser la baixa qualitat dels productes el que havia provocat l'ensorrament del còmic per a adults. Va intentar crear la seva pròpia revista de còmic, La Oca, una publicació que pretenia estimular la producció local de qualitat i alhora traduir títols clàssics. Però el projecte empresarial va fer fallida i només van arribar-se a publicar quatre volums. De fet, l'obra de Sió entronca molt més amb el còmic que es fa en l'actualitat que amb el que triomfava en la seva època.
Reivindicació d'un llegat
L'exposició Enric Sió, el dibuixant que va trencar motlles, vol reivindicar el llegat de Sió, a Badalona, però també molt més enllà, tot reivindicant la seva dimensió d'artista amb ressò internacional. Fer-ho amb una exposició era tot un desafiament: costa fer exposicions sobre còmic. És difícil donar prou relleu a les petites vinyetes. I a vegades perden molt quan s'amplien i es presenten desvinculades del conjunt. Per altra banda, Sió va excel·lir en diversos camps, i era difícil oferir una panoràmica global de la seva vida (en la que fins i tot hi ha molta obra no signada). L'exposició resol amb enginy aquest problema. Dona més protagonisme al dibuixant que a la seva obra i ens ofereix excel·lents tastets de les diferents facetes artístiques de Sió. Però pateix d'una certa dispersió i, en ocasions, d'un excés de volum d'informació, i per això el catàleg és essencial per acabar de conèixer a un home que va avançar-se al seu temps.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)