L’Alguer celebra la festa del 31 d’agost amb una forta presència del govern català
Hi seran presents Laura Borràs, Josep Costa, Francesc de Dalmases i Joan Elies Adell
L’Alguer celebra els tres dies de
la festa de final d’agost amb una forta presència del govern de
Catalunya, com també de la Diputació de Barcelona i del municipi de
Begues. Per part de la Generalitat, hi assisteix la consellera de
Cultura, Laura Borràs; el diputat Francesc de Dalmases; el
vice-president del parlament Josep Costa; i el director de la Institució
de les Lletres Catalanes, Joan Elies Adell.
Avui és l’últim dia d’aquestes festes organitzades per l’Obra Cultural de l’Alguer.
A les 19.00 a la galeria d’art Bonaire s’inaugurarà una exposició de
pintura titulada ‘A Carles Hac Mor, en l’esdevenidor paraparèmic de
Carles Hac Mor’, dedicada al gran escriptor mort el 2016.
A les 20.30 es farà l’acte ‘Poesia als Parcs’ a la plaça de Pi Piras,
que comptarà amb els poetes Odile Arqué, Iban Llop, Antoni Canu, Cinzia
Paolucci, Antonello Colledanchise i Giovannin Piras.
55 urnes: la denúncia artística de la violència del primer d’octubre a Perpinyà
La mostra, que s'inaugura avui, ja es va exposar a Brussel·les ·
Els diners que s'hi facin s’ingressaran a la caixa de solidaritat amb
els polítics perseguits
‘El primer d’octubre ens van
ofegar i no pot ser que ens quedem sense aire.’ L’artista David Torrents
resumeix amb aquestes paraules tan contundents l’essència de
l’exposició ‘Urnes. 55 artistes per la llibertat’, que s’inaugurarà avui
a Perpinyà després d’haver passat per Brussel·les. La inauguració es
farà a les 18.30 a la Casa de la Catalanitat (plaça de Josep-Sebastià
Pons) i hi serà present el president de la Generalitat, Quim Torra. És
previst que s’hi llegeixin dues cartes (de Jordi Turull i Jordi Sànchez)
escrites de la presó estant. També hi haurà una actuació de l’artista
Pascal Comelade i una altra del músic Pere Figueres.
Les urnes són el punt de partida de la mostra, promoguda pel Comitè
de Solidaritat de Catalunya Nord. L’entitat va donar cinquanta-cinc
urnes del referèndum a cinquanta-cinc artistes, que les han convertides
en obres d’art per a reivindicar la llibertat. Partint d’aquest mateix
material comú, l’urna del primer d’octubre, cada artista ha volgut
exposar la seva visió sobre què va significar aquell dia. Alguns, com
ara David Torrents i Franc Aleu, s’han centrat a denunciar la violència
de la policia i la repressió de l’estat espanyol. Aleu explica que, en
la seva obra, vol fer referència a Felipe VI: ‘Li diuen “El preparao”
perquè ha estudiat molt per a ser rei. Al final, només li ha servit per a
estar disposat a apallissar les nostres àvies amb l’objectiu de
mantenir-se en el càrrec. Fins que no posem fi a la monarquia, no hi
podrà haver entesa entre els pobles.’
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
L’urna de l’artista Franc Aleu.
Torrents fa la seva denúncia partint de l’experiència: ‘A l’urna hi
plasmo tota la meva família, que som dins, ofegats com en un aquari.
Intenta reflectir què vam sentir quan érem al col·legi i vivíem amb
intensitat totes les coses que passaven al voltant. Vam sentir la
violència malgrat que allà no hi va haver càrregues.’ L’urna de David Torrents i Jacqueline Molnár
Alguns altres artistes, en canvi, han preferit subratllar els punts
positius d’una jornada en què el poble va saber resistir amb fermesa i
creativitat malgrat la violència. ‘La meva obra té la tapa de l’urna
oberta per a remarcar la incògnita de què passa si votem. Podem parlar?
Podem votar? Realment serveix un vot?’, explica l’artista Tom Carr. L’urna de l’artista Tom Carr.
En una línia similar, Enric Pladevall, que també participa en la
mostra, vol reivindicar allò que considera ‘l’acció política més
important que s’ha viscut a Catalunya d’ençà de la guerra civil’. L’urna de l’artista Enric Pladevall.Missatge contundent del món de l’art D’aquesta manera, el món de l’art vol enviar un missatge de
denúncia de la violència de la policia del primer d’octubre, d’una
manera contundent i col·lectiva, amb la participació de nombrosos
artistes: J. Franc Aleu, Nora Ancarola, Miquel Arnaudiès, Biel Barnils
Carrera, Jacquie Barral, Núria Batlle, Pere Bellès, Fabien Boitard,
Danièle Busquet, Tom Carr, Francesca Caruana, Pascal Comelade, Roger
Cosme Esteve, Joël Desbouiges, Quim Domene, Philippe Domergue, Pep Duran
Esteva, Ignasi Esteve i Bosch, Joan Fontcuberta, Marc Fourquet,
Gabriel, Jesús Galdón, Jordi Isern, Salvador Juanpere, Patrick Jude,
Emmanuelle Jude, Brigitte Kühlewind Brennenstuhl, Delphine Labedan, Lola
Lasurt, Antoni Llena, Anna Llimós, Francesca Llopis, Assumpció Mateu,
Odile Marot, Enric Mauri, Carme Miquel, Pere Noguera, Gilles Olry,
Frederic Perers, Enric Pladevall, Xevi Prat, Jaume Ribas, Antònia
Ripoll, André Rober, Dolors Rusiñol Masramon, Esteve Sabench, Gerard
Sala, Carme Sanglas, Claret Serrahima, Servand Solanilla, David Torrents
i Jacqueline Molnar, Francesc Torres, Montse Vendrell, Christian Vila i
Marga Ximenez.
‘És la primera denúncia d’aquesta mena, però no serà l’última. La
gent de la cultura s’implica per demanar, per una banda, concòrdia i,
per una altra, que s’alliberin els presos polítics’, explica Torrents.
‘Els artistes no sempre es manifesten voluntàriament en un fet històric,
però en aquest cas ens manifestem tots, i ja era hora!’, afegeix. ‘Els
músics van ser els primers a dir-hi la seva i nosaltres potser hem
necessitat més espai per a reaccionar.’
Pladevall recorda que el món de l’art es va definir a favor del dret
de decidir l’any 2014, abans que uns altres col·lectius. Tanmateix, creu
que ‘la repressió ha causat molta por’ i que, per aquest motiu, alguns
artistes no han volgut participar en la mostra. El catàleg de l’exposicióLa denúncia internacional d’un dia que durarà anys A Perpinyà, la mostra es podrà visitar fins a final de
setembre. Del primer d’octubre fins a final de novembre serà a l’Ars
Santa Mònica de Barcelona. Arribarà a Vic al desembre i passarà també
per València, Cervera i Girona l’any vinent. També ha de passar per més
ciutats europees. De fet, la internacionalització de la denúncia de la
repressió és un dels objectius principals de la mostra. ‘Volem cridar
l’atenció sobre aquesta situació tan singular que viu Catalunya, que al
cap i a la fi és un problema present a molts països d’Europa’, explica
Tom Carr. En la mateixa línia, Franc Aleu entén l’exposició com una
manera d’explicar al món què passa a Catalunya: ‘Convé que circuli pel
món i viatgi durant anys per a deixar ben clar que “ni oblit ni perdó”.’
Quan s’acabi la tanda d’exposicions, les obres seran subhastades i
els diners que se’n facin s’ingressaran a la caixa de solidaritat amb
els polítics perseguits. El catàleg de l’exposició també servirà per a
finançar-la. Aquesta publicació, editada en català, anglès i francès, és
a la venda del mes de juny ençà. A més de les creacions de l’exposició,
inclou texts de diversos autors i fotografies de situacions viscudes
durant les setmanes anteriors i posteriors al referèndum. És un llibre
solidari en què tots els qui hi han participat ho han fet sense ànim de
lucre, fins i tot la distribuïdora i els llibreters. ‘En diem El llibre groc
perquè és tot pintat de groc. Vèiem clar que havia de ser així, per
tota la càrrega simbòlica que té’, explica David Torrents, que ha
dissenyat el catàleg, a més de participar en l’exposició. El catàleg també inclou texts d’autors diversos.
L’espera ja té recompensa. El Festival de Sitges ha fet públic quin serà el film amb el qual obrirà la 51a edició que se celebrarà del 4 al 14 d’octubre. Es tracta de Suspiria, el remake de l’obra homònima de Dario Argento que ha dirigit el també italià Luca Guadagnino (Call me by your name).
A més una de les protagonistes del film, Tilda Swinton, rebrà a Sitges el Gran Premi Honorífic en reconeixement a una trajectòria on el cinema fantàstic ha tingut molt de protagonisme Entre els títols que ha protagonitzat destaquen Orlando (Sally Potter, 1992), Adaptation (Spike Jonze, 2002), Quemar después de leer (Joel i Ethan Coen, 2008), El curioso caso de Benjamin Button (David Fincher, 2008), Tenemos que hablar de Kevin (Lynne Ramsay, 2011), Snowpiercer (Bong Joon-ho, 2013), El Gran Hotel Budapest (Wes Anderson, 2014), Dr. Strange (Scott Derrickson, 2016) i Okja (Bong Joon-ho, 2017).
Una nova versió sense caure en la còpia
El director Luca Guadagnino farà la seva primera incursió en el giallo amb la direcció de Suspiria, un remake del clàssic homònim del 1977 de Dario Argento. Dakota Johnson (Triologia cinquanta ombres), Tilda Swinton (Isla de perros), Chloë Grace Moretz (Carrie), Mia Goth (Nymph()omaniac) i Jessica Harper, protagonista de la pel·lícula original.
Dakota Johnson interpreta Susie Bannion,
una jove i ambiciosa ballarina que s’instal·la a Berlín per rebre
classes en una prestigiosa escola de ballet. De seguida descobrirà que alguna cosa fosca comença a tenir lloc a l’acadèmia,
una foscor que devora la directora artística, a la mateixa Susie i
també a un afligit psicoterapeuta interpretat per Lutz Ebersdorf. Tots
hauran de fer front a aquest malson. Com es pot veure al
tràiler Guadagnino no ha optat tant per la còpia del clàssic dels
setanta com per una versió lliure on segurament seran introduïts força
elements inquietants de l’original. El que ha descartat és fer servir la
mateixa paleta de colors que Argento va usar en el seu icònic film.
El 28 d’agost de 1940, el president
Companys era entregat a mans del franquisme amb la connivència de la
Gestapo. Una fotografia feta pel policia que el custodiava a Hendaia
roman en l’imaginari col·lectiu
elMÓN
perGemma Aguilera
28/08/2018
20:55
| Actualitzat a 29/08/2018 09:08
El president Companys, a la frontera d'Hendaia, l'agost de 1940 | Arxiu Nacional de Catalunya
La fotografia més coneguda dels últims mesos del president Lluís Companys, afusellat pel franquisme el 15 d’octubre de 1940 després d’un consell de guerra sumaríssim
en què va ser acusat de sedició i rebel·lió, està datada el 28 d’agost a
la frontera d’Hendaia. Hi apareix el president Lluís Companys, sense
emmanillar, ben vestit i amb una cigarreta a la mà. El fotògraf? Pedro Urraca Rendueles, el policia espanyol que l’havia detingut quinze dies abans,
amb la col·laboració de policia secreta alemanya, a la seva residència
de la localitat bretona d'Ar Baol, on el president Companys es trobava
exiliat. Urraca, peça clau de la repressió franquista a l’exterior i baula d’unió amb el règim de Vichy i la Gestapo,
va enviar la fotografia a la dona del president per assegurar-li que
ell l’havia tractat amb dignitat fins que, unes hores després,
l’entregaria a l’Estat espanyol. L’original d’aquesta fotografia, que avui compleix 78 anys, és a l’Arxiu Nacional de Catalunya per voluntat del fill del policia.
Però més enllà de la història de la fotografia i el fotògraf, cal remarcar la il·legalitat d'aquella extradició, perquè en
aquell moment el conveni d'extradicions vigent entre Espanya i França
des del 1877 no permetia les extradicions polítiques. Però Urraca,
autèntica mà dreta del ministre Serrano Súñer, tenia encomanada una missió d'Estat i disposava de la documentació necessària per passar la frontera sense cap problema
amb el seu hostatge. I així consta en la documentació que ara rau a
l’Arxiu Nacional de Catalunya, amb un visat per sortir de França el 26
d’agost i tornar-hi a entrar el 2 de setembre. “No serà lliurada cap persona, sentenciada o processada,
si el delicte pel qual es demana l'extradició està considerat per part
de qui es reclami com a delicte polític o com a fet connex amb semblança
amb aquest delicte”, diu l’article tercer d’aquest conveni, que es va
signar a Madrid. I pel que fa a la llei francesa sobre extradició
d’estrangers que va entrar en vigor el 1927, l’article cinquè impedia
l’extradició de reclamats per delictes polítics, o quan les
circumstàncies emmarquessin l’extradició dins d’un objectiu polític.
Aquesta vulneració demostra que la captura del president català fou
considerada com un dels principals trofeus de caça del franquisme, que
va comptar amb la col·laboració de la Gestapo i el règim de Vichy, que van facilitar en tot moment la feina dels serveis secrets espanyols a l’Estat francès.
Pedro Urraca Rendueles, el policia que va entregar Companys a Espanya el 28 d'agost de 1940 | Arxiu Nacional de Catalunya
Poques hores abans de fer aquesta fotografia el 28 d’agost, durant el trajecte entre París i Biarritz, Pedro Urraca Rendueles escrivia als seus dietaris
una pàgina sencera dedicada al seu ostatge, per deixar constància de la
seva entrega a Espanya, donant per fet que el seu final seria la mort
imminent a mans del règim franquista: “Todas las ilusiones, toda la fe en los ideales de este hombre han caído por tierra. Ya
no es sino un pingajo de la vida que quiere aparecer, ante sus
acusadores, como un hombre recto y sin mancha. Difícil ha de serle ante
el ambiente que allá abajo le espera. Esta libertad pasajera del viaje
le parece como un regalo que la vida le hace antes de abandonarle y quiere gustar del mismo con todas sus fuerzas.
Pero los acontecimientos del momento actual son demasiado fuertes para
que el mundo se digne dirigir su mirada sobre este hombre que, de
antemano, está dispuesto al sacrificio anónimo y que voluntariamente se siente dispuesto a olvidar su pasado”(text recollit al llibre Agent 447, el policia que va detenir el president Companys (3i4, 2011).
Han passat 78 anys i Espanya manté vigent la condemna a mort del president i de milers i milers de republicans,
a l’espera que ara sí, el PSOE compleixi la paraula donada a canvi del
vot dels independentistes favorable a l’exhumació del cadàver del
dictador.
TV3 estrena la superproducció ‘La catedral del mar’
TV3, Antena 3, Netflix i Diagonal TV han coproduït aquesta adaptació audiovisual de la novel·la d'Ildefonso Falcones
La catedral del mar,
la novel·la d’Ildefonso Falcones, arriba aquesta nit a TV3. La
construcció de l’església de Santa Maria del Mar és el punt de partida
d’una història d’intriga, amor, violència i passió a la caòtica
Barcelona medieval. Arnau Estanyol, el protagonista, és fill d’un jove
pagès que es refugia a la ciutat, tot fugint de la tirania del seu
senyor feudal. A poc a poc, Arnau experimenta un ascens social que li
acaba portant maldecaps i despertant velles rancúnies familiars. La seva
lluita és, alhora, la lluita per la llibertat i la dignitat dels pobres
i les minories davant els poderosos.
Rodolf Sirera, Antonio Onetti i Sergio Barrejón s’han fet càrrec de
l’adaptació televisiva d’aquesta novel·la. Rere la càmera, hi ha Jordi
Frades. Pel que fa als actors, Aitor Luna interpreta Arnau i Michelle
Jenner, Mar. També hi participen actors reconeguts com ara Pablo Derqui,
Josep Maria Pou, Ramon Madaula, Nora Navas i Anna Moliner.
Butlletí de notícies de VilaWeb
Rep les notícies de VilaWeb cada matí al teu correu
La catedral del mar és una superproducció que ha comptat amb
més de cent cinquanta actors, centenars de professionals i gairebé
quatre mil figurants. La majoria de les escenes són enregistrades en
espais exteriors. És una coproducció de TV3, Antena 3, Netflix i
Diagonal TV. Tal com establia l’acord entre aquestes cadenes, TV3 emet
la versió en català després d’Antena 3, que la va emetre en castellà, i
abans que Netflix, que l’explotarà al mercat internacional. La sèrie té
vuit capítols i s’emetrà cada dilluns a les 21.55.
Mor el dramaturg Neil Simon, autor de ‘L'estranya parella’
Jordi Palmer Foto: Wikimèdia
Barcelona. Diumenge, 26 d'agost de 2018
1 minut
El dramaturg nord-americà Neil Simon, autor de comèdies d’èxit a Broadway portades posteriorment al cinema, com L’estranya parella i Descalços pel parc, ha mort aquest diumenge a l’edat de 91 anys, segons ha comunicat el seu agent, Bill Evans.
Nascut a Nova York el 1927, Simon es va convertir durant els anys 60 i
70 en el rei de la comèdia de Broadway a partir d’un humor casolà basat
sobretot en les vivències de personatges urbans en la intimitat de les
seves llars. Un bon exemple n'és L'estranya parella (The Odd Couple),
interpretada al cinema per Walter Matthau i Jack Lemmon i també
popularitzada a Catalunya per la interpretació teatral que en van fer
Paco Morán i Joan Pera.
Entre les seves obres destaquen Barefoot in the park (1963), The Odd Couple (1965), Plaza Suite (1968), The Prisoner of Second Avenue (1971) i The Sunshine Boys (1974). Així mateix, Simon va ser l’únic autor amb quatre obres seves representant-se simultàniament a Broadway.
Un dels historiadors catalans més prolífics i de projecció més àmplia, s'ha mort avui a vuitanta-sis anys
S’ha mort, a vuitanta-sis anys,
Josep Fontana, un dels historiadors catalans més prolífics i de
projecció més àmplia. Era doctor en lletres per la Universitat de
Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran
Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant.
Fontana fou mestre d’historiadors per mitjà de la docència a les
universitats de València, Liverpool, Autònoma de Barcelona (on fou degà)
i Pompeu Fabra. En aquesta darrera fou el fundador i el director durant
deu anys de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives.
Actualment n’era professor emèrit. Deixa una quinzena de llibres i
centenars d’articles escrits. Entre els títols que va publicar hi ha El siglo de la revolución (2017), La formació d’una identitat (2016), El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (2013), Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (2011), Europa ante el espejo (1994, 2000) o La historia després de la fi de la història (1992).
Va introduir els treballs d’Eric Hobswam, Edward Thompson, George
Rudé o Aleksandra Lublinskaia a casa nostra. L’any 1966 les autoritats
franquistes el van apartar de la docència durant dos anys.
Més enllà de la faceta intel·lectual, Josep Fontana fou tothora un
home políticament molt implicat. Vinculat a la tesi catalanista i
comunista, va ser molt crític amb la transició política a Espanya. A les
darreres eleccions municipals de Barcelona, va formar part de les
llistes d’Ada Colau.
VilaWeb va entrevistar-lo
poc abans de les eleccions del 27 de setembre de 2015, quan es parlava
del full de ruta unilateral cap a la independència. Fontana era crític
amb els partits. ‘A curt termini, no ens en podrem sortir mai
[d’Espanya]. El que sembla il·lícit és que algú et digui que ja ens ho
podem jugar tot perquè en vuit mesos ho tenim guanyat’, deia. ‘Aquí,
mentre no hàgim convençut perquè ens donin suport la Caixa, Banc de
Sabadell, la SEAT, ho tenim una mica difícil.’
Però Fontana, per sobre de tot, era un intel·lectual que havia
analitzat la societat catalana a partir de la història. En una altra entrevista a VilaWeb, i amb motiu del seu llibre La formació d’una identitat,
feia un recorregut des de la Catalunya medieval fins a l’actualitat.
‘El fet que la monarquia no sigui prou forta, a Catalunya, per
convertir-se en absoluta, i que més tard la gran noblesa catalana emigri
cap a la cort de Madrid, vol dir que no queden nobles. Tens una
societat que funciona bastant com una República. Dóna una mena de
societat molt diferent del que es va desenvolupar a Castella’,
explicava.
31.08.2018 01:50
