divendres, 5 de gener del 2018

Rahola demana a Puigdemont que no torni de Brussel·les

Independencia


Rahola demana a Puigdemont que no torni de Brussel·les

El Nacional
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Divendres, 5 de gener de 2018


pilar rahola  sergi alcazar

     La periodista Pilar Rahola ha demanat al president en funcions Carles Puigdemont que "NO torni de Brussel·les". Rahola considera que "atesa la reiterada voluntat repressora de l'estat, és imperatiu que el President" es quedi a Bèlgica. Ho ha demanat després de fer-se pública la notícia que el Tribunal Suprem manté a la presó el videpresident en funcions Oriol Junqueras

   Pilar Rahola
@RaholaOficial
I si fem la sessió d'investidura a Brussel.les, amb la majoria independentista?
Perdoneu, però algú ho havia de dir...

Tornen trinxat i amb un ‘Viva España’ un pessebre enviat a Forn i Junqueras

SOCIETAT

  

Tornen trinxat i amb un ‘Viva España’ un pessebre enviat a Forn i Junqueras


Antoni Bargalló va enviar un paquet amb un pessebre de regal a tots dos polítics, però dies més tard li va ser retornat bo i malmès i amb un missatge ben clar



Antonio Bargalló, de vuitanta-dos anys, és pessebrista i té el costum de fer dos pessebres cada any. El que li agrada més, el regala a coneguts. Enguany va trobar oportú de fer-lo arribar als polítics catalans empresonats a Estremera, Oriol Junqueras i Joaquim Forn. El paquet va arribar a la presó madrilenya, però no pas als seus destinataris, i li va ser retornat amb el pessebre trinxat a l’interior i un missatge clar a fora, que deia ‘Viva España’.
Bargalló va fer l’enviament amb l’empresa UPS i està segur que va ser a la presó on li van fer malbé el pessebre: ‘El missatge de “Viva España” és claríssim. Sabien a qui anava adreçat i per això el van fer malbé i hi van escriure aquestes paraules’, explica per telèfon. Bargalló diu que va enviar el paquet a l’atenció de Forn perquè només podia adreçar-lo a un dels dos, i amb el conseller d’Interior hi havia parlat alguna vegada.
Fa pocs dies, UPS li va retornar el paquet. Explica que la cosa que més li molesta és el gest: ‘Han profanat unes figures, tot i que diuen que és un país catòlic.’ Ja no vol tornar-lo a enviar, perquè creu que segurament li passaria igual, però el reconstruirà i el donarà a la família de Joaquim Forn.
Vegeu el recull de fotografies del pessebre malmès:
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]

EL 21-D, UNA JORNADA PARTICULAR. - (1 de 2)

Articles del Víctor



19-23.12.17

EL 21-D, UNA JORNADA PARTICULAR. - (1 de 2)

De cop em va venir al cap el títol de l'article, el que volia posar per narrar aquests dies d'aquestes “Eleccions mai vistes a Catalunya,ni al món”,es tracta d' “Una jornada particular”, la pel·lícula italo-canadenca dirigida per Ettore Scola, autor del guió amb Ruggero Maccari i Maurizio Constanzo i música d'Armando Trovajoli,estrenada el 12 de desembre de 1977 (Una mica més de 40 anys), recordada principalment per les actuacions dels seus dos intèrprets principals: Sophia Loren (Antonietta),i Marcello Mastroiani (Gabriele).D'aquest film se n'han fet diverses versions teatrals,aquí el primer fou Josep Maria Flotats.També en l'espai que es desenvolupa estableix les tres unitats del teatre clàssic.”

“ Una història que és desenvolupa en ple període feixista italià, el 6 de maig de 1938, Hitler visita Roma, amb una gran rebuda-on tothom i té d'anar per força-,un dia de festa gran per a la Itàlia feixista, que havia arribat al seu 16è any de feixisme, i aquella era l'època de l’aliança amb el Tercer Reich. Aquell dia en una gran casa de veïns només queden la portera, Antonietta, una mestressa de casa trista i avorrida i Gabriele, un estadant homosexual que té por de la policia, una trobada de dues persones que tot semblava separar. Uns fets que passen mentre per la ràdio se sent la retransmissió de tot el que passa pels carrers romans.Per no fer un ”Espoiler”, direm que al final d'aquesta jornada particular, ambdós quedaran de nou empresonats, a Gabriele l'arrestarà la policia, i Antonietta, quedarà presonera de la família,i del deure conjugal.” Com veieu a part del nom “Jornada particular”, té unes certes similituds amb la repressió d'ara.

El 19-D.Després d'acabar el meu Conte de Nadal, la tradició és la tradició,i d'haver rebut millors notícies,estic esperant que arribi el dia de “Reflexió”,- encara que de debò, no ho faig mai, i aquesta vegada menys-. M'espero que arribi el dia de demà, de broma, sí,sí,sí,de broma,sí,sí,sí de broma,i de passada estic visualitzant, encara que sigui dimarts,un nou programa de Polònia (el programa Polònia, que ja fa uns dotze anys a l' antena de TV3, i crec és un dels millors programa d'humor, política i societat del món, on és fant gacs i caricatures iròniques de protagonistes polítics i famosos,amb uns guions acurats i imaginatius que retraten i critiquen la realitat.),que han fet conjuntament amb l'ETB (Euskal Telebista),i que s'anomenat: “Un Vasco en Polònia”,que explica en clau d'humor,ironia i l'intel-ligencia de Minoria Absoluta, comandada pel Toni Soler, part del procés, i com s'ha arribat fins aquí.Haviam sí darrere d'aquesta hora llarga d'humor, critica i història, després de la “Jornada de Reflexió”, i una vegada passades les Eleccions del 21-D, d'aquesta surrealista Campanya sota l'espasa de Dàmocles del 155, a manera de nou Decret de Nova Planta,i que sí guanyen els Unionistes, ens volen: Desinfectar (Borrell dixit). Tot just acabat Polònia, em poso ha gaudir de la Sèrie corresponent de TV,i amb la seva dosi de rigor, per Desinfectar-me del garbuix d'informació.

El 20-D. Ens trobe al mateix dia de la “Jornada de Reflexió”, una cosa que uns ho fan més que altres, molts diaris han posat descaradament, els seus a primera plana, o han anat a reflexionar als Mercats del país. Però els que sí que han reflexionat i fort, han sigut els del Club dels Unionistes, que han omplert Barcelona, Sitges, i tota Catalunya d'adhesius grandiosos amb la bandera de l'estanc-constitucional- que deuen valdre “una pasta”, ja que es veuen bones, però amb els diners de l'Ibex 35 i de molts altres i el suport de la Caverna Mediàtica i etcètera, es poden fer miracles. Per part dels indepes,, cal dir que la situació està apurada, pocs suports econòmics, i mediàtics, però molta imaginació, el suport de molta gent, i manta organització (Òmniun, Assemblea,CDR, ,Drets,Servidors públics de Catalunya,Universitaris per la República,Taula per la Democràcia,..)però amb el handicap de tenir molts denunciats, perseguits,imputats,exiliats i empresonats, -...i és de suposar que la cosa no canviarà pas gaire, guanyi qui guanyi, i no m'explico si guanyen els Constitucionalistes ( Cs, PP i PSC ), que tindrem 155 tota l'eternitat-,

El 21-D.I ara sí, ja estem en plena JORNADA PARTICULAR , que de debò passarà a la història.I avui ja som dia de les Eleccions tan especials (UJP), i quan es vota en dia laborable - i ells (PP) s'ho passen pel voraviu- si fos a l'inrevés, i no ho hagués decretat el “Rei del 155”, com sí fossin un altre Felip V, amb un nou Decret de Nova Planta.En circumstàncies normals les Patronals (Foment,CEOE, Pimec,Ibex 35,...), s'haurien posat les mans al cap o millor dit a la cartera, si el que les tenien de convocar normalment ho haguessin establert en un dia Laborable,tenin en compte el munt d'hores de treball que es perden en unes Eleccions Generals, i que fa anys és fan en diumenge. Passen de les sis de la tarda i veig que diuen que aquesta hora, ja han votat un 68,5%, 5 punts més que les passades Eleccions, ja que en aquesta contesa es vota a la contra. Els Unionistes contra els Independentistes,o directament a l'inrevès, normal en una campanya tant identitària. Poso la tele (TV3), desprós pico a altres, - que no els arriben a la sola de la sabata-,i només estaven a màxim 2 % del recompte , quan sortia JxCat 42 escons, ERC 33, Cs 26, PSC 16, CUP 7, Comuns 6, i PP 4, o aixì, cosa que a la lògica no podia ser. Va passar el temps i amb moltes pujades i baixades s'arriba al voltant de l'una de la nit, amb JxCat 34 escons, ERC 32, Cs 37, PSC 17, Comuns 8, CUP 4, i PP 3. Després de molts recomptes l'independentisme s'imposa per 70 escons (un 47,5% o sia que gairebè és clavat al 27-S ), encara que el partit guanyador és Ciutadans amb 37 escons i el gran perdedor el PP, que ha baixat a 3 escons. Continuarà.

Acabo la meitat de l'article, minuts abans de les tres de la tarda del dissabte 23-D, avui, a més hi ha hagut el duel Madrid-Barça, que ha començat a la una del migdia i que ha acabat amb el resultat de 0 a 3, amb un gol al darrer minut.

De nou BON NADAL, i MILLOR 2018.

Víctor Lluelles i Cardona

Què podem aprendre de Tabàrnia?


Què podem aprendre de Tabàrnia?

29.12.2017


El punt 2 de la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República diu que “La sobirania de Catalunya rau en el poble de Catalunya, i a l’Aran en el poble aranès, del qual emanen tots els poders de l’Estat”, i és una adaptació paraula per paraula del punt 2 de l’article 1 de la Constitució espanyola. Tot i estalviar-nos l’article 2, el de la “indissoluble unidad de la Nación”, que no és poc en termes simbòlics, no queda gens clar si l’ordenament jurídic de la República acolliria un hipotètic anhel separatista de la regió de Tabàrnia de manera gaire més oberta de com ho ha fet Espanya. Només espero que, en comptes del Piolín, el nostre vaixell repressor dugués pintat un enorme Doraemon, que és molt més nostrat.
La Comunitat Autònoma de Tabàrnia

Fa uns dies, la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació van decidir difondre la campanya de Tabàrnia, una regió que parteixi Catalunya més o menys entre la meitat independentista i la meitat unionista. Es tracta d’una estratègia de propaganda política amb la qual els líders de Ciutadans van voler experimentar, una performance publicitària que segueix fil per randa l’estratègia de confrontació identitària que ha encimbellat el partit taronja. Cap novetat.
Però, durant els darrers anys, tots els independentistes ens hem vist obligats a fer un curset accelerat sobre sobirania, dret a la secessió, multiculturalisme, i un llarg etcètera. És per això que la possibilitat d’una Tabàrnia, per més que sigui una bajanada sense recorregut pràctic, ens ha passat pel cap a tots a tall d’experiment mental. És fàcil menystenir-la, però és d’aquelles ocurrències que t’obliga a pensar. Entre això i una mica d’ajuda de la premsa de l’Ibex, el meme viral ja estava servit.
Pensem-hi: precisament perquè el tret distintiu del nacionalisme català és la seva voluntat antiessencialista, ancorada en l’axioma pujolià de “català és qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ho”, ens incomoda haver de justificar els límits de la sobirania catalana en termes de legitimitat històrica o metafísica de la catalanitat. “Catalunya sí, i Tabàrnia no, perquè Catalunya és una nació amb més de mil anys que bla, bla, bla” és un raonament pobre i inevitablement essencialista que ens recorda massa l’argumentari espanyolista que sempre s’ha passat pel clatell el “i vol ser-ho” i ha preferit allò de fer-te mirar a veure què diu el teu DNI.
Existeixen altres maneres de fonamentar les fronteres? El problema dels nacionalismes sempre és el mateix: com que és un tipus de col·lectivisme, i els trets suposats d’un col·lectiu mai són compartits per tots els seus membres, és necessari traçar una línia divisòria que no agradarà a tothom. L’única sortida d’aquest dilema seria retornar la sobirania als individus i deixar que aquests s’associïn o se separin com els pagui. Però una comunitat política necessita una mida considerable per ser mínimament funcional, que fa pràcticament impossible garantir que tots els membres que la formen s’hagin mancomunat després l’exercici de la seva voluntat individual o estiguin d’acord amb el 100% de les seves normes. Per intentar corregir totes aquestes tensions i arbitrarietats existeix la democràcia.
Ara bé, el dilema persisteix: quin és el límit de la divisió, quina és la mínima unitat política possible? Liechtenstein o Luxemburg ens demostren que una Catalunya partida entre 2, o entre 3, faria el fet. Escòcia i el Canadà recorden que una comunitat establerta pot facilitar el dret a secessió de les seves parts. La clau és, doncs, poder determinar què cal fer per ser reconegut com a part, que no és cap altra cosa que la lluita encara no vençuda de Catalunya. És per això que el més indignant de la martingala de Tabàrnia és que impulsar-la de debò implicaria, necessàriament, reconèixer una sobirania catalana diferent de l’espanyola, mentre que els mateixos que l’han esbombat són els que aplaudeixen amb les orelles l’ús de la violència contra aquest reconeixement.
La gran virtut del sobiranisme català és que segueix el signe dels temps: intentar que les fronteres corresponguin amb el que els ciutadans volen i no amb el que imposa l’arbitrarietat de la història i de la violència. Quan Jean-Claude Junker i Manuel Valls diuen que l’independentisme s’ha de combatre perquè altres pobles europeus seguirien el seu exemple, delaten la seva visió reaccionària. És precisament a l’inrevés: l’auge del sobiranisme explica com el futur de la política cada cop s’haurà de basar més en la seducció racional d’uns ciutadans que, cada cop més informats i exigents, no accepten les explicacions “perquè sí”. A la societat de la informació, la idea que “la nació és un plebiscit de cada dia” s’anirà fent cada cop més i més literal, exigint més feina i més transparència en els polítics.
Per descomptat, aquest horitzó és un ideal regulatiu cap al qual cal tendir però que mai es podrà realitzar del tot. De democràcia mai n’hi ha prou, i les versions més perilloses del populisme són sempre una amenaça. Però que es pugui estirar fins a l’absurd, “Doncs que voti Pedralbes per independitzar-se”, no fa menys just el principi, que hauria de guiar l’acció política en equilibri amb el pragmatisme. Les ciutats-estat van ser el passat, però no són pocs els que diuen que podrien ser el futur, i de sobiranies n’hi ha moltes que es poden compartir en diferents graus. El que fa supèrflua la idea de Tabàrnia no és, doncs, la manca de viabilitat ni de moralitat, sinó la manca de recorregut pràctic fins avui: el reconeixement mai no és gratis, el “voler ser-ho” implica una reivindicació social ben articulada políticament i sostinguda en el temps. Catalunya li’n podrà fer cinc cèntims.
El sobiranisme català ha cristal·litzat en una forma rabiosament contemporània: més democràtic que essencialista i, contra el tòpic dels seus detractors que parlen per parlar, molt més mogut per la informació i l’observació empírica que per la manipulació sentimental. Les sobiranies del futur seran democràtiques o seran disfuncionals. És per això que, si Catalunya aconsegueix el reconeixement que demana primer, i la independència després, la Constitució de la República faria bé de donar exemple i regular mecanismes de secessió o de cessió de sobirania en termes raonables per, arribat el moment, guanyar-lo o perdre’l a les urnes, escoltant i seduint als ciutadans. L’alternativa és l’essencialisme, que sempre acaba amb porres.

Sis consells als pares que han fet Pasqua abans de Reis


Sis consells als pares que han fet Pasqua abans de Reis

4.01.2015


Aquests dies és difícil entrar a casa amb els regals de Reis sense ser vist. Els nens no van a escola i se’t posen entre cames a tota hora. Als Estats Units ja hi ha empreses que et guarden els paquets durant les festes perquè no els hagis de tenir tot el Nadal a casa amb l’ai al cor. Mentre no ens arriba aquí una app que resolgui aquest problema, vet aquí sis consells per si els teus fills descobreixen els seus regals sota el llit abans del dia de Reis.
Fàbrica de joguines de Sant Andreu, a a la Fabra i Coats
Fàbrica de joguines de Sant Andreu, a a la Fabra i Coats
1. Un consell preliminar: no fomenteu durant les vacances de Nadal el joc de fet i amagar. No convé que la canalla se us fiqui dins els armaris ni s’amagui en llocs on puguin topar amb els regals que els esteu ocultant fins al dia de l’Epifania.
2. Si tot i així us troben un paquet de Reis que no heu sabut amagar prou bé, no us poseu nerviosos. En un destret com aquest, seguiu l’exemple dels polítics, que no diuen mai la veritat sota cap concepte. Si els polítics no volen esvair les il·lusions del poble, vosaltres tampoc no voleu abusar dels vostres fills.
3. Una sortida plausible és recórrer a l’estratègia de l’evacuació. Els dieu que els patges s’han equivocat i que en lloc de deixar els regals a la central de joguines les han entregat per error a casa vostra. Els regals no es poden desembolicar perquè podrien ser per a uns altres nens. Si no els acabeu de veure convençuts, digueu que ha estat un error de ‘logística’. Aquesta paraula els intrigarà, voldran saber què voleu dir amb aquest terme tan estrany i us faran un interrogatori. Així podreu distreure’ls una estona i desviar l’atenció mentre un de vosaltres evacua les joguines i les deixa al veí del replà (si no té fills, clar). Això sí, haureu de tornar a embolicar els regals amb un paper diferent.
4. No intenteu vendre’ls una història estrafolària amb arguments extravagants. La seva il·lusió trontollarà si hi afegiu una sobredosi de fantasia. La màgia dels Reis no s’aguditza amb camames barates sinó amb racionaltzacions, com menys sofisticades millor.  Els podeu dir per exemple que el rei Gaspar (que és el que us toca per districte) té un servei de repartiment express i que per poder arribar a tot arreu fa enviar els regals per anticipat via missatger per assegurar-se una bona distribució arreu. Normal.
5. Si heu arribat massa tard i el nano ja té el paquet obert i estripat, podeu fingir sorpresa i fer veure que són paquets de l’any passat que els Reis van deixar tan ben amagats que ni vosaltres ni ells mateixos no havíeu vist fins ara. Aquesta és la solució més onerosa, perquè els nens voldran obrir els paquets immediatament i encara et reclamaran els Reis d’aquest any. Pot sortir car.
6. Últim consell. Encara que no se us acudi una excusa plausible, sobretot no confesseu sota cap concepte la veritat. Encara us dirien que sou uns incompetents, que no sabeu amagar una joguina. I que aquesta camama de l’Orient ja feia temps que no se la creien, però que ja els anava bé tenir-vos enganyats, i com més regals millor. I que s’han acabat els xantatges.


dijous, 4 de gener del 2018

'Nazis i feixistes': Barcelona recorda el seu passat més innoble


himler poble espanyol perez rozas afb

Exposicions

'Nazis i feixistes': Barcelona recorda el seu passat més innoble

Gustau Nerín
Foto: Pérez de Rozas - Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Barcelona. Dijous, 4 de gener de 2018


El franquisme es va passar 30 anys, del 1945 fins al 1975, intentant ocultar la seva col·laboració amb l'Alemanya nazi i ltàlia feixista. Però de 1939 a 1945 els carrers i els edificis públics de Catalunya van viure una autèntica invasió de símbols nazis i feixistes. L'ocupació de l'espai públic era una forma simbòlica de depurar una ciutat considerada sempre rebel pel franquisme. Ara, l'exposició Nazis i feixistes. L'ocupació simbòlica de Barcelona (1939-1945) mostra aquesta realitat al Castell de Montjuïc. Es tracta d'una mostra organitzada per l'Institut de Cultura de Barcelona, i comissariada per L'Avenç i la Fundació Pi i Sunyer, i que s'inspira en el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945), de Mireia Capdevila i Francesc Vilanova, publicat enguany per L’Avenç, la Fundació Carles Pi i Sunyer i l’Ajuntament de Barcelona. L'exposició es podrà veure fins al 23 de febrer.
paranimf Col·lecció Merletti  IEFC (1)
Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany. La sala era presidida per dos bustos dels dictadors, Franco i Hitler i una esvàstica enorme. (Col·lecció Merletti, IEFC).

Imatges que diuen molt

La principal força d'aquesta exposició radica, sobretot, en les 60 imatges que ens mostren l'apoteosi del feixisme i del nazisme a la capital guineana, en la seva majoria procedents del Fons Brangulí (de l'Arxiu Nacional de Catalunya) i del fons Pérez de Rozas (de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona). Imatges d'impacte que ens mostren com el franquisme va voler dur la simbologia i les visites nazis al cor de la catalanitat: al Palau de la Generalitat (en aquell moment Diputació Provincial), a l'Ajuntament de Barcelona, al Palau de la Música, a l'edifici del Parlament, a la Universitat de Barcelona... Les autoritats franquistes percebien aquests actes com una mena d'expiació col·lectiva a través de la qual es depurava la ciutat (de la mateixa forma que a les presons i camps de concentració es depurava els seus ciutadans). Calia esborrar totes les petjades del passat republicà i catalanista de Barcelona. En aquella Catalunya servil amb l'Eix fins i tot es van trasplantar les cerimònies típiques de l'Alemanya nazi, des de les celebracions de l'aniversari de Hitler, fins al Dia d'Acció de Gràcies a Déu per la Collita. Barcelona, va ser durant una temporada, una perllongació del pitjor Berlín, amb desfilades marcials, espectacles de gimnàstica col·lectiva de caràcter nazi i concerts de música feixista.

Complicitats

Però les imatges que es presenten a Montjuïc també ens diuen molt sobre les complicitats d'alguns sectors de la societat catalana amb el feixisme i el nazisme. Ciano va visitar Barcelona en olor de multituds, i no va mancar mai el públic per als concerts de les Joventuts Hitlerianes o per als comiats de la División Azul. Les autoritats locals es delien per fer-se fotografies amb els jerarques nazis o amb els membres de les organitzacions feixistes i sempre eren a primera fila de tots els actes. I no van faltar els intel·lectuals disposats a ser presents a la rebuda de Himmler, el responsable de la mort de tants i tants innocents.

El dia clau

A finals de 1940, quan els alemanys duien les de guanyar a la Segona Guerra Mundial, i tan sols se'ls resistia la Gran Bretanya, molts pensaven que el conflicte duraria ben poc. Franco era un d'aquests. Creia que si Espanya entrava en guerra al costat de l'Eix en aquell moment podria beneficiar-se, a la fi de la guerra, d'una ampliació de l'imperi colonial espanyol a l'Àfrica (i en especial al Marroc, un territori pel que sentia predilecció). Espanya va passar de ser "neutral" a considerar-se "no bel·ligerant". El 23 d'octubre Franco es va reunir amb Hitler a Hendaia; el seu objectiu era prometre a Hitler l'entrada d'Espanya a la guerra, a canvi d'una ampliació dels territoris colonials. La reunió no va anar com Franco havia previst: Hitler no estava interessat en l'ajuda militar espanyola i no va prometre res al dictador espanyol. Franco va sortir molt irritat de la reunió. Hitler, més: assegurava que preferia anar al dentista que tornar a entrevistar-se amb el general espanyol.
palau música hitler ANC  Solidaridad Nacional  La Prensa)
Celebració de l'aniversari d'Adolf Hitler, l'any 1943. Foto: ANC. Solidaridad Nacional – La Prensa.

L'home de les SS, a Barcelona

Aquell mateix dia, mentre Hitler i Franco eren al sud de França, el cap de les SS, Heinrich Himmler, visitava Barcelona i Montserrat. Va ser la personalitat nazi més destacada que va trepitjar Catalunya, en una visita de contingut més simbòlic que polític. Però sembla ser que aquest viatge, més enllà de l'especularitat dels actes, va ser "tensa, amb moments desagradables". Himmler no va aconseguir cap pista per obtenir el preuat Sant Greal. La relació entre Hitler i Franco es va refredar un punt, però la col·laboració política es mantindria, i continuaria ben viva als carrers i espais públics catalans. De fet, el dia de la mort de Hitler, 12.000 persones van anar a signar el llibre de condol del consolat alemany a Barcelona. Però d'això no se'n conserven gaires fotos. El règim franquista començava a fer marxa enrera a tot ritme. No volien ser assimilats a l'Eix derrotat.

Refer una virginitat

A partir del moment en què Franco se'n va adonar que Alemanya anava a perdre la guerra, va començar a col·laborar amb els americans, en contra fins i tot dels compromisos que comportava la neutralitat: els vols americans sobrevolaven el Sàhara i fins i tot aterraven a Barajas, es permetia el pas de tropes aliades de paisà per la Península... I a partir de la derrota d'Alemanya es van intentar amagar totes les mostres de la passada col·laboració entre la Falange, i els nazis alemanys i els feixistes italians. Mentretant, els ideòlegs del règim intentaven difondre un discurs segons el qual Espanya sempre havia mantingut una estricta neutralitat i havia repudiat el nazisme com a ideologia "anticristiana". Com va afirmar burleta el diplomàtic Agustín de Foxá, "Franco tractava de refer-se una virginitat".

Massa lluny, potser

És una aposta molt interessant de l'Ajuntament posar de relleu les complicitats d'alguns sectors de la ciutat de Barcelona amb els moviments més reaccionaris. Seria bo que els ciutadans fossin conscients dels moments més tèrbols del nostre passat. La publicació amb L'Avenç i la Fundació Pi i Sunyer del llibre Nazis a Barcelona, de Capdevila i Vilanova, ja va permetre una primera aproximació al tema. L'exposició era una forma de difondre aquest missatge de forma molt pràctica i visual, accessible per a tots els públics. Dissortadament, es mostra ben lluny del centre urbà, al castell de Montjuïc, una instal·lació de pagament visitada més per estrangers que per catalans. Sens dubte, a nivell ideològic, el lúgubre castell de Montjuïc, amb tota la seva càrrega simbòlica, és un lloc molt adequat per mostrar una exposició d'aquest tipus, però potser seria convenient una itinerància per garantir que el màxim de ciutadans hi tinguin accés.



Fotografia de portada: Tribuna d’honor del Poble Espanyol. A la dreta de Himmler, Wenceslao González Oliveros, governador civil de Barcelona; i a l’esquerra de tot, Luis Orgaz, capità general de la IV Regió Militar. (Pérez de Rozas, AFB).


dimarts, 2 de gener del 2018

Vicent Sanchis alerta: ‘No hi ha garantida la continuïtat de cap programa de TV3’

JA LA TROBAREM A FALTAR...!!!

PAÍS > PRINCIPAT

Vicent Sanchis alerta: ‘No hi ha garantida la continuïtat de cap programa de TV3’


El director de Televisió de Catalunya explica l'atac 'a la línia de flotació de la CCMA' que ha fet el govern espanyol



VWFoto Comunicació Govern TV3 Vicent Sanchís Entrevista

Vicent Sanchis, director de Televisió de Catalunya (fotografia: Albert Salamé).
El director de TV3, Vicent Sanchis, ha alertat de la situació crítica que afecta els mitjans públics de la CCMA per la nova llei espanyola que canvia el criteri a l’hora de comptabilitzar la deducció de l’IVA. De resultes d’aquest canvi, ara la Hisenda espanyola reclama als mitjans públics catalans 168 milions d’euros, cosa que fa perillar la continuïtat de tots els programes de TV3. ‘És un míssil dirigit contra la línia de flotació dels mitjans de comunicació públics’, ha dit Sanchis en una entrevista a Catalunya Ràdio. ‘La continuïtat de “Polònia” no és garantida; no hi ha garantida la continuïtat de res. A partir del juny tot deixa de continuar. Només tindrem pressupost per a la nostra producció interna. No hi ha garantit res a ningú, i convé que ens espavilem’, ha dit.
Sanchis ha afegit: ‘A molts organismes i empreses culturals que rebien subvencions públiques, l’agència tributària els demana una part de l’IVA des de fa cinc anys. En el nostre cas, 168 milions. Això és un canvi de criteri, i passa al contenciós administratiu. Però el 10 de novembre això es va transformar en llei i ja no pot ser objecte de recurs. I si no compleixes aquesta llei poden actuar d’una manera molt dràstica. Aquests pagaments signifiquen per a la CCMA més de trenta milions d’euros enguany. I les conseqüències per a TV3 són terribles.’
Per exemple, ja s’ha hagut de suprimir el programa ‘Tarda oberta’, que presentaven Ruth Jiménez i Vador Lladó. ‘Estàvem contents amb el programa, però ens hem trobat obligats a prescindir-ne perquè aquesta restricció brutal de diners ens afecta directament. I això és ara; els mesos vinents s’anirà complicant i arribarà un moment que TV3 només tindrà producció interna pel compliment d’aquesta nova llei.’
De moment, continuarà el programa FAQS, que fins ara havia presentat Ricard Ustrell. ‘Té garantida la continuïtat uns quants mesos més. Treballem amb la productora El Terrat per veure qui pot substituir Ricard Ustrell amb la mateixa solvència i èxit d’audiència. Serà algú extern, en aquest cas. El problema és que d’ací a quatre mesos ens trobarem en el mateix cas; a l’abril, al maig o al juny, sobretot al juliol, l’agost o el setembre, ja no podrà ser. Ja no tindrem recursos per a pagar productores. I passarà que aleshores tot el sector de l’audiovisual d’aquest país se’n ressentirà brutalment.
Escolteu ací l’entrevista sencera:


[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]