Margallo afirma que Espanya deu favors a uns altres països per acords secrets contra Catalunya
‘Ningú no sap els favors que devem perquè fessin les declaracions que han fet’, va dir ahir l'ex-ministre
L’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol va fer unes declaracions xocants ahir al vespre que han passat desapercebudes. Va dir que, quan ell era ministre, el govern espanyol va dedicar ‘molts esforços’ a parlar amb governs de tot el món perquè no es manifestessin en favor de la independència de Catalunya. Margallo apunta que hi va haver negociacions secretes i ‘ningú no sap quants favors devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que fessin les declaracions que van fer’.
Són declaracions que va fer al programa ‘El cascabel’ de 13TV ahir al vespre, just després del debat amb l’ex-president de la Generalitat Artur Mas a l’Ateneo de Madrid.
Margallo repeteix en l’entrevista que Mas li ha reconegut que l’independentisme ha perdut la batalla internacional. ‘Des del primer moment que vaig arribar al ministeri, vam convocar una reunió tots els divendres de l’any durant cinc anys i vam donar instruccions molt concretes a ambaixadors, cònsols, perquè sortissin al pas de qualsevol ofensiva. I això Mas ha reconegut que ha sortit bé, que a fora ningú no els ha reconegut.’
I va més enllà, quan insisteix en l’esforç que han hagut de fer per a mirar de tancar totes les portes diplomàtiques a l’independentisme. ‘Ningú sap l’esforç que ens ha costat això, ni els favors que devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que fessin les declaracions que han fet. ‘ I afegeix: ‘Això ens ha costat molta feina. Jo he estat als països bàltics quatre vegades, i no és que hi tinguem especials interessos econòmics, és que hi tenim el tema català i la Via Bàltica. He estat al Canadà, al Vaticà no sé ni quantes vegades… Això et consumeix una quantitat d’energia enorme.’
Vaguetats i difamacionsEn què es van traduir els ‘esforços’ a què es refereix Margallo? Poc abans de les eleccions del 27-S, la pressió espanyola va donar com a resultat unes declaracions vagues d’alguns dirigents. El més concret va ser l’aleshores primer ministre David Cameron, que va dir que una Catalunya independent ‘ja no formaria part de la UE i que hauria de començar a fer cua darrere dels països candidats.’ Tot el que van aconseguir de Barack Obama fou una frase, a propòsit d’una visita que li va fer Felipe VI, que ‘Estats Units vol una Espanya forta i unida’; i d’Angela Merkel, una declaració encara més vague, dient que ‘els tractats de la Unió Europea garantien la integritat i la sobirania dels estats membres’ i que compartia la posició de Rajoy que ‘la legislació nacional i internacional s’havia de respectar’.
Margallo destaca en les declaracions a 13TV el fet que va ser fins a quatre vegades als països bàltics per a tractar sobre el cas català. Hi ha uns precedents ben coneguts de tensió diplomàtica entre Espanya i països bàltics a propòsit del suport al procés independentista a Catalunya. L’ex-primer ministre Valdis Dombrovskis va fer unes declaracions a l’agència ACN el 2013, pocs dies després de l’èxit de la Via Catalana, dient que Letònia reconeixeria una Catalunya independent si el procés s’hagués fet amb legitimitat. Aquells mateixos dies, també a l’ACN, el primer ministre lituà, Algirdas Butkevicius, va dir que Catalunya tenia el dret d’autodeterminació.
Arran d’aquelles declaracions Margallo va cridar a consultes l’ambaixador letó i el lituà a Madrid, perquè les autoritats de tots dos països rectifiquessin les declaracions. La diplomàcia de tots dos països inicialment va dir que se’ls havia malinterpretat, però el primer ministre de Letònia va voler deixar clar que ell ‘va dir el que va dir’ sobre Catalunya. Dombrovskis, actual vice-president de la Comissió Europea, va patir les conseqüències per haver-ho dit: una campanya de difamació a través d’un suposat informe policíac publicat a la revista Interviú. Segons l’informe, Dombrovskis va cobrar diners a canvi d’haver defensat el procés sobiranista. L’oficina antifrau letona va desautoritzar recentment aquelles difamacions.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
Cinc-cents juristes a favor del referèndum i dos-cents en contra
Amb poques hores de diferència apareixen dos manifests amb opinions contràries a la qüestió del referèndum
Una àmplia representació de lletrats catalans s’han unit sota el lema del manifest ‘El Dret per la convivència’ per a mostrar públicament el seu posicionament a favor del dret dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya a celebrar un referèndum per decidir el seu futur polític. Entre els signants hi ha professors d’universitat, advocats, procuradors, notaris, registradors i lletrats de les diferents administracions, i volen reivindicar que amb l’actual constitució es pot convocar un referèndum com el que està demanant una àmplia majoria de la societat catalana.
Els juristes signants consideren que el Dret és un instrument al servei de la ciutadania i de la convivència, que ha de facilitar la resolució de conflictes i que ha de canalitzar les reclamacions de tota la societat. ‘Dues terceres parts de la ciutadania a Catalunya i la majoria dels seus representants, estan reclamant poder decidir el seu futur com a comunitat política a través d’un procediment democràtic’, diu el comunicat de premsa enviat als mitjans.
‘El marc constitucional vigent i des del seu principi democràtic, s’empara que la ciutadania de Catalunya pugui discrepar obertament de l’ordre constitucional establert; també, per tant, de la unitat territorial. Per això, és possible que la ciutadania expressi propostes alternatives a través d’un procediment democràtic, com ara un referèndum’, explica el text, que subratlla que l’organització del referèndum és ‘legítima’.
Entre els lletrats destaquen personalitats com Pep Cruanyes, president de la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, Joan Queralt Jiménez, catedràtic de Dret penal, Gemma Calvet, advocada, o Joan Vintró, catedràtic de Dret Constitucional. ‘El dret, al servei de les llibertats’Paral·lelament un col·lectiu d’advocats catalans units en la plataforma Llibertats, van presentar ahir al Col.legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) el seu manifest ‘El Dret, al servei de les llibertats’. El text suma dos-cents signants entre els quals destaquen l’ex-rector de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Joan Moreso, l’ex-vice-president del Tribunal Constitucional, Eugeni Gay o l’ex-president de l’Audiència de Barcelona.
Aquest text defensa que fora de la llei no hi pot haver democràcia i que els debats polítics s’han de fer dins del marc legal: ‘El marc jurídic establert en els Estats de Dret evoluciona i ha d’evolucionar pacíficament, dins l’àmbit previst, canviant i adequant el seu ordenament en funció dels signes dels temps i les necessitats bàsiques dels ciutadans, en els quals resideix amb caràcter exclusiu la sobirania l’Estat, de la mateixa manera que en totes les democràcies del nostre entorn’.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]
¿Quina és la població de Catalunya amb més botigues?
Catalunya té un total de 101.319 comerços
JORDI COTRINA
EL PERIODICO
J. M. BERENGUERAS / BARCELONA
Dimecres, 22 de març del 2017 - 17:22 CET Catalunya té 101.319 comerços i 86.418 empreses comercials, mentre que la densitat comercial mitjana és de 13,47 establiments per cada 1.000 habitants. Així ho assegura el primer cens d'establiments comercials de Catalunya elaborat per la Generalitat i que s'ha presentat aquest dimecres.
De l'estudi es desprenen qüestions com quina és la població de Catalunya amb més botigues, però també quina població té més densitat. Al contrari del que pugui semblar, en la segona qüestió no hi surten les grans ciutats capitals de província.
L'estudi calcula la tipologia de les botigues. Així, el 34% dels comerços catalans són d'alimentació, seguit dels establiments dedicats a l'equipament de la persona, 18,26%, i dels comerços d'equipaments de la llar, 16,92%. A Catalunya hi ha 217 empreses comercials que facturen més de 50 milions d'euros, mentre que el 82% de les empreses facturen menys de 600.000 euros. A més, el 91,9% de les empreses comercials són unipersonals o tenen fins a cinc treballadors, mentre que un total de 176 empreses tenen més de 500 treballadors.
CIUTATS AMB MÉS BOTIGUES
En xifres absolutes, la ciutat de Barcelona té la majoria dels establiments, 26.144, encara que és Girona el municipi de més de 75.000 habitants amb una densitat comercial més gran, 16,67 establiments per cada 1.000 habitants.
Després de Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat té 3.005 comerços, mentre que Terrassa (2.626) i Sabadell (2.591) la segueixen de prop. El rànquing es completa amb Badalona (2.264 botigues) i Lleida (2.192).
POBLACIONS AMB MÉS DENSITAT COMERCIAL
El cens també revela els municipis (exclosos els de menys de 1.000 habitants) amb una densitat comercial més gran. El que lidera la llista és la Jonquera, amb 80,78 establiments per cada 1.000 habitants, seguit de Bossost (50,76 est./1.000 hab.), Sort (/35,76 est./1.000 hab.), Camprodon (35,12 est./1.000 hab.) i Castell-Platja d’Aro (32,18 est./1.000 hab.).
Deu maniobres polítiques de l’estat espanyol que posen en dubte l’estat de dret
Repassem deu exemples que formen part d’una estratègia política que té com a objectiu controlar ideològicament les estructures de l’estat
Aquesta setmana s’ha sabut el nomenament de quatre magistrats del Tribunal Constitucional, amb un clar perfil ideològic, resultat d’un pacte entre el PP i el PSOE. També ha estat notícia que el Tribunal Suprem havia avalat d’excloure una jutgessa per les seves idees sobiranistes. Aquests dos casos són només un mostra d’una estratègia política que té com a objectiu controlar ideològicament les estructures de l’estat, apartant-ne el sobiranisme, i que fa arribar la influència de la política a totes les àrees de decisió i poder, siguin públiques o privades. Àngels Vivas, exclosa pel CGPJ per mostrar-se a favor del dret de decidirL’abril de l’any passat, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) no va escollir la jutgessa Àngels Vivas com a presidenta de l’Audiència de Barcelona tot i tenir uns mèrits molt superiors a l’altre candidat. Era en el lloc 159, mentre que el candidat conservador es trobava en el 1.359. Però Vivas havia signat el manifest en favor del dret de decidir de Catalunya, juntament amb 32 jutges més.
Per la minoria progressista, va ser una decisió arbitrària i un cas clar de ‘discriminació ideològica’. Però aquesta setmana el Tribunal Suprem ha rebutjat els recursos presentats perquè considera que, si bé signar el manifest era un exercici legítim de llibertat d’expressió, això no significa que l’òrgan encarregat de valorar la idoneïtat del candidat no pugui tenir en compte les actuacions i manifestacions polítiques. Els magistrats argumenten que ‘ningú no obliga els jutges i magistrats a expressar públicament les seves opinions’ però que ‘qui voluntàriament baixa a l’arena política i participa en el debat i la lluita propis d’aquest àmbit, no pot esperar raonablement que s’oblidi aquesta dada’. La decisió obre la porta a triar un magistrat per les seves idees i no pels seus mèrits. Xavier Vinyals o la diplomàcia al servei d’una ideologiaXavier Vinyals, cònsol honorari de Letònia a Barcelona des del 2007, no havia amagat mai el seu independentisme. Era president de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes des del 2003, i havia estat triat justament per haver donat suport al procés independentista de Letònia, on va participar en la Via Bàltica del 1989.
Però amb l’auge independentista, el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol, després d’infructuoses pressions a Letònia, va decidir de retirar a Vinyals l’autorització que li permetia d’exercir de cònsol honorari, perquè el considerava ‘una persona no acceptable per al compliment de les seves funcions consulars’. Es tracta d’una actuació prevista per a casos molt excepcionals, com ara l’espionatge, però un fet sense precedents en democràcia. El govern espanyol va fer servir l’argument que Vinyals havia penjat una estelada en l’edifici del consolat, però es tracta d’una afirmació falsa certificada per notari.
També han estat notícia els constants boicots, mitjançant l’ús d’ambaixades i personal, a actes en què es debatia sobre el dret de decidir. El ministre d’Afers Estrangers espanyol va enviar un informe, titulat ‘Per la convivència democràtica’ i de 210 pàgines, a 129 ambaixades i 90 consolats amb arguments contra la independència de Catalunya. Alhora, va nomenar dues ‘ambaixadores especials’, María Bassols i Cristina Ysasi-Ysasmendi, amb l’objectiu de contrarestar la campanya internacional en favor de la independència.
Més enllà de la política de pressions, va sortir a la llum el cas d’un agregat de l’ambaixada espanyola a Andorra que havia pagat 500.000 euros dels fons reservats al conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra en canvi d’obtenir informació sobre els comptes de la família Pujol. A més, van amenaçar de fer un informe dur contra el BPA perquè fos considerada una entitat emblanquidora de capital si no hi col·laborava. També cal destacar la manipulació en la traducció d’una resposta de la Comissió Europea poc abans de les eleccions del 27-S. Rodríguez-Sol, Nuet i la ‘purga’ de fiscals a CatalunyaLa Fiscalia espanyola és una institució jeràrquica, amb un fiscal general de l’estat al capdavant, teòricament imparcial i independent, que és proposat pel govern però que no pot rebre instruccions ni ordres.
El 2013, el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez-Sol, va haver de dimitir perquè li havien obert un expedient per haver dit que era legítim que es consultés els catalans sobre el seu futur polític. El seu substitut és un fiscal molt polític, que executarà sense dubtar les ordres que vingui de Madrid. També hi ha hagut influències en la Fiscalia General de l’estat, molts recordaran la frase ‘això la fiscalia t’ho afina’. El 9 de novembre de 2014, la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es va oposar a la querella contra Artur Mas i el fiscal Eduardo Torres-Dulce va acabar dimitint per les pressions rebudes. Tot seguit, va ser nomenada una fiscal que va prometre mà dura contra l’independentisme. Un cas més recent ha estat la querella de la Fiscalia Superior de Catalunya contra els membres de la mesa del parlament per una resolució en favor del referèndum, però només contra els membrs independentistes: la querella va excloure’n Joan Josep Nuet, de CSQEP, argumentant que ell ‘no pretenia desobeir‘. D’aquesta manera, valorava arbitràriament que Nuet havia actuatcreient, erròniament, que complia les seves funcions i, per tant, el diferenciava de la resta de la mesa, que considerava que havia actuat per ideologia. L’últim escàndol ha estat la substituciódel fiscal superior de Múrcia, Manuel López Bernal, que investigava el president murcià per corrupció i que, arran de la destitució, va denunciar haver rebut pressions. En aquest context, va sortir a la llum la intenció de la Fiscalia de substituir una trentena de fiscals per motius ideològics. Un dels canvis ha estat col·locar al capdavant de la Fiscalia Anticorrupció Manuel Moix, que va tenir una actuació polèmica en el Cas Rato.
‘Hola, Espanya’ o el control dels mitjans de comunicacióLa periodista Cristina Puig, presentadora de ‘El debat’ de TVE, havia demanat més pluralitat en el seu programa, i poc després va ser acomiada per ingerència i indisciplina. L’acomiadament es va acabar considerant improcedent. El fet va coincidir amb el nomenament com a director de TVE d’Eladio Jareño, fins aleshores cap de comunicació del PP a Catalunya. No és un cas aïllat, un any abans, la periodista Xantal Llavina, tot i que el seu programa estava per sobre de la mitjana de la cadena, va ser destituïda per considerar que el programa tenia massa contingut polític.
El problema no se circumscriu únicament a Catalunya: 2.200 treballadors de RTVE han denunciat els interessos partidistes de la cadena, on s’ha substituït el 95% dels responsables editorials que hi havia el 2012. Els treballadors denuncien el nomenament de l’ex-responsable d’opinió de La Razón com a cap d’informatius, i que s’hagi creat una redacció paral·lela amb periodistes provinents de mitjans conservadors.
TVE ha rebut més crítiques. Per exemple, que relegués al cinquè lloc de l’informatiu la notícia sobre la Diada del 2012; que ocultés els enregistraments de Fernández Díaz o que manipulés una salutació de Bruce Springsteen en un dels últims concerts a Barcelona: li van fer dir ‘Hola, Espanya’ on havia dit ‘Hola, Catalunya’. Més enllà, de la radiotelevisió pública espanyola, El País va publicar el 2012 un informe anònim de la policia que investigava delictes fiscals o emblanquiment de capital dels directius dels principals diaris que s’editaven a Barcelona, segurament per influir en la seva posició respecte del procés independentista. La tercera cambra política: el Tribunal ConstitucionalAquesta setmana, el PP i el PSOE han pactat de renovar el Tribunal Constitucional, i n’han exclòs la resta de formacions. La majoria dels magistrats són triats pels partits, que han convertit el tribunal en l’últim recurs de la política, tot triant magistrats cada vegada més polititzats i que porten al límit la interpretació partidista de la constitució.
El cas que més va desprestigiar el TC va ser la sentència sobre l’estatut català, que va tardar quatre anys, amb un tribunal dividit, alguns magistrats amb el mandat caducat i on es van comptar, a efectes de quòrum, membres que ja havien mort. D’aleshores ençà, el TC és una tercera cambra política que decideix sobre qüestions respecte de les quals la constitució és ambigua. Per exemple, les lleis de l’avortament, del matrimoni homosexual, dels desnonaments, de l’educació o de la tauromàquia. I a cada nomenament es reforça el partidisme, amb magistrats com més va més obedients a la doctrina de partit.
Entre els membres del TC teòricament independents, hi ha el president, Francisco Pérez de los Cobos, que ha continuat essent militant del PP després del nomenament, i Andrés Ollero, diputat del PP durant disset anys. També es va elegir com a magistrat el jutge que el 2010 havia dictaminat que el castellà havia de ser considerat llengua vehicular a l’escola catalana, o un jutge que havia escrit, durant el debat de l’estatut, un article titular ‘L’elixir nazionalista’.
L’últim moviment ha estat dotar el tribunal de capacitat per a sancionar i inhabilitar els càrrecs que no compleixen les sentències, atorgant-li, doncs, capacitat penal sense judici previ ni dret d’apel·lació. Clara Ponsatí o el vet per ideologiaEl 2012, la doctora en economia Clara Ponsatí ocupava la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat nord-americana de Georgetown. Havia estat seleccionada per la universitat entre tres candidats triats pel Ministeri d’Educació espanyol i la fundació Endesa, que finança la càtedra.
Però amb l’auge sobiranista, l’ambaixada i el govern espanyol van començar a fer pressions, fins al punt de no renovar-li la plaça. El tràmit s’havia fet cada any des de la creació de la càtedra, però aquesta vegada van decidir deixar la plaça vacant, malgrat la voluntat de la universitat perquè Ponsatí hi continués.
La professora, que s’havia mostrat partidària del dret de decidir, però en cap cas en la universitat, ho va considerar una maniobra de censura per opinions polítiques. Les sospites es van confirmar quan el ministre d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, va dir que cap càtedra a l’estranger no serviria ‘de base per a encoratjar processos secessionistes contraris a la constitució’. Operació Catalunya o la policia patriòtica contra l’independentismePoc abans de les eleccions espanyoles del 26 de juny, van aparèixer les converses enregistrades entre Jorge Fernández Díaz i el director de l’oficina antifrau, Daniel de Alfonso. Paral·lelament, el polèmic comissari José Villarejo reconeixia l’existència d’una unitat de policia dedicada a incriminar els polítics independentistes i el seu entorn.
Fa cinc anys, amb el gir ideològic de CDC, ja s’havia publicat l’existència d’un grup de policies, emparats per dirigents del govern, que tenien com a objectiu elaborar informes contra els líders independentistes al marge de la llei. Elaboraven informes anònims, fent servir dades sense verificar –moltes vegades, falses–, i els filtraven als mitjans afins per aconseguir ressò mediàtic i pressionar perquè s’obrís una investigació judicial.
El fals informe de la UDEF contra Artur Mas publicat nou dies abans de les eleccions del 2012, o les acusacions a Xavier Trias, poc abans del 9-N, de tenir comptes a Suïssa, en són dos exemples. Documents sense signatura ni destinatari. Aquest mateix grup va fer informes sobre Carme Forcadell i la seva família, i sobre més membres de l’ANC. El CNI contra ciutadans independentistesParal·lelament a l’activitat ‘alegal’ de la policia patriòtica, el CNI també ha actuat contra la independència. L’operació del CNI s’anomenava ‘Horizonte Después’. El pla constava de tres fases. La primera fase era potenciar a Catalunya tertulians i periodistes contraris a la independència; la segona, pagar diners a mitjans de comunicació que publiquen a Catalunya; i finalment, reunir tota la informació possible sobre els dirigents independentistes. L’operació va tenir un cost de deu milions d’euros entre el 2012 i el 2014.
Un encausat de l’operació Púnica, sobre corrupció, va revelar dotze trucades i vint-i-cinc missatges amb membres del CNI per a feines contra l’independentisme a la xarxa. Especialitzat a millorar la reputació dels seus clients, havia estat contractat pel CNI per a difondre informació contra l’independentisme i a favor de la imatge d’Espanya a les xarxes socials i els fòrums d’internet. S’unia a fòrums sobiranistes, es guanyava la confiança de la resta d’usuaris i acabava difonent contingut i missatges contra la independència de manera dissimulada. El CNI indicava les notícies i articles que havia de difondre. Santiago Vidal o el control del poder judicialUna de les crítiques, fins i tot d’institucions europees, ha estat la intervenció dels polítics en els magistrats del CGPJ. Si fins al 1985 la majoria d’aquests magistrats eren triats pels mateixos jutges i magistrats en vot secret, aquell any una nova llei del poder judicial va canviar-ne el mètode i des d’aleshores tots els membres del CGPJ són elegits per les cambres legislatives, on les associacions de jutges tenen una intervenció simbòlica, que presenten una llista de trenta-sis candidats pactats prèviament amb els partits segons el tarannà de l’associació.
La politització del CGPJ impregna la resta d’institucions judicials i fa trontollar el sistema, ja que aquest proposa membres del Tribunal Suprem, membres dels Tribunals Superiors de Justícia, jutges d’instrucció, etc. El 2015, el malestar professional va provocar que totes les associacions de jutges, que poques vegades es posen d’acord, s’unissin per demanar que tornés l’elecció directa per part dels jutges.
Aquesta majoria ha estat clau per a designar el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El CGPJ no va renovar el president Miguel Ángel Gimeno, perquè considerava que havia estat poc contundent en les investigacions de Mas, Rigau i Ortega. En canvi, es va triar un candidat més crític amb el sobiranisme, clau en la causa del 9-N. L’actual president, Jesús Maria Barrientos, va ser triat pel CGPJ davant de Gimeno, per dotze vots a nou.
Aquesta mateixa majoria de dotze a nou va ser el resultat de la votació que va inhabilitar el magistrat de l’Audiència Provincial, Santiago Vidal, després d’haver redactat una constitució catalana, sense valor jurídic, durant el seu temps lliure. Quan la costa mediterrània passa per MadridL’últim escàndol, denunciat pel govern valencià, ha estat la utilització de prop de 1.000 milions d’euros dels fons reservats del corredor mediterrani per a pagar les obres del corredor central, com el túnel d’Atocha-Chamartín o la connexió de l’aeroport de Barajas amb el TGV.
Aquestes inversions, de 56.000 milions en la xarxa transeuropea de transport, principalment en el TGV i l’alta velocitat radial de Madrid, contrasta amb la connexió València-Barcelona, teòricament el ramal rendible i real del corredor mediterrani, que encara manté 40 quilòmetres de trams de via única i amb constants incidències i retards. Sembla haver-hi una voluntat de no connectar i vertebrar els Països Catalans, i d’evitar que Catalunya sigui l’única porta ferroviària d’Europa amb l’estat.
El corredor mediterrani genera la meitat de la producció industrial i agrària de l’estat, el 60% del tràfic marítim i el 55% de les mercaderies transportades a l’estat. Però, tot i que el ferrocarril ha estat una reivindicació de dècades que ha unit empresaris i governs dels Països Catalans, i tot i ser altament rendible i un impuls a l’activitat, fa dècades que el govern espanyol l’ajorna i l’aparta.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Colau deixa la hisenda espanyola i signa un conveni amb la catalana per a la recaptació
L'Agència Tributària de Catalunya perseguirà des d'ara els imposts impagats del consistori
L’ajuntament de Barcelona ha signat un conveni amb l’Agència Tributària de Catalunya pel qual cedeix a la Generalitat la recaptació executiva dels imposts, és a dir, la persecució fiscal dels imposts impagats. Un servei que fins ara exercia l’agència tributària espanyola. Aquest conveni té una gran significació, perquè és un salt endavant per l’Agència Tributària de Catalunya, que incorpora el client de més envergadura, l’Ajuntament de Barcelona.
Amb la signatura del segon conveni, que renoven, tots dos organismes intensifiquen la col·laboració en matèria d’intercanvi d’informació tributària i prestació de serveis tributaris, en el marc de la xarxa Tributs de Catalunya. L’objectiu és cooperar en la lluita contra el frau fiscal i millorar el servei de finestreta única tributària per mitjà del qual, ja des del 2015, els barcelonins poden dur a terme gestions tributàries com ara sol·licitar informació o presentar l’autoliquidació i declaracions dels seus impostos —tant pel que fa als tributs locals com als que gestiona l’ATC— en qualsevol de les oficines de l’Ajuntament o de l’Agència. La novetat d’enguany és que se suma al servei de finestreta única la recentment inaugurada Oficina Territorial de l’ATC al Barcelonès Nord.
L’Agència Tributària de Catalunya amplia l’abast de la seva gestió recaptatòria, amb la signatura de convenis com aquest, que fa temps que va acordant amb diputacions i ajuntaments.
Ara fa un any, l’ATC va començar a fer la recaptació executiva dels impostos de la Generalitat -com el de successions i el de patrimoni-. Això li va permetre a l’administració catalana estalviar-se els 10 milions anuals que pagava a la Hisenda espanyola per aquesta feina.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
El parlament britànic crearà un grup sobre Catalunya amb els principals partits
L'All-Party Parliamentary Group on Catalonia inclourà diputats dels principals grups amb representació a la Cambra dels Comuns
El Parlament britànic farà oficial dimarts, 14 de març, la creació d’un grup de discussió sobre Catalunya. L’anomenat All-Party Parliamentary Group on Catalonia el formen vint diputats dels principals partits amb representació a la Cambra dels Comuns, des dels conservadors fins als laboristes passant pels liberal-demòcrates, el Partit Nacionalista Escocès (SNP) i el Partit Nacionalista Gal·lès, Playd Cymru. La iniciativa es va començar a gestar al desembre, quan el delegat de la Generalitat al Regne Unit, Sergi Marcén, va ser convidat a explicar el procés català a Westminster. El diputat de l’SNP George Kerevan, crític amb la judicialització del cas català, n’ha estat un dels impulsors.
Entre els membres de l’All-Party Parliamentary Group on Catalonia hi ha sis diputats de l’SNP: George Kerevan, Douglas Chapman, Martin Docherty-Hughes, Margaret Ferrier, Chris Law, Tommy Sheppard. Per una altra banda, Lord Jones of Cheltenham, Lord Rennard i la baronessa Garden of Frognal hi seran els representants dels liberal-demòcrates. El Partit Nacionalista Gal·lès, Playd Cymru, hi aportarà dos diputats, Lord Wigley i Hywel Williams, tants com el partit conservador, que hi tindrà Sir David Amess i Pauline Latham. Hi haurà així mateix dos laboristes: el diputat Roger Godsiff i Chris Bryant. Els socialdemòcrates també hi seran presents, amb Mark Durkin i Margaret Ritchie. I cal afegir-hi encara una diputada independent, Natalie McGarry.
El grup es reunirà almenys dues vegades l’any i té l’obligació de restar obert a la incorporació de qualsevol diputat o senador britànic que hi mostri interès.
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
Us oferim un retrat particular de l’escriptor Josep M. Espinàs, avui que fa noranta anys
L'escriptor Josep M. Espinàs.
Retratem l’escriptor Josep M. Espinàs, avui que fa noranta anys. I el definim tot jugant amb el format de diccionari, que a ell tant li agrada, i aplegant entrades que en conjunt el poden caracteritzar, ens el poden acostar. El contingut de cada entrada s’ha confegit a partir d’entrevistes fetes durant la seva carrera o bé a partir de la seva obra, vastíssima: noranta llibres i aviat noranta-un, perquè prepara el volum Collita d’emocions, una tria de moments i personatges sorgits de la vintena de Viatges a peu que ha escrit. Segons la seva editora, Isabel Martí, el llibre podria sortir a principi de setembre, coincidint amb la Setmana del Llibre en Català.
Les cites entre cometes volades són extretes d’entrevistes. Les que van entre cometes baixes són tretes de les seves obres o d’uns altres textos publicats.
Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
AFORTUNAT “Al llarg de tots aquests anys he viscut l’atribució de tota mena d’intencions. Però m’he acostumat a acceptar-ho. Jo sé que no tinc certes intencions: sé que no he fet mai res per guanyar diners, que no he fet mai res perquè m’aplaudissin. Ara, em considero un privilegiat, això sí que puc dir-ho, perquè sense haver tingut intencions ni premeditar res, m’he pogut dedicar a un ofici que m’agrada, la gent m’ha acceptat en aquest ofici i així he anat vivint els anys, amb tranquil·litat de consciència. En aquest sentit em considero afortunat.” A PEU… Els viatges a peu de Josep M. Espinàs, pels Països Catalans però també per terres aragoneses, basques, castellanes i gallegues ocupen un conjunt de vint volums i són un gènere per si mateix. L’estudiosa d’aquests volums Elisabet Armengol diu: «El gènere que es va construint a poc a poc amb aquesta sèrie de viatges, tots ells bastant semblants, però a la vegada lleugerament diferents –ja sigui per les particularitats de l’indret o per les incidències i anècdotes que hi tenen lloc, que comporten diferents registres narratius– conformen segons l’autor una “col·lecció de narrativa inusual”, una “aportació modesta però fins ara inexistent –per la intenció i la continuïtat– en la producció de la literatura catalana”, que s’emmarca dins del gènere literatura de viatge, que a la vegada forma part de les escriptures del jo. (…) Espinàs expressa que per a ell els viatges a peu han representat un gran ensenyament a l’hora d’aprendre a respectar la diversitat humana, però sobretot una doble experiència: “el coneixement dels altres i la valoració exacta de nosaltres mateixos”.» Espinàs a peu per Aragó.ARTICULISTA El 23 d’abril de 1976 sortia el primer número de l’Avui, i Josep M. Espinàs hi començava a publicar un article d’opinió diari (tret del dilluns). De llavors ençà, s’ha passat quaranta anys escrivint i publicant cada dia una columna a la premsa. Primer al diari Avui i després a El Periódico. Abans ja havia col·laborat a la premsa, amb reportatges a la revista Destino i articles a El Correo Catalán. El seu primer article va aparèixer el 1949, quan tenia vint-i-dos anys. Avui, la suma dels articles que té publicats als diaris supera els 11.000. Espinàs és un articulista atípic, perquè fuig de l’anàlisi política, se centra en fets populars i quotidians, però sense deixar d’aportar-hi reflexions pròpies, de gruix. El llibre Una vida articulada recull la seva activitat com a columnista, amb voluntat d’antologia. Ell ha dit: «La meva addicció a l’article ha esdevingut tan escandalosa que em temo que ja no tinc la força de voluntat de plegar. Són molts anys…» BARÇA Es pot llegir a la web del Futbol Club Barcelona: El ‘Cant del Barça’ es va estrenar el 27 de novembre de 1974, dins els actes del 75è aniversari de l’entitat, abans del partit que culminava aquella efemèride. 3.600 cantaires, dirigits pel mestre Oriol Martorell, des de la gespa de l’estadi, van posar veu en públic per primera vegada al nou himne. La lletra l’havien escrita Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, i la música l’havia composta Manuel Valls. Ràpidament aquest himne es va fer molt popular, gràcies al ritme, al fet que és possible d’acompanyar-lo picant de mans, i a una lletra molt encertada, que resumeix els valors que s’associen al barcelonisme, especialment l’esperit d’acollida a tots els qui volen integrar-se en la societat catalana, i l’esperit de club, que ha de ser present en tota la massa social. CANÇONS INFANTILS En el llibre-disc Les 26 cançons infantils (La Campana), Josep M. Espinàs escriu: «S’havia aconseguit arrencar el moviment de la Nova Cançó. Eren els anys seixanta del segle passat. El moviment creixia perquè s’hi anaven incorporant nois i noies joves. […] Però hi havia una altra generació, la dels nens i les nenes de pocs anys. I quines cançons els arribaven? Algunes d’aire tradicional. […] Aleshores vaig pensar que es podia obrir un nou camí perquè les criatures s’afegissin al corrent de cançó en català que havien iniciat els grans. […] Aleshores jo estava vinculat a Concèntrics, l’empresa discogràfica que havia creat Ermengol Passola. […] Em va semblar que el desafiament era apassionant. Jo ja tenia l’ofici de fer cançons i podia intentar aplicar-lo a les cançons per als petits. […] La música l’havia de fer un músic professional que, a més, tingués una excepcional capacitat de construir, a partir de cada tema, un ritme i una melodia adequada. Francesc Burrull era aquest expert.» CAPELLETES LITERÀRIES “Jo crec que per a l’escriptor és bo tenir connexions fora de la seva pràctica d’escriptor per no tancar-se en ell mateix, per aprendre coses de la vida i després portar-les a la seva literatura. Jo no he connectat amb grups literaris, però ja des de molt jove. No feia com aquells poetes joves que anaven a casa del Riba, per exemple, per veure el mestre. No és que hagi tingut una falta de respecte, és que és el meu temperament. A mi m’avorreixen les discussions literàries. Jo tinc una penya que es reuneix cada setmana i entre aquests amics no n’hi ha cap altre d’escriptor. Hi ha un ginecòleg, un relacions públiques, un microbiòleg, un especialista en cinema, un dissenyador. Jo amb aquesta penya no parlo pas dels meus llibres.” DICCIONARI COROMINES “Sóc un gran admirador de Joan Coromines, el filòleg, el consulto sovint per plaer. Obro per qualsevol pàgina i trio una paraula. M’explica d’on ve cada paraula, què significa. Els orígens de les paraules sempre m’han interessat molt. Potser perquè em dic Espinàs, que la gent no sap que ve del Rosselló i l’espinàs és l’esbarzer. Però jo procuro no tenir punxes.” EDICIONS LA CAMPANA Josep M. Espinàs i Isabel Martí van fundar Edicions la Campana el 1985. L’escriptor i l’editora s’havien conegut un any abans a Enciclopèdia Catalana, on ell formava part del consell literari de Proa i ella hi feia de secretària. Els primers llibres que van editar foren títols de l’Espinàs: un primer recull d’entrevistes del programa Identitats, Aprendre a conviure, un segon volum d’Identitats i El teu nom és Olga, el més venut de la història de l’editorial. ESPAII TEMPS “L’espai per a mi és molt més important que el temps. El temps ens modifica d’una manera visible; en canvi no ens adonem de com ens modifica canviar d’espai. Som uns altres. El temps se’m fa evident. Tot passa en el temps. Els dies no tenen importància, perquè jo penso el temps present. M’interessa el temps com a producte que s’ha incorporat a la meva vida i a la meva experiència, no pas per fer discursos.” ESTIL “Amb els anys fas un aprenentatge: cada vegada amb menys paraules intentar dir més coses. Coses que no són transcendentals, però que reflecteixen la meva manera de veure les coses, la realitat, la gent. Es barreja l’apunt autobiogràfic amb la realitat que m’envolta. Amb la quantitat de llibres que he fet, si no anés depurant, em penso que no hauria arribat enlloc. […] Jo no he trobat una manera d’escriure, jo he tingut una manera d’escriure. En aquest sentit sóc fatalista. Jo no busco, m’he trobat sempre que les coses sortien com sortien. Potser perquè era l’única manera que podien sortir de mi. […] Jo no vaig decidir ser escriptor. La millor frase que m’han dit mai va ser una vegada fent un viatge a peu, essent a la Pobla de Massaluca (a la Terra Alta), una senyora em va dir: ‘A vostè no li diuen escriptor?’ Jo sóc una persona a qui diuen escriptor, no una persona que va voler ser escriptor. Són els altres els que m’han fet escriptor.” I al llibre El meu ofici, diu: «L’estil és una cosa molt delicada. Si el forces per pujar un graó en l’escala de la prestigiosa complexitat, el risc de frustració és considerable.» ÈXIT “He d’acceptar l’èxit, però no és una paraula que jo faci servir mai. No és del meu vocabulari familiar. Prenc la cita de Thomas Merton, que deia: Condicions per tenir èxit? Primer, tenir-ne ganes (els més pedants en diuen vocació). Després, tenir unes determinades aptituds. Determinades, perquè si en tens moltes, l’esforç que fas és mínim i no van endavant, i si no en tens cap, no ho pots fer. I en tercer lloc, que les circumstàncies no siguin massa desfavorables. No que sigui favorables sinó que no siguin excessivament desfavorables.” IDENTITATS Un programa d’entrevistes dirigit i presentat per Josep M. Espinàs, que es va emetre per TV3 entre el 1984 i el 1988. Espinàs va entrevistar les personalitats més significatives del món cultural català, en els gairebé cent capítols de la sèrie. Aquest programa el va fer molt popular. Entre els entrevistats: Salvador Espriu, Joan Coromines, Montserrat Roig, Pere Calders, Oriol Bohigas, Antoni Tàpies, Tísner, Carme Serrallonga, Eliseu Climent, Pere Duran Farell, Lluís Llach, Oriol Regàs, Joaquim M. Puyal, etc. INVENTARIS A Josep M. Espinàs li agrada de fer llibres d’inventari. N’ha escrits sobre els records de la seva infantesa; en forma de cartes, sobre la relació amb la seva filla Olga; a seixanta-cinc anys, sobre les jubilacions que ha anat practicant en el curs de la vida; a setanta-quatre anys, sobre els moments que salva en un ‘temps afegit’ de vida; sobre les relacions particulars que ha establert amb alguns escriptors destacats, sobre l’ofici, el fet de ser escriptor i d’escriure… Són llibres que formen un tot i que es poden llegir com unes memòries fragmentades. Espinàs amb la seva editora, Isabel Martí.ISABEL MARTÍ Editora de Josep M. Espinàs des del 1985. Tots dos, cofundadors de la Campana (‘It’s a bell’ – Isabel: Espinàs es va inventar el nom de l’editorial a partir d’aquest joc fonètic). En el llibre El meu ofici, parlant d’editors amb els quals havia treballat, diu d’Isabel Martí: «…per primera vegada, i quan ja havia publicat més de quaranta llibres, em vaig trobar amb una editora que llegia els originals, feia anotacions al marge del meu text, em proposava petits afegits o supressions. És a dir, algú que, en col·laboració amb l’autor, exercia el seu ofici d’editor. […] He acceptat sense dubtar el noranta per cent de les observacions que m’ha fet. He tingut, doncs, aquesta sort: trobar un editor que s’estima els seus autors, que els respecta i que treballa a favor de la qualitat dels seus llibres. Ni amb autoritarisme ni amb indiferència. Amb convicció. Sóc conscient del meu privilegi.» LECTORS Diu Espinàs: “No penso que hagi estat un dels escriptors més populars, però sí que puc ser un dels escriptors que té més fidels seguidors, perquè han trobat una mena de literatura, un estil, una manera d’explicar i han fet compatible aquesta literatura amb la seva vida, amb la seva experiència.” L’escriptor va dedicar un llibre a algunes cartes que havia rebut de lectors al llarg de la seva dilatada carrera d’articulista. És Entre els lectors i jo. Hi diu: «No hi ha dos lectors iguals. Les reaccions davant d’una frase, d’un títol o d’un article sencer són extraordinàriament diverses, encara que cada lector pensi que la seva valoració és la natural, la raonable. L’articulista sap que no. L’articulista sap, per experiència, que les interpretacions del que ha escrit són múltiples. Sovint rebem cartes amb algun comentari que no ens hauríem imaginat mai.» MORT “Jo en parlo de la mort, perquè és un fet evidentíssim, però no m’impedeix pensar en el dia a dia, en el minut, en el segon.” En el llibre La bella capitana, Espinàs parla de la mort com a fet natural, quotidià, repetit. Però ple de matisos. Escriu: «Hi ha morts que són estèrils. Són com un gra que cau de l’arbre en terreny inhòspit. Hi ha morts fecundes, que reneixen en els sentiments, en les idees dels altres. Morts que han deixat un petit rastre en uns llibres, en unes músiques, en unes pintures. Són les morts que han estat acollides pel pas del temps. La mort potser existeix perquè una nova vida pugui empènyer el món. No sempre és fàcil dominar els finals.» NÉSTOR LUJÁN Periodista, gastrònom, i escriptor, fou un dels grans amics d’Espinàs, a més de ser el seu cunyat. A Una vida articulada escriu, arran de la mort de Luján: «Has estat això, espiritual i sensual, un prodigiós barrejador de sucs de vida, l’home més allunyat del monolitisme, el més antipedant dels cultes, i la llibertat de la teva intel·ligència et feia dir que no suportaves la perfecció. Jo també ho crec: deixar-se endur per un batec arriscat d’entusiasme val més que assegurar-se un rigor esporuguit. Tota la vida has estat això, Nèstor, un desafiador incorregible i feliç.» Josep M. EspinàsNOVEL·LES I PROSES L’inici literari d’Espinàs va ser en l’àmbit de la ficció. Del 1953, amb Com ganivets o flames (premi Joanot Martorell) fins al 1968, va escriure nou novel·les, entre les quals va aconseguir el premi Sant Jordi per L’últim replà (1961). Després va dir prou i de llavors ençà s’ha dedicat als gèneres de no-ficció: els llibres de viatges, proses memorialístiques, de reflexió sobre temes actuals o intemporals, etc. Ell s’explica: “Literàriament no m’he penedit mai de res. Tampoc no he planificat mai res. Ha sortit el que ha sortit. Cert que vaig fer nou novel·les i vaig guanyar el premi Sant Jordi. I els editors volien publicar novel·les i els lectors les compraven. Semblava que havia de seguir aquest camí. Per què vaig deixar d’escriure novel·les? No ho sé. No em sap greu haver deixat la novel·la. Era una època que tampoc no hi havia prosa narrativa en català. Hi havia una preponderància de la poesia en la postguerra immediata. I era molt estrany que un noi jove català, que havia anat a l’escola en castellà, escrivís en català una novel·la. Però tampoc no ho vaig planificar. Ho he fet sempre tot així, com si fos fàcil. Per això no he tingut enveges, obsessions ni ambicions. A mi la literatura m’és fàcil, però no dic que sigui fàcil.” OFICI “Tots els textos que escric no els he planificat prèviament. Agafo una idea i començo a escriure i quan s’acaba, s’acaba. I oblido els textos immediatament. Formen part del passat. Tot el que escric és fet sense premeditació i no ho corregeixo mai. No sé corregir, perquè no estic segur de millorar-ho. Estic segur que el que em surt per primer cop és el millor que em pot sortir. Tot i que jo no sé mai si el que escric està bé. Aquest és el secret. Hi ha un subconscient que em diu que allò valia la pena escriure-ho i que deu tenir un interès. Però és allò. I tornar a pensar en una cosa que m’ha sortit seria com falsificar-me a mi mateix. La literatura és el com, no pas el què. […] I jo no aspiro a la perfecció. […] A mi no m’agrada patir. Si hagués de patir, tot escrivint, no escriuria. Per escriure, patir? No m’imagino patint pel meu ofici. Si una cosa no m’ha sortit d’entrada ho he deixat córrer. Patir no va lligat a l’ofici d’escriure.” Va dedicar el llibre El meu ofici al seu ofici d’escriptor. OLGA El teu nom és Olga és el llibre més venut dels noranta que ha publicat Josep M. Espinàs: 94.000 exemplars i traduït a vuit llengües. El llibre, dedicat a la seva filla Olga, que té síndrome de Down, és escrit en forma de cartes. Al començament d’aquest volum Espinàs s’adreça al lector: «Amb els anys he anat madurant el convenciment que la relació entre l’Olga i jo no era un afer estrictament privat, i segurament la meva condició d’escriptor m’ha empès a córrer el risc de passar la barrera. El risc és, sovint, l’amic que ens ajuda a fer amics, i voldria que totes les Olgues del món en tinguessin cada dia més. Per això les havia d’escriure, aquestes pàgines. I m’hauria sabut greu no arribar-hi a temps, perquè penso que si en aquest llibre hi ha alguna cosa vàlida és l’amor a la vida.» OLIVETTI A El meu ofici escriu: «Una de les gràcies que trobo a la meva vella Olivetti és que quan hi escric fa soroll. […] Quan tinc una idea clara, la sèrie dels petits sorolls s’accelera, és més rítmica. A vegades, dubto i m’aturo després de vuit o deu percussions. Normalment és un silenci curt. Si fos llarga, la pausa, voldria dir que allò que vull escriure encara no ho tinc prou madur. Aquests silencis de la màquina són fracassos temporals. Quan torno a sentir el tac-tac, tac, tac-tac-tac-tac, el soroll irregular em tranquil·litza, m’anima. És com si, quan pico la te, i la o, les lletres em parlessin. El meu teclat de palanques té vida. Pica sobre la cinta que va passant lentament. Aquest és el soroll del meu ofici..» I també explica en una entrevista: “Aquesta Olivetti m’ha acompanyat cinquanta anys. És un dels grans amics que tinc. I penso que no l’abandonaré mai. I si m’abandona ella, doncs què hi farem.” PIPA “Hi he fumat sempre. I realment m’ha acompanyat en tots els viatges a peu. Quan dubto, encenc una pipa i mentrestant penso. La pipa, per mi, és un instrument de treball, perquè és còmplice del que escric. […] La màquina d’escriure té un ritme i la pipa en té un altre. Les diferències són evidents, que la pipa separa i la màquina continua. Però sí que és cert que amb totes dues coses el món funciona i que estic en un món on jo també puc funcionar.” POPULAR “Sí que sóc un escriptor popular. Miro de ser rigorós amb les paraules, i en aquest cas popular vol dir conegut del poble. Però per una part petitíssima del poble sóc popular. Has de tenir en compte les proporcions. Sóc molt relativista amb tot això. Fa temps, quan anava pel carrer i em parava una persona i em deia: ‘Jo el llegeixo sempre’, em posava vermell i no sabia contestar amb naturalitat. Això m’amoïnava una mica. De jove he estat molt tímid. Això se m’ha curat amb l’edat. Però sí que tinc un cert punt de no voler presidir, de prendre un paper més discret.” POSTERITAT «Si he de ser franc, absolutament franc, la posteritat no l’he tingut mai en compte. […] En principi, la norma és l’oblit progressiu, i l’experiència demostra que, si la mort proporciona un cert prestigi notable, aquest prestigi és momentani. Si alguna cosa em preocupa una mica és la pre-posteritat, és a dir, no poder acabar el llibre que estigui escrivint. Perquè m’agrada començar i acabar. Que això és la vida.» PREDICCIONS “Ben poques coses que s’han predit han passat. Ben poques coses. Hi havia científics i tècnics que deien que el petroli s’acabaria el 1972. Després van dir el 2010. Ara ja parlen del 2050.” PUDOR “Els Espinàs tenim pudor a expressar els sentiments. Però això no crec que afecti els meus llibres, perquè en el moment que els escric no tinc pudor ni tinc res, perquè no sé què estic fent. Tinc al cap alguna cosa i intento trobar les paraules per explicar-la. I ho faig amb naturalitat i llibertat, sense haver-me programat per fer un llibre que tracti d’un tema d’una manera determinada. Això seria massa artificiós.” Espinàs a l’anterior redacció de VilaWeb, amb motiu dels seus vuitanta anys.
RECORDS“Jo recordo poc. Tinc imatges visuals. Els meus records són visuals. Sóc molt visual i això potser en la meva literatura es veu. De dates, en canvi, no en retinc mai cap. Jo no tinc records amuntegats de l’estil: ‘Quan tenia set anys…’ Quan jo tenia aquesta edat era molt petit, és l’única cosa que sé.”
SANT JORDIDurant 62 anys consecutius, per la diada de Sant Jordi, Espinàs ha presentat llibre nou i ha sortit al carrer, a signar exemplars, a trobar-se amb els seus lectors. Explica: “Una vegada, per Sant Jordi, se’m va atansar una noia i em va demanar que dediqués el llibre a la seva filla, que encara no havia nascut. No hi era, però ja li volia començar a fer una biblioteca. És curiós. Aquesta festa m’agrada, perquè veus la diversitat de lectors i et cures de qualsevol idea monolítica sobre el que sigui.”
SENY“Veure és opinar, perquè cadascú té la seva mirada i si ho escric d’una determinada manera, opino. I el lector sempre té una opinió del que fas. Aquest és el risc d’escriure, que els altres opinen, allò que has volgut i allò que no has volgut. I has de passar aquesta penitència. T’hi has d’acostumar i no enfadar-te. El l’ector estàa en el seu dret. De mi han opinat les coses més contràries. Que sóc un home de seny, per exemple. Ja sé que ho sóc en moltes coses, però faig coses que no són assenyades. De fet, no ho sóc pas un home de seny. Escriure poemes a l’adolescència, ja no és de seny; als quinze anys escriure una novel·la, ja no és de seny; a la postguerra escriure una novel·la en català, no és de seny. Després, decidir-se obrir camí amb la cançó, no és assenyat… He fet moltes coses a la vida que no són assenyades tal com s’entén seny: sigues prudent, calcula les coses bé i pren la decisió adequada.”
SETZE JUTGESTal com s’explica a la Viquipèdia: Els Setze Jutges va ser un grup de cantants en llengua catalana fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. La seva missió era impulsar el moviment de la Nova Cançó i normalitzar i defensar l’ús del català cantant cançons contemporànies en la nostra llengua. Els primers membres, com Miquel Porter i Moix o Josep Maria Espinàs, van decidir retirar-se quan aparegueren cantants professionals. Varen començar cantant cançons pròpies i versions de cantants francesos, especialment Georges Brassens, un dels màxims exponents de la cançó protesta. Més tard, el cercle s’anà ampliant amb nous cantants: Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs. El cantant Raimon també estigué vinculat al grup durant els inicis de la seva carrera.
VIDA I FESTADel llibre I la festa segueix, Espinàs comenta: “Mentre visquis, vius una festa. Viure és tan interessant! Anar pel carrer, pujar a un autobús, sentir què diu pel mòbil una noia, que deixa anar un crit i m’espanta… La vida és una cosa que no s’acaba mai si vas amb els ulls i les orelles ben obertes. I, per tant, la festa segueix, la vida segueix. Festa és un sinònim de vida.”
VERSOS“Jo sempre he escrit versos. Sóc una persona de les que encara fa versos, no poemes i encara menys, poemaris. Són versos d’ocasió. Conec la mètrica, la tècnica. I per a la penya que freqüento, cada any faig uns versos per Nadal, correctes, amb una mica d’ironia, em diverteix fer-ne. Ara, la poesia és secreta, encara que n’he publicat alguna. Jo he publicat dotzenes de versos en català a la revista Sábado gráfico, fent sàtira política. De jove vaig fer els versos d’adolescent corresponents. M’ha agradat sempre fer versos, i trobo que és interessant, perquè et dóna una disciplina tècnica. M’interessa molt la música a mi i m’agradaria que algun crític digués: ‘I la música d’aquestes proses està bé i per això de tant en tant les fa en vers’. L’accent per a mi compta molt. Potser la música que hi ha en cada frase meva, és el que fa que el lector s’hi senti identificat, perquè viu la música, no només la idea. El ritme, paraula clau.”
[Heu pensat que ajudaríeu molt VilaWeb aportant-hi una petita quantitat per a fer-vos-en subscriptors? Cliqueu ací per apuntar-vos-hi. I gràcies per llegir-nos.]
22.03.2017 17:58 
Funcionalitat només per a subscriptors 
