dimarts, 28 de juliol del 2020

Consum en català: és el teu dret. per Josep Maria Recasens

Consum en català: és el teu dret

Aquest mes de juliol es compleixen deu anys des de l’aprovació del Codi de Consum de Catalunya. Fou una fita essencial pel que fa al reconeixement explícit i detallat dels drets de les persones consumidores. També dels seus drets lingüístics en els actes de consum de béns i serveis.
S’hi estableix el dret a rebre en català les invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els reguards de dipòsit, les factures, les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig de béns (llevat dels alimentaris, per normativa UE) i serveis. Aquestes informacions obligatòries solen incorporar-se en l’embalatge, l’etiquetatge o els manuals d’instruccions.
També s’estableix el dret de rebre en català els contractes d’adhesió o amb clàusules tipus, els normats, les condicions generals i la documentació que hi faci referència o que derivi d’algun d’aquests contractes. D’altra banda, el proper dia 1 d’agost es compliran tres anys des de l’aprovació de la Llei de Comerç Serveis i Fires pel Parlament de Catalunya.
"El dret a rebre en català les invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els reguards de dipòsit, les factures, les informacions per al consum, l’ús i el maneig de béns i serveis"

Aquesta llei, al regular l’exercici de l’activitat comercial estableix explícitament el deure de les persones que accedeixen a l’activitat comercial, àdhuc aquelles que ho fan en qualitat de treballadores assalariades, de poder atendre les persones consumidores quan s’expressin en català. L’incompliment d’aquest deure es tipifica com a infracció a la mateixa llei i pot ser sancionat per la direcció general de Comerç.
Però l’efectivitat d’aquests drets legalment establerts requereix que siguin exigits tant pels òrgans administratius encarregats de vetllar pel compliment de les normes que els regulen com per una ciutadania coneixedora de la seva existència i sensibilitzada per no renunciar-hi.
Més info: El català també és per als influenciadors?
Moltes empreses han fet l’esforç necessari i han assolit un elevat nivell de compliment, però moltes altres en anàlogues circumstàncies no l’han fet ni preveuen fer-lo, adduint arguments insostenibles o simplement negant-s’hi. Si unes poden, per què altres no? Com poden algunes empreses adduir la inviabilitat econòmica de l’adaptació al català quan incorporen llengües amb un nombre similar de parlants a la nostra? Ho fan sense posar-hi objeccions pel fet que són llengües pròpies de nacions amb estat. Així doncs, el problema amb el català és econòmic o de manca de voluntat per raons polítiques?
Cal una acció decidida de les administracions prop de les empreses per tal que assumeixin els deures que els incumbeixen en matèria lingüística. Sempre que es pugui, per la via del diàleg i el convenciment. Però quan aquesta via no doni resultat, cal aplicar les mesures que la mateixa legislació preveu per als qui la incompleixen.
"Cal una acció decidida de les administracions prop de les empreses per tal que assumeixin els deures que els incumbeixen en matèria lingüística"
D’altra banda, també cal que els catalanoparlants no ens resignem a què la nostra llengua sigui menystinguda i relegada. Cal que exigim poder-hi realitzar tots els actes de consum, que posem en coneixement de l’administració els incompliments i que no consumim productes i serveis d’empreses que no respecten els nostres drets lingüístics.
És hora de fer valer el poder de la nostra facultat d’elecció com a persones consumidores. I tenir sempre en compte que quan decidim què comprem i on ho comprem, estem decidint qui treballa, on es paguen els impostos i on queda i es reinverteix la renda generada pel comerç.
Més informació
Adéu al cafè per a tots? Benvingut ecosistema català
Un assistent de veu públic que parli català

La belga Greenpulse aterra a Barcelona per proveir tot Espanya

La belga Greenpulse aterra a Barcelona per proveir tot Espanya

La companyia aposta per la capital catalana per establir la seva seu i impulsar a tot l'Estat un dels projectes més grans de plantes fotovoltaiques del país

  Les plaques fotovoltàiques de la belga Greenpulse | Cedida
L'empresa belga GreenPulse, especialitzada en el desenvolupament, finançament, construcció i gestió de plantes fotovoltaiques en cobertes industrials i de grans superfícies i amb seu a Barcelona, ha signat un acord amb Pladur i amb Etex Iberia Exteriors per instal·lar tres plantes fotovoltaiques d'autoconsum a les fàbriques de Valdemoro, Gelsa i Valladolid. L'acord permetrà a GreenPulse entrar a Espanya amb un dels projectes més importants que s'han engegat al país quant a autoconsum industrial en coberta, que suma un total de 8MWp de potència.
Es tracta d'una iniciativa pionera a Espanya, on les plantes fotovoltaiques en grans cobertes encara no estan gaire desenvolupades. A més, el projecte no necessita cap inversió per part del client on s'instal·la: el finançament és a càrrec de GreenPulseal 100% i, a través d'un contracte de compra d'electricitat, GreenPulse es converteix en el proveïdor d'electricitat del client durant 20 años.de aquest manera, clients com Pladur® i Etex Iberia Exteriors s'estalviaran entre un 15% i un 30% del cost de l'energia, a més de millorar enormement en sostenibilitat.
El projecte, la construcció del qual s'iniciarà a principis del 2021, permetrà reduir les emissions de CO2 de les plantes de Pladur® i d'Etex en 2.868 tones a l'any, i generarà 12 gigavatios hora d'electricitat verda per any, equivalent a 492,7 hectàrees de bosc nou, necessàries per capturar aquesta quantitat de CO2 en un any.
Els projectes d'autoconsum que la companyia realitza milloren la sostenibilitat de les plantes de producció on s'instal·len, reduint la seva petjada de carboni en funcionar amb energies renovables de quilòmetre zero. D'aquesta manera, aconsegueixen que les fàbriques consumen l'electricitat verda que elles mateixes generen, amb l'estalvi energètic que això suposa.

La greu responsabilitat de Sánchez: ara va i ‘Canarias is not Spain’? .Per: Vicent Partal

El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
 
 
 
El 15 de març a les nou del vespre, Pedro Sánchez va aparèixer per televisió per fer un anunci insòlit i colpidor: emparant-se en la pandèmia, el líder socialista anunciava que el govern d’Espanya assumia tots els poders dels governs autonòmics i locals i es convertia, personificant el càrrec en ell mateix, en ‘autoritat competent i única’. Des de la mort de Franco ningú no havia acaparat tant de poder a les seues mans. D’El Hierro a Menorca, per primera volta des de la dictadura, tots passàvem a ser governats per una sola i única autoritat. I per si no ho havíem entès, poc després van començar aquelles conferències de premsa al·lucinants en les quals els militars i els policies portaven la veu cantant, remarcant al màxim l’opció per l’autoritarisme en què es convertiria la reacció del govern espanyol a la covid-19.
Aquell mateix dia vaig escriure en aquesta columna editorial que ‘el nacionalisme espanyol, com es demostra aquests dies, és una ideologia cega, fanàtica i irracional’. Irracional perquè ja era evident aleshores que aquella mesura la prenien anant contra la realitat dels fets i pensant només en la ideologia i en els vots. Aquell aberrant discurs de Sánchez segons el qual el virus no coneixia de territoris només era una excusa per a prendre unes decisions polítiques gens justificades sanitàriament. Vaig advertir aleshores que aquella barbaritat, aquella immensa irresponsabilitat, se li giraria aviat en contra. I així, amargament, ha estat.
Així ha estat en la crisi sanitària mateixa, on han hagut de fer marxa enrere i acceptar les crítiques, però amb un cost impagable per ningú, de milers de vides humanes. I així és ara, també i lamentablement, en la crisi econòmica. Han passat poc més de quatre mesos d’aquella intervenció surrealista i ahir vèiem la ministra d’Afers Exteriors espanyola barallant-se a Londres, i evidentment fracassant, en un intent que les nostres illes, les Balears i les Pitiüses, i també l’arxipèlag africà de les Canàries quedaren fora d’Espanya –als efectes turístics.
El canvi de guió, és clar, té una motivació molt seriosa: nou dels divuit milions de turistes britànics, la meitat, l’any passat van anar a les Canàries i a les Balears i les Pitiüses. I vist el daltabaix econòmic que representa la decisió de Londres, aconseguir ni que fos que arribaren la meitat dels clients representaria gairebé la diferència entre la vida i la mort –econòmica.
I això ha fet que ara al govern espanyol sí que li interesse que el virus entenga de territoris. Ara, contràriament al que pretenia al març i va vendre arreu del món, vol que els britànics assumisquen, diguem-ho així, que hi ha diverses Espanyes. O fins i tot, si fos necessari, que ‘Canarias is not Spain’. I ara van repartint dades separades i explicant que cal gestionar la situació des de cada territori, sense que els caiga la cara de vergonya. Que es pensen que els britànics no tenen una ambaixada a Madrid? Que es pensen que no tenen corresponsals de premsa? Que es pensen que els britànics ara, perquè els convé a ells, oblidaran que Espanya va optar per centralitzar la gestió de la pandèmia fins a l’extrem de destruir la pròpia arquitectura institucional? Que es pensen que Londres és Madrid i ells poden dir ara blanc i demà negre sense que passe res?
S’entén, és clar que s’entén, que com que no saben com sortir-se’n ells ara es contradiguen. Però nosaltres seríem uns autèntics babaus si, davant tant de cinisme i tanta incompetència, no deixàrem clar que això que proven de fer ara no els eximeix en cap cas dels seus immensos errors de gestió i de les seues greus, gravíssimes, responsabilitats. No. Ni la propaganda, abocada a tones, ni el control mediàtic no salvaran el govern de Pedro Sánchez del judici de la història: el nacionalisme espanyol, motor de les decisions del març, avui es demostra perfectament que és una ideologia cega, fanàtica i irracional. I molt perillosa. Però va ser la seua tria voluntària en una catàstrofe com poques n’haurem vist. Això, embolicar-se amb la bandereta, és el que van privilegiar i aquest és el resultat de la seua opció. I si al març alguns no vàrem callar veient el despropòsit, menys encara callarem ara.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

13 maneres de dir 'joder' que agradarien a Pompeu Fabra

Pompeu Fabra gandula
Segurament només hi ha una paraula que els catalans fem servir més que els mots llibertat, independència o Messi: el vulgarisme castellà joder, una expressió que ha fet tant de forat a casa nostra que és des de fa dècades el comodí perfecte per a qualsevol context. Diem joder quan ens enfadem ("Ja n'hi ha prou, joder!"), diem joder quan ens estranyem ("Joder, no m'ho esperava pas"), diem joder quan estem contents ("Quin gustàs estar de vacances, joder!") i diem joder quan ens entristim ("Això és una merda, joder!"). És realista pretendre que, de sobte, deixem de fer servir aquest castellanisme tan útil i còmode? No. És possible trobar 13 formes genuïnes de dir joder que ens provoquin aquella estranya sensació esplèndida, contundent i inefable de quan diem joder! i ens quedem ben a gust?
Creiem que sí, per això a la Selecció La Gandula d'avui fem una llista amb 13 expressions catalanes per mostrar admiració, sorpresa o decepció.

1. Qui el va matricular!

Molt adient per substituir el clàssic joder en un entorn automobilístic, quan conduint per la carretera necessites enviar a fer punyetes a algun indesitjable que s'ha saltat un semàfor, ha avançat per la dreta o simplement va més lent que una tortuga.

2. Casum seuna!

Un eufemisme políticament correcte per no blasfemar, ja que cagar-se en Déu ara potser està a l'ordre del dia, però fa quaranta anys no era així. El casum seuna! és en català el que el ¡me cago en to' lo que se menea! és al castellà: una forma brutalment pomposa i genuïna de desitjar enviar algú o alguna cosa a dida. Fonètica gairebé eslava, genuïnitat digna d'un personatge de La memòria dels Cargols i una oclusiva velar (la [k] inicial) que té la força d'un franctirador. Què més voleu?

3. Mare meva!

Un clàssic que gaudeix de bona salut lingüística. Depenent de l'entonació pot servir-nos com a expressió de rebuig o de plaer. Per exemple, allargant la primera vocal de mare mostrarem rebuig ("maaaare meva, quina pudor!"), en canvi allargant la primera vocal de meva expressarem un estat de gaudi ("mare meeeva, que calenta que està l'aigua!").

4. Hòstia!

No cal ser catòlic ni practicant per tenir a la punta de la llengua una hòstia, ja que en totes les seves variants (òstipa, òndia, hòsties i hòstia santa), aquesta expressió provinent del cos de Crist és més polivalent i efectiva que Sergi Roberto.
Ratafia HostiaEls germans Virgili, elaboradors del famós vi El xitxarel·lo pel seu packaging ple de renecs, són també els elaboradors d'aquesta ratafia anomenada L'hòstia.

5. Collons!

Com ja passava amb mare meva, el collons també expressa diverses reaccions depenent de la forma de pronunciar-lo. Quan s'allarga alguna de les dues os, acostuma a ser ideal per mostrar sorpresa i admiració ("coooollons, quin cotxe que t'has comprat!"), però en canvi quan es pronuncia de forma seca i estrident, el 99,9% de les vegades vol dir que ens estem cagant en tot.

6. Recoi!

El recoi! té una mancança de força com a renec, d'acord, però una meravellosa força com a expressió de sorpresa i estranyesa. El recoi!, de fet, és a les expressions genuïnes el que les Aromes de Montserrat als destil·lats: et connecta tel·lúricament amb la catalana terra, però estar-hi familiaritzat tenint menys de 30 anys denota un evident anacronisme vital.

7. Cullera!

Expressió més d'irritació que d'admiració, sovint feta servir en solitud o fins i tot en veu baixa, sense ser dirigida a cap interlocutor. En l'actualitat està clarament en recessió i desús, per bé que és una expressió òptima per substituir el joder en un context íntim, com per exemple quan un ull de poll et fa la guitza, quan cous massa estona la pasta i et penedeixes d'haver-te despistat fent un tuit o, també, quan sembla que tinguis una rave de música techno dins l'estómac després d'haver-te afartat de calçots.

8. Va parir...!

Tres síl·labes i la força de la tònica final permeten que aquesta expressió contingui tota la frustració, ira, ràbia i odi que potser només un sac de boxa sabria apaivagar. No se sap qui va parir a qui, però poc importa. Tampoc se sap per què el verb parir, aparentment positiu, serveix per canalitzar la ràbia, però no passa res. Dir va parir! és a la lingüística el mateix que Rothko a l'art: no s'entén, però relaxa.

9. No cardis!

El verb cardar, en català, té més accepcions que la mateixa expressió joder. Especialment a la Catalunya Central, on diu la llegenda que hi ha ciutadans del Berguedà o del Bages capaços de fer servir el cardar amb més de cinc significats diferents en una sola oració. Sigui com sigui, un bon no cardis! sempre expressa bé l'enuig o sorpresa desagradable respecte a alguna cosa. "T'has cardat una hòstia quan cardaves el camp? No cardis!".

10. Alça, Manela!

És tan difícil saber exactament qui era la Manela com curiós observar que els nostres germans valencians, en comptes de dir Manela, fan servir el nom de Pilili. En moments de desacord, sobretot en una discussió en què els arguments trontollen, un bon alça, Manela! per denigrar l'opinió contrària és tres mil cops més elegant que un "però què diantre dius!" o un "joder, què dius!". Proveu-ho a IKEA quan hagueu de fer entendre a la vostra parella que comprar cortines de color verd no és bona idea.
MANUELA PEREA LA NENA Guy Little
La teoria més extesa és que l'expressió fa referència a Manela Perea, una conegudíssima ballarina de mitjan del segle XIX.

11. L'os pedrer!

Un dels altres grans eufemismes de casa nostra, tan benèvol i poc agressiu que tothom el fa servir descarregant la seva ràbia sense adonar-se que cagar-se en un os pedrer és tan absurd com, en castellà, cagar-se en la mar salada. Què ens ha fet l'os pedrer per ser tan odiat? Que té d'especial un humil os per ser capaç de despertar tant d'enuig? 

12. Caram!

La reina absoluta de les expressions que denoten sorpresa, una autèntica joia que és una variant de carall! (sí, escrit amb doble ela) i que, per tant, és també un eufemisme. Dins la família de vulgarismes relacionats amb els òrgans genitals, si cony! es fa servir tant per denotar rebuig com per mostrar sorpresa, caram (provinent de carall, és a dir, de penis) és el complement perfecte per sorprendre's de forma genuïna i elegant.

13. La mare del tano!

Per acabar, la pregunta del milió: qui carall era el Tano i, sobretot, de qui era fill? Hi ha disparitat d'opinions, ja que d'una banda diuen que és una expressió argentina, on els napolitans emigrats a Amèrica són anomenats Tanos, però l'expressió també pot tenir origen a casa nostra, concretament a la Plaça Nova de Barcelona: diuen que els venedors de tripes que hi havia al carrer dels Sagristans, al barri de la Catedral, es feien anomenar Tanos -un diminutiu de gaietano-, ja que aquests comerciants tenien l'advocació patronal a Sant Gaietà. Com que molts d'aquests venedors eren gitanos, va fer fortuna l'expressió "la mare del Tano que era gitano" per tal d'expressar sorpresa, per tant no podem negar que una expressió amb tota aquesta literatura popular darrere seu reuneix mèrits de sobres per sobreposar-se a joder!, no cardeu.

divendres, 24 de juliol del 2020

El president del CGPJ difama públicament l’independentisme en ple judici contra la mesa

El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
 
 
El president del Tribunal Suprem espanyol i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, ha parlat en una conferència al Col·legi d’Advocats de Madrid dels tres principals desafiaments que, segons el seu parer, ha tingut la justícia espanyola aquests darrers anys: la corrupció, la covid-19 i l’independentisme català. Concretament, ho ha definit com el ‘desafiament de les institucions catalanes que miren de promoure la independència unilateral d’aquesta part del territori nacional violentant els mandats de la nostra constitució’. Segons que ha dit Lesmes, el poder judicial no tan sols ha hagut de ‘garantir l’estat de dret’ –i a més fer-ho ‘enèrgicament’–, sinó que ha hagut d’afrontar, ha dit, campanyes de desqualificació.
‘Vull recordar campanyes d’autèntica difamació dirigides molt especialment contra el poder judicial, el qual es qualificava de justícia franquista o feixista que no reconeixia ni garantia els drets humans’, ha dit. Com a exemple, ha recordat el judici al president de la Generalitat Artur Mas per l’organització de la consulta del 9-N, i ha dit que es va haver de fer ‘amb desenes de milers de persones agitant bastons, molts d’ells batlles de diverses localitats’. Lesmes parlava, en realitat, de l’acte de suport del món municipal al president de la Generalitat i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau. Vegeu ací imatges de la gran concentració de suport d’aquell dia:
En aquell moment, el TSJC ja va fer un comunicat atacant aquestes mostres de suport, que va considerar ‘inadmissibles’ i ‘un atac a la independència judicial’. Lesmes ha dit que, malgrat la concentració, ‘el tribunal va mantenir la serenitat durant tot el procés i va dictar una sentència posteriorment confirmada pel Tribunal Suprem’. I ha afegit: ‘Sentència i procés impecables.’
Lesmes també ha parlat del judici contra l’1-O i ha defensat el procés judicial que va dirigir el jutge Manuel Marchena, que ha considerat que va ser ‘ple de garanties’. Per reforçar aquesta asseveració ha citat l’informe d’Amnistia Internacional, que va actuar com a observadora en el procés: ‘Va dir que el procés havia reunit totes les garanties processals.’ Ara, si bé Amnistia va dir que no havia trobat cap prova per a pensar que ‘tot el judici va ser injust’, va afegir que era ‘evident que el Tribunal Suprem’ havia interpretat ‘la sedició massa àmpliament’, cosa que implicava ‘la criminalització d’actes legítims de protesta’, i d’aleshores ençà exigeix l’alliberament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.
Tot seguit, ha criticat que es volgués que al judici hi assistissin observadors internacionals –’es volia posar la sospita que “aquell tribunal franquista faria un judici sense cap mena de garanties”‘, ha dit– i ha defensat com a exemplar el fet que el Tribunal Suprem fes una retransmissió en directe en línia del judici.
Podeu recuperar ací el fragment sobre la resposta del poder judicial a l’independentisme de la conferència:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

El trencaclosques de Puigdemont.Per: Pere Martí

Puigdemont
El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
 
 
Junts per Catalunya comença demà un procés congressual fundacional que no es tancarà fins el 3 d’octubre amb l’objectiu de convertir-se en un partit polític. Durant aquestes deu setmanes, la formació intentarà aplegar la galàxia de sigles i persones que els darrers dos anys han optat per un independentisme que culminés el mandat del referèndum del Primer d’Octubre des de la transversalitat ideològica. Un espai que ha encapçalat el president Carles Puigdemont des de l’exili, que encara té algunes peces per encaixar i algunes incògnites per resoldre, com la relació amb el PDECat. La fórmula triada serà la del partit polític però l’esperit és el d’un moviment, no només per la seva vocació transversal, sinó per les noves formes de funcionament, amb les primàries per a escollir la direcció i els candidats a les llistes electorals. El congrés serà telemàtic, a causa de la crisi sanitària, i començarà demà amb un acte en què intervindran els dos presidents, Puigdemont i Quim Torra, els presos i els exiliats i altres representants de la nova formació.
El congrés de Junts per Catalunya començarà sense esperar la decisió del futur del PDECat i sense saber quan seran les eleccions catalanes. És previst que les més de 2.000 persones que s’han fet militants per la web Junts.cat elegeixin la mesa del congrés, que serà presidida pel conseller Lluís Puig, a proposta del grup impulsor. La mesa dirigirà els debats de les dues ponències que debatrà el congrés, una d’estratègia política, encapçalada pel conseller Toni Comín, i una altra d’organitzativa encapçalada pel conseller Damià Calvet. Els militants participaran en la redacció de les ponències mitjançant deu fòrums de discussió, amb el compromís de tenir fet un primer esborrany el 20 d’agost i aprovar-les el 3 d’octubre, després d’un període d’esmenes de tres setmanes. Però la mesa també organitzarà la votació de la nova direcció, que es farà telemàticament el 7,8 i 9 d’agost, mitjançant tres ‘urnes’. La primera serà per a elegir el president del partit i quatre vice-presidències. Les candidatures s’hauran de presentar en llistes tancades i no blocades. La segona votació servirà per a escollir conjuntament el secretari general, el secretari d’organització i el secretari de finances, també en llistes tancades i no blocades. I la tercera urna serà per a elegir les divuit persones que completaran la direcció, que es farà per llistes obertes. Totes les candidatures hauran de ser paritàries i el cens de les votacions s’anirà actualitzant durant aquestes deu setmanes, de manera que els militants que es vagin apuntant al partit podran participar en el congrés.
Butlletí de VilaWeb
Rebeu les notícies de VilaWeb cada matí al vostre correu
La fotografia que sortirà del 3 d’octubre serà sensiblement diferent de la dispersió actual, si el procés culmina amb èxit. El primer pas important ja l’ha fet la Crida Nacional, encapçalada per Jordi Sánchez, que, després d’una consulta interna a la militància que va acabar diumenge passat, va decidir de dissoldre’s amb el suport del 95,7% dels associats i un 40% de participació. Hi va haver 7.694 vots a favor, una xifra considerable tenint en compte que ha estat un moviment polític amb escassa activitat. Hi ha partits amb representació parlamentària amb xifres inferiors de militants reals. També diumenge passat, 19 de juliol, una assemblea extraordinària d’Acció per la República, va aprovar la integració a Junts ‘com a formació de centreesquerra decididament republicana’. L’aportació d’Acció és numèricament menor, però l’encapçalen noms com Aurora Madaula, Ferran Mascarell i Agustí Colomines, que han tingut un protagonisme clau en aquest espai els darrers mesos. Finalment, també ha optat per sumar-se a Junts per Catalunya la plataforma Independentistes d’Esquerra, encapçalada pel batlle de Montblanc, d’ERC, Josep Andreu, i a la qual s’han adherit personalitats com l’economista Germà Bel, el jutge Santi Vidal, l’arqueòleg Eudald Carbonell i l’escriptor Joan Rendé, entre més personalitats, fins a un total de 5.630, tot i que no totes entraran a Junts per Catalunya.
Quotes de partit
L’única peça que de moment quedarà fora del trencaclosques és el PDECat, per voluntat de la seva direcció, que va rebutjar de dissoldre’s i va demanar de tenir quotes en el nou partit, que són incompatibles amb el sistema de primàries amb llistes obertes. Nombrosos batlles i militants del partit ja han fet el pas a Junts, però la direcció manté reticències a integrar-s’hi, tot i que cada vegada són menys els renuents. Els dirigents que més s’oposen a un acord són el batlle de Mollerussa, Marc Solsona, i el d’Igualada, Marc Castells. La direcció que encapçala David Bonvehí continua negociant una possible integració, però no hi ha cap acord i el temps s’acaba. Des del nucli impulsor de Junts es treu ferro a la manca d’acord, perquè auguren que la majoria del partit acabarà fent el pas, al marge d’allò que digui la direcció, però no hauran d’assumir l’herència d’unes sigles amb passat convergent. Quan Junts per Catalunya va recuperar el nom, que era en mans del PDECat, el partit de Bonvehí va perdre força per a negociar, tot i que no descarta accions legals en el futur. La setmana que ve, el partit de Bonvehí té un consell nacional per a decidir si es presenta en solitari a les eleccions. El PDECat no té prevista la doble militància, però de moment no ha decidit què farà amb els càrrecs i militants que s’han apuntat a Junts per Catalunya.
En el cas que hi hagués eleccions autonòmiques abans del 3 d’octubre, seria la direcció de Junts per Catalunya sortida de les eleccions del 9 d’agost la que pilotaria el procés de primàries per a escollir el candidat i elaborar el programa electoral. De tota manera, Junts per Catalunya no considera viable de fer eleccions a curt termini, tenint en compte el rebrot de la pandèmia d’aquest estiu, i les situa a final de la tardor o, fins i tot, a començament de l’any que ve.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

dijous, 23 de juliol del 2020

El llibre de Puigdemont: notes de lectura.Per: Vicent Partal

Editorial

Vicent Partal

[Sempre dic el que pense i n'assumisc les conseqüències]
El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
 
 
Avui es posa a la venda, finalment, el primer volum del llibre del president Carles Puigdemont, M’explico. El llibre és un recompte d’allò que passa des de la investidura fins a les eleccions del 155. Puigdemont el va elaborar seguint una metodologia poc habitual a les nostres terres: el periodista Xevi Xirgo, director del Punt Avui, es va anar trobant de manera regular amb ell i va anar enregistrant i anotant tot el que passava. Aquest enorme volum d’informació, Xirgo l’ha triat i garbellat, aconseguint d’escriure un llibre fonamental, a curt i llarg termini. M’explico es fa llegir molt bé, però al mateix temps té la profunditat que el seu paper, indiscutiblement històric, reclama.
El mètode amb què s’ha fet el llibre és fonamental per a entendre’l. Segons que han explicat tant Xirgo com Puigdemont mateix, no hi ha res adulterat posteriorment. El Puigdemont que apareix retratat en cada moment és el Puigdemont de cada moment, no necessàriament el d’ara. I això li dóna un valor de testimoniatge únic que explica molt bé el personatge. Abans que polític, el president Puigdemont és –continua essent– un periodista, i per tant, hi ha coses que ni li passa pel cap de fer-les.
Butlletí de VilaWeb
Rebeu les notícies de VilaWeb cada matí al vostre correu
Llegit en el seu conjunt, el volum genera una imatge molt clara de la manera com va funcionar el govern de Junts pel Sí i dels dubtes i les certeses que ens van portar al Primer d’Octubre i a la declaració d’independència. Serà molt difícil, especialment en un moment com l’actual, on hi ha tants insults i tensió entre els independentistes, que aquest fragment o aquell altre no siguen usats com a munició. Aquest és un risc evident i un perill davant el qual només poden argumentar-se dues coses. La primera és que, malgrat tot, els fets són cada vegada més indiscutibles i difícils de rebatre. Tot allò que va passar i tot allò que no va passar. I la segona és que, a risc de tot, tothom té el dret i la necessitat d’explicar-se i, si de cas, és el lector qui ha de saber posar cada explicació a la casella corresponent.
Els anys de govern del president Puigdemont es van cometre errors, que ell és el primer de reconèixer, però també molts encerts. I llegint el llibre, la sensació que es va fer un salt endavant enorme, incomparable, que no sembla que puga tenir marxa enrere, resulta molt reforçada. El comportament fals i indecent, absolutament antidemocràtic, dels polítics espanyols queda documentat fins a uns extrems impossibles de rebatre. La misèria moral del poder fàctic català –en podríem dir així–, també. L’atenció que Europa fixa sobre el procés es veu més del que s’havia vist mai. Hi ha polítics independentistes que no n’ixen gens ben parats, de tots els partits, i hi ha episodis on el president Puigdemont mateix no queda gens bé –cosa que no fa sinó remarcar l’audàcia del mètode emprat. Però per damunt de tot emergeix la credibilitat del moviment per la independència i la seguretat que es van cremant etapes històriques. Llegir M’explico ens reforça en la idea que el 2017 va ser una batalla. Fonamental, perquè el Primer d’Octubre ja serà sempre l’inici de la República de Catalunya, però una batalla més, al cap i a la fi. I que s’han construït i activat molts dels elements que dibuixen com a factible la possibilitat final d’una victòria sobre l’estat espanyol.
Un d’aquests elements és, sens dubte, la tenacitat i la visió de Puigdemont. El president a l’exili ha volgut aturar la publicació del text fins passades les sentències del Suprem per no perjudicar els presos polítics. I això ha fet que no haja respost durant anys a acusacions intencionades que volien presentar-lo com una mena de fugitiu a la recerca d’una solució personal. Evidentment, qui vulga seguir amb aquest joc ho farà passe el que passe i explique ell el que explique. Però la rotunditat del llibre ho fa molt difícil –pendents, a més, del segon volum, sobre l’exili, en què segurament sabrem més coses. El vídeo publicat aquesta setmana per Puigdemont i que havia d’emetre TV3 en cas que fos detingut a causa del referèndum és revelador de la seua decisió d’anar a totes i de la seua voluntat de no rendir-se davant les amenaces –i un complement excepcional, per tant, de les coses que explica al llibre.
El llibre arriba, a més, en uns dies en què els presos polítics han començat una nova fase de més presència pública. Especialment, pel que fa al vice-president Oriol Junqueras. Que Puigdemont i Junqueras tornen a la primera fila del debat públic és important i enforteix molt els respectius projectes polítics, jo ho considere una bona notícia. En aquest sentit, M’explico parla del passat, però és evident que també projecta llums sobre el futur del país i ajuda a clarificar en què es diferencien, legítimament, els dos grans projectes que l’independentisme té avui davant.
Al final serem els ciutadans els qui decidirem a les urnes quin dels dos és el camí que cal seguir ara. I siga quina siga la tria, estic segur que tothom acceptarà el veredicte popular. Perquè la tria siga com més encertada millor, les explicacions sobre què va passar també importen. És veritat que no són la qüestió més determinant –espere que la més determinant siga el projecte de futur que els uns i els altres, i els de més enllà, presentaran. Però no crec que ningú puga discutir que, com més clar siga tot allò que ha passat aquests anys, molt millor.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

Recomanacions per a un Sant Jordi d’estiu

El periodisme que l'actualitat necessita
Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.

Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.
 
ELS NOVÍSSIMS
Anna Ballbona, No sóc aquí (premi Llibres Anagrama)
Mercè Rodoreda, El carrer de les camèlies. Postfaci d’Stefanie Kremser (Club editor)

Lluís Llach, Escac al destí (Univers)
Rafael Nadal, Mar d’estiu. Una memòria mediterrània (Univers)
Carles Puigdemont, M’explico. De la investidura a l’exili (la Campana)
Miquel Martín, La drecera (Periscopi)
Max Besora, La musa fingida (Males herbes)
Albert Pla, Espanya en guerra (Amsterdam)
Julià Guillamon, Les cuques (Anagrama)
Ponç Pons, Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema)
Care Santos, Seguiré els teus passos (Columna)
Pilar Rahola, L’espia del ritz (Columna)
Enric Calpena, El primer capità (Proa)
10 TÍTOLS PER AQUEST SANT JORDI
Manuel Baixuli, Ignot (Periscopi)
Eva Baltasar, Boulder (Club Editor)
Raül Garrigasait, Els fundadors (Ara Llibres)
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Premi Llibres Anagrama, finalista de la EUPL prize, Llibres Anagrama)
Núria Cadenes, Guillem (Amsterdam)
Joan F. Mira, Tots els camins (Proa)
Àlvar Valls, Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984)
Isabel-Clara Simó, El teu gust (Bromera)
Gemma Ruiz, Ca la Wenling (Proa)
Maria Climent, Gina (l’Altra Editorial)
Butlletí de VilaWeb
Rebeu les notícies de VilaWeb cada matí al vostre correu
BONA SALUT LITERÀRIA
Antoni Vidal Ferrando, Quan el cel embogeix (Adia Edicions)
Miquel de Palol, Mònica Mir (Angle Editorial)
Quim Español, Francesca (Edicions de 1984)
Lucia Pietrelli, Lítica (Males Herbes)
Sebastià Alzamora, Reis del món (Proa)
Joan Rendé, Ballaven el black bottom (Proa)
Empar Moliner, És que abans no érem així (Columna)
Sergi Pons Codina, Mal bon pare (Amsterdam)
Marta Grau, La música que sona quan acaba la cançó (Rosa dels Vents)
Mònica Batet, Dins del cor de Chopin (Empúries)
Cesc Martínez, Traça un perímetre (Llibres Anagrama)
Sílvia Gruart, En fals (Angle Editorial)
Anna Maria Villalonga, Els dits dels arbres (Bromera)
Maria Mercè Roca, Al final t’agradaré (Rosa dels Vents)
Daniel Palomeras, Fills de la terra dura (Comanegra)
Maria Carme Roca, A Bàrcino (Columna)
Jaume Ferrer Sancho, La perla ardent (Voliana)
David Vila, La revolta de Cramòvia i altres contes (Voliana)
M. Mercè Cuartiella, La font i els dies (Brau Edicions)
Gisela Pou, Tot menys la pluja (Capital Books)
Blanca Soler, Farem castells de sorra (Columna)
Elena Fora, Els silencis del carrer de l’Arc (Onada Edicions) 
PREMIS LITERARIS
Premis a obra inèdita de narrativa
David Castillo, El tango de Dien Bien Phu (premi Joanot Martorell, Edicions 62)
Carlota Gurt, Cavalcarem tota la nit (premi Mercè Rodoreda, Proa)
David Nel·lo, Les amistats traïdes (premi Sant Jordi, Òmnium i Enciclopèdia)
Laia Aguilar, Pluja d’estels (Josep Pla, Destino)
Vicent Usó, No sabràs el teu nom (premi de novel·la Ciutat d’Alzira, Bromera)
Núria Pradas. Tota una vida per recordar (premi Ramon Llull, Columna)
Jordi Nopca, La teva ombra (premi Proa de novel·la)
Carles Torres, Els cossos elèctrics (premi de novel·la curta Just M. Casero, Empúries)
Jaume C. Pons Alorda, Ciutat de Mal (premi Pin i Soler, Angle Editorial)
Premis a obra inèdita de poesia
Lluís Calvo, L’espai profund (premi Carles Riba, Proa)
Joan Duran i Ferrer, Nua cendra (premi Vicent Andrés Estellés, Edicions 3 i 4)
David Caño, Un cos preciós per destruir (Premi Jocs Florals de Barcelona, Proa)
Ramon Boixeda, Les beceroles successives (premi Ausiàs March, Edicions 62)
Anna Gual, Ameba (premi Cadaqués a Rosa Leveroni, Llibres del Segle)
Jordi Llavina, El magraner (premi Marià Manent, Quadern de la Font del Cargol)
Premis a obra publicada
Enric Casasses, El nus la flor (premi d’Honor de les Lletres Catalanes, premi Lletra d’Or, Edicions Poncianes)
Martí Domínguez, L’esperit del temps (premi Òmnium Millor Novel·la de l’Any, Proa)
Joan Benesiu, Serem Atlàntida (premi Ciutat de Barcelona i finalista dels EUPLPrize, Periscopi)
Marta Marín-Dómine, Fugir era el més bell que teníem (premi Crítica Serra d’Or, Ciutat de Barcelona i Amat Piniella, Club Editor)
Més d’un autor, Jo sóc vosaltres. Sis poetes de Síria. Traducció de Margarida Castells Criballés (premi Rafel Jaume de traducció, Pol·len)
TRADUCCIONS
Clàssics traduïts
Rainer Maria Rilke, Dues històries de Praga. Traducció de Ramon Farré (Adesiara)
Joseph Roth, L’Anticrist. Traducció de Pilar Estelrich (Adesiara)
Joseph Roth, Històries d’exili. Traducció de Pilar Estelrich i Montserrat Franquesa (Pagès editors)
Aleksandr Puixkin, Eugeni Oneguin. Traducció d’Arnau Barios (Club Editor)
Franz Kafka, El castell. Traducció de Joan Ferrarons (Club Editor)
Samuel Beckett, Esperant Godot. Traducció de Josep Pedrals (Proa)
Dino Buzzati, El secret del Bosc Vell. Traducció de David Nel·lo (Males Herbes)
Ray Bradbury, L’home il·lustrat. Traducció de Martí Sales (Males Herbes)
Stefan Zweig, Una boda a Lió. Traducció de Tiana Puig (Quaderns Crema)
Menandre, El malcarat. Traducció d’Eloi Creus (Adesiara)
Literatura africana
Akwaeke Emezi, Aigua dolça. Traducció d’Albert Torrescasana (Periscopi)
Kopano Matlwa, Coconut. Traducció d’Elisabet Ràfols.Sagués (Sembra Llibres)
Literatura àrab
Alaa Al ASwani, Una república com si… Traducció de Jaume Ferrer Carmona (Edicions de 1984)
Literatura oriental
Yoshinori Noguchi, L’última lliçó (Comanegra)
Eileen Chang, Brasers. Traducció de Carla Benet (Club Editor)
Ogai Mori, La ballarina. Traducció de Marta Morros (Viena Edicions)
Han Kang, Blanc. Traducció d’Alba Cunill (Rata)
Ouyang Yu, Diari íntim d’un editor. Traducció de Jorge Salavert (Lletra Impresa)
Literatura francesa
Valérie Manteau, El solc. Traducció d’Elisabet Ràfols Sagués (Angle Editorial)
Maylis de Kerangal, Un món a l’abast de la mà. Traducció de Jordi Martín Lloret (Angle Editorial)
Françoise Sagan, Bon dia, tristesa. Traducció de Josep maria Pinto (Viena Edicions)
Hervé Le Corre, Sota les flames. Traducció d’Albert Pejó (Bromera)
Michel Bernard, Els dos remordiments de Claude Monet (Labreu)
Literatura suïssa
Joël Dicker, L’enigma de l’habitació 622 . Traducció de Josep Alemany i Imma Falcó (La campana)
Literatura italiana
Marco Missiroli, Fidelitat. Traducció d’Alba Dedeu (Angle Editorial)
Literatura portuguesa
Dulce Maria Cardoso, La vida normal (Més Llibres) 
Literatura germànica
Franz Werfel, Els quaranta dies del Musa Dagh. Traducció de Ramon Monton (Edicions de 1984)
Stefanie Kremser, Si aquest carrer fos meu. Traducció de Marina Bornas (Edicions de 1984)
Sarah Lark, L’any dels dofins. Traduït per Carlota Gurt (Rosa dels Vents)
Literatura russa
Borís Pilniak, Història de la lluna inapagada. Traducció de Miquel Cabal Guarro (Adesiara)
Aleksandr Kuprín, El braçalet de granats. Traducció de Laia Perales Galán (Viena Edicions)
Literatura hispànica
Chufo Lloréns, El destí dels herois. Traducció de Mireia Alegre i Imma Estany (Rosa dels Vents)
Literatura basca
Harkaitz Cano i Adur Larrea, El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard. Traducció d’Ainhoa Aranburu i Farriol Macip (Pol·len Edicions)
Literatura polonesa
Ignacy Karpowicz, Sonka. Traducció de Xavier Farré (Raig Verd)
Olga Tokarczuk, Un lloc anomenat Antany. Traducció d’Anna Rubió Rodon i Jerzy Slawomirski (Proa)
Literatura de l’ex-iugoslàvia
Lana Bastasic, Atrapa la llebre. Traducció de Pau Sanchis (Pericopi)
Literatura romanesa
Mihail Sebastian, Des de fa dos mil anys. Traducció de XAvier Montoliu (Lleonard Muntaner)
Literatura anglosaxona
Ocean Vuong, En aquest món, per un moment som grandiosos. Traducció de Yannick Garcia (Llibres Anagrama)
Hernán Díaz, A l’horitzó. Traducció de Josefina Caball (Periscopi)
Sally Rooney, Gent normal. Traducció d’Ernest Riera (Periscopi)
Max Porter, Lanny. Traducció de Víctor Obiols (Rata)
Ian McEwan, La panerola. Traducció Ricard Vela (Llibres Anagrama)
Anthony Cartwright, La bretxa. Traducció d’Anna Llisterri (Tigre de Paper)
Lisa Taddeo, Tres dones. Traducció de Ricard Vela (Més llibres)
Lisa See, L’illa de les dones del mar. Traducció d’Esther Roig (Univers)
Miriam Toews, Elles parlen. Traducció de Carme Geronès (les Hores)
Literatura escandinava
Lars Mytting, Les campanes bessones. Traducció de Blanca Busquets (Amsterdam)
LITERATURA I HOLOCAUST
Charlotte Delbo, Cap de nosaltres tornarà. Traducció de Valèria Gaillard (Club Editor)
Yishai Sarid, El monstre de la memòria. Traducció de Roser Lluch (Club Editor)
Heather Dune Macadam, 999. Les primeres dones d’Auschwitz. Traducció de Jordi Cussà (Comanegra)
Renia Spiegel, El diari de la Renia. Traducció d’Anna Rubió, Jerzy Slawomirski i Neus Bonilla (Quaderns Crema)
Josep Hereu, Testimonis sense veu (Eumo)
RECUPERATS
Damià Huguet, Les fites netes (Adia Edicions)
Agustí Esclasans, Històries de la carn i de la sang (Males Herbes)
Agustí Bartra, Els himnes. A cura de D. Sam Abrams (Proa)
Montserrat Roig, L’hora violeta (Edicions 62)
Antònia Vicens, La santa (AdiA edicions)
Guillem Viladot, La cendra (Fonoll)
Miquel Creus, Òpera Àcid (Males Herbes)
Emili Manzano, Pinyols d’aubercoc (Llibres de l’Avenç)
Empar Moliner, T’estimo si he begut i altres contes (Columna)
Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984) 
LITERATURA JUVENIL
Selma Lagerlöf, El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia. Traducció de Lluís Solanes (Adesiara)
Joaquim Carbó, Quin joc més bèstia (Comanegra)
Joan Barceló, Viatge enllunat (Pagès Editors)
Ursula K. Le Guin, Un mag de Terramar (Raig Verd)
Jack London, La crida al bosc. Traducció Ferran Ràfols (l’Altra Tribu)
Judy Blume, La casa de l’Iggie. Traducció de Marc Donat (Viena Editorial)
Gianni Rodari, Les aventures d’en Cebeta. Traducció d’Àlvar Valls (Sembra Llibres)
Anne Fleming, La cabra. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Sembra Llibres)
MEMORIALÍSTIC
Ngugi wa Thion’go, Neix un teixidor de somnis. Traducció de Josefina Caball (Raig Verd)
Peter Handke, Infelicitat perfecta. Traducció de Marta Pera Cucurell (Llibres de l’Avenç)
Patti Smith, L’any del mico. Traducció de Martí Sales (Club Editor)
Woody Allen, A propòsit de no res. Traducció d’Helena Lamuela (Alianza editorial)
Maggie Nelson, Els argonautes. Traducció de Marina Espasa (l’Altra Editorial)
Claudia Durastanti, L’estrangera. Traducció de Martí Sales (l’Altra Editorial)
Joan-Lluís Lluís, Els invisibles (Llibres de l’Avenç)
Ponç Pons, Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema)
Manel Alonso i Català, Quadern de Ca Perla (Neopàtria) 
BARCELONA PROTAGONISTA
Albert Garcia Espuche, La gent del carrer Moncada (2 vol.) (Ajuntament de Barcelona)
Toni Vall, Bocaccio. On passava tot (Columna)
El Perich, Un abric verd penicil·lina. Edició de Kap (Angle Editorial)
Marc Moreno, Escapisme (Més Llibres)
Marcel Fité, La veritable història del llibreter assassí de Barcelona  (Edicions de 1984)
Roger Bastida, La llarga revetlla (Columna)
Àngels Casas, Sidonie té més d’un amant (Univers)
Egar Illas, Pensar Barcelona. Ideologies d’una ciutat global. Traducció de Josep M. Sobrer (Apostroph)
VINTAGE
Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage. De l’home a la lluna a Pulp Fiction (Empúries)
Gemma Nierga i Jaume Figueras, El cine que ens va obrir els ulls (Rosa dels Vents)
NEGRA I CRIMINAL
Tuli Márquez, La mida dels nans (Més Llibres)
Margarida Aritzeta, Teori del Gall (Llibres del Delicte)
Marta Alòs, L’origen del pecat (Pagès Editors)
Montse Sanjuan, Dues dones (Pagès Editors)
Salvador Balcells, Si saps caure, t’alçaràs (Meteora)
Ludmila Lacueva Canut, Scrap mortal (Apostroph)
David Marín, Appletown (Pagès Editors)
Josep Penya, La psicografia (Voliana Edicions)
Andrea Camilleri, Km 123. Traducció de Pau Vidal (Edicions 62)
Donna Leon, Amb l’aigua al coll. Traducció de Núria Parés Sellarés (Edicions 62)
Edmund Crispin, Crim a la botiga de joguines. Traducció de Jordi Vidal (Univers)
Gabriel Magalhaes, Restaurant caníbal (Pagès Editors)
Alan Parks, Gener de Sang. Sèrie Harry McCoy. Traducció de Xavier Zambrano (Univers)
Un-su Kim, Els planificadors. Traducció de Josep Pelfort Gregori (Univers)
Crims amb Carles Porta (la Campana)
Maria Carme Poblet, Els crims de la Pobla (Brau Edicions) 
CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTÀSTIC
Víctor Nubla, Metal·lúrgia (Males Herbes)
Més d’una autora, Extraordinàries. Noves autores de l’insòlit (Males Herbes)
Julià Guillamon, Joan Perucho i la literatura fantàstica (Empúries)
Joan Perucho (adaptació al còmic de Julià Guillamon i il·lustracions de Toni Benages), Llibre de cavalleries (Empúries)
Joan Perucho, Les històries naturals (Edicions 62)
Marc-Uwe kling, QualityLand. Traducció de Ramon Farrés (Periscopi)
Amal El-Mohtar i Max Gladstone, Així es perd la guerra del temps. Traducció de Lluís Delgado i Rosa Borràs (Mai Més)
Kameron Hurley, La Brigada Lluminosa. Traducció Anna Llisterri (Mai Més)
Sylvian Neuvel, El test. Traducció de Marina Espasa (Mai Més)
CALIDOSCOPI DEL PROCÉS
Oriol Junqueras, Parlant amb tu d’amor i llibertat (Ara Llibres)
Dolors Bassa i Montse Bassa, Carregades de raons. Pròleg de Carme Forcadell (Ara Llibres)
Magda Gregori, Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (Pòrtic)
Santi Vila, Vèncer i convèncer (Pòrtic)
Jordi Borràs, La força de la gent (Ara Llibres), fotoperiodisme
Jordi Muñoz, Principi de realitatUna proposta per a l’endemà del Procés (Llibres de l’Avenç)
Antoni Bassas, La nació en portada (Rosa dels Vents)
Toni Cruanyes, Un dels nostres (Pòrtic)
Joan Bonanit, Història d’un crit (Comanegra)
Àlvar Valls, El dinovè protocol (Voliana Edicions) novel·la
Amadeu Alemany, A l’octubre tornarà la primavera (Alda Talent) novel·la
Fermí Rubiralta, L’evolució independentista del catalanisme (Rafael Dalmau Editor)
Vicent Baydal i Cristina Palomo (coord.), Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo)
FEMINISME I PIONERES
Mireia Boya, Trencar el silenci (Ara Llibres)
Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62)
Gemma Pasqual, Viure perillosament (Comanegra)
Txell Feixas Torras, Dones valentes (Ara Llibres)
Cristina Genebat, Som iguals o no? Interpretant el feminisme (Rosa dels Vents)
Virginie Despentes, Vernon Subtex 2. Traducció d’Anna Casassas (Sembra Llibres)
Emilie Pine, Apunts personals. Traducció d’Ester Capdevila (l’Altra Editorial)
Sílvia Federici, Bruixes, caça de bruixes i dones. Traducció de Marta Pera Cucurell (Tigre de Paper)
Montserrat Roig, Som una ganga (Comanegra)
M. Àngels Cabré, El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya (Edicions 62)
Natza Farré i Gala Pont (il·lustracions), Que no t’expliquin contes! (Amsterdam)
Antoni Gelonch, 100 pioneres catalanes (Viena Edicions)
Antoni Furió (ed.), Quinze dones valencianes (Editorial Afers) 
DE PERIODISTES I DE PERIODISME D’INVESTIGACIÓ
Roberto Saviano, Petó ferotge. Traducció de Pau Vidal (Llibres Anagrama)
Alec Ash, Senyals de llum. La jove generació que construeix la nova Xina. Traducció d’Octavi Gil Pujol (Saldonar)
Santiago Vilanova, L’explosió de Capità Arenas (Apostroph)
Més d’un autor, Els invisibles. Un retrat obert i plural de la immigració (Edicions 62)
Julià Guillamon, Deu entrevistes (Comanegra)
Agustí Pons, Crònica al marge (Comanegra)
Ignasi Aragay, El món us espera (Empúries)
Anna Saez Mateu, Batre Records (Fonoll)
DE LA GUERRA DEL 1936-39 I POSTGUERRA
Jordi Martí-Rueda, Brigadistes. Vides per la llibertat (Tigre de Paper)
Víctor Amela, Ens van robar la joventut (Rosa dels Vents)
David Gesalí i David Íñiguez, Catalunya any zero. Crònica visual de la desfeta (Angle Editorial)
Antoni Marimon Riutort, El triomf de Joan March (Lleonard Muntaner Editor)
Pelai Pagès i Blanch (dir.), Els maquis. La resistència armada contra el franquisme (Edicions 3i4)
Gemma Torres Delgado, La virilitat d’Espanya a l’Àfrica (Alfons el Magnànim i Editorial Afers)
Gemma Caballer, Aidez les réfugiés! Josep Maria Trias i Peitx, un home d’acció entre catòlics i quàquers (Gregal)
EMERGÈNCIES (climàtica, antifeixista, educativa, sanitària…)
Salvador Lladó, La bossa o la vida. El 99% contra l’emergència climàtica (Tigre de Paper)
Carola Rackete, És hora d’actuar. Pròleg de Pep Guardiola. Traducció de Carlota Gurt i Laura Obradors (Ara Llibres)
Salvador Macip i Chris Willmott, Viurem per sempre? Com la biomedicina ens està canviat la vida (Eumo)
Josep Lluís Micó, Maquinètica (Saldonar)
Adam Majó, Set de mal. Desxifrant el feixisme del segle XXI (Pagès Editors)
Alba Sidera, Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini (Saldonar)
Stellan Vinthagen, Una teoria de l’acció noviolenta (Pagès Editors)
Marion Muller-Colard, La intranquil·litat. Traducció d’Helena Cots (Fragmenta Editorial)
Alberto Prunetti, Amiant. Traducció de Pau Vidal (Tigre de Paper)
Cristian Olivé, Profes rebels (Rosa dels Vents)
Jaume Funes, Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix (Eumo)
Diversos autors, Pedagogies i emancipació (Arcàdia)
Teresa Hidalgo, Ni falda ni pantalons, jo. Educació transversal i atenció a la diversitat (Onada Edicions)
Sergi Castillo Prats, 
La batalla per la sanitat valenciana,  (Alfons el Magnànim)
Jorge Ramos Tolosa, Palestina. Una història essencial (Sembra Llibres) 
REPENSAR EL SISTEMA
Costa Lapavitsas, L’esquerra contra la Unió Europea. Traducció d’Àngel Ferrero (Tigre de Paper)
Jodi Dean, Necessitem camarades. Traducció d’Anna Llisterri (Tigre de Paper)
Més d’un autor, La resposta liberal (Editorial Base)
George Politzer, Principis elementals de filosofia. Traducció i pròleg de Joan Palomares (Sembra Llibres)
PECATS CAPITALS
Oriol Quintana, La mandra (Fragmenta Editorial)
Marina Porras, L’enveja (Fragmenta Editorial)
Oriol Ponsatí-Murlà, L’avarícia (Fragmenta Editorial)
Adrià Pujol Cruells, La gola (Fragmenta Editorial)
Anna Punsoda, La luxúria (Fragmenta Editorial)
Jordi Graupera, La supèrbia (Fragmenta Editorial)
Raül Garrigasait, La ira (Fragmenta Editorial) 
DE RELIGIÓ I MÉS
Lluís Duch, Conceptes fonamentals d’antropologia i religió (Fragmenta Editorial)
Josep Maria Quintana, Lletres de combat (Pagès Editors)
Joan Bauzà i Bauzà, Dietari de canvis (Lleonard Muntaner Editor) 
TREURE LA LLENGUA I LLEGIR
Enric Gomà, El castellà, la llengua del costat (Pòrtic)
Pau Vidal, Corregir mata (Viena edicions)
Isidor Marí, Poesia, llengua i país. Una mirada des d’Eivissa (Lleonard Muntaner Editor)
Ralph Waldo Emerson, La confiança en un mateix. El poeta. Traducció de Cebrià de Montoliu i Miquel Angel Llauger (Ensiola)
Gustau Muñoz, La vida dels llibres (Editorial Afers)
Joan Margarit, Poètica (Empúries)
Laura Borràs, El poder transformador de la lectura (Ara Llibres)
Antònia Soler i Nicolau, Els mites grecs a les rondalles mallorquines (Documenta Balear)
RETORN A LA NATURA
Alexandre de Riquer, Poema del bosc (Adesiara)
Samuel Butler, Erewhon. Traducció de Victòria Gual (Adesiara)
Gary Snyder, Assaig sobre vida i natura. Traducció de José Luis Regojo Borràs (Quid Pro Quo)
Nil Barceló i Judit Roma (il·lustracions), Tornar a pagès. Manual pràctic d’horticultura (Edicions Sidillà)
PAISATGES, EN PLURAL
Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol Cruells, La vastitud (Labreu Edicions)
Perejaume, Fonts líquides i fonts lignificades (Tushita)
Robert Macfarlane, Sota terra. Un viatge a les profunditats del temps. Traduicció d’Alexandre Gombau
James Herriot, Totes les bèsties, petites i grosses. Volum II. Traducció de Mar Vidal (Viena Edicions)
Més d’un autor, Priorat en Persona (Vibop Edicions)
Maria Nunes, Rusiñol, V. Català, Espriu, Pessarrodona. Rutes literàries de Barcelona, 3 (Meteora)
D’ART I D’ARTISTES
Josep Palau i Fabre, Estimat Picasso. Edició de Julià Guillamon (Galaxia Gutenberg)
Artur Ramon, Art trobat (Comanegra)
Joma, Polifem, el beverri (Vibop Edicions)
J.V. Foix, Noms propis: escriptors i artistes (Edicions 62 i Fundació J.V. Foix)
Martí Domínguez i fotografies de Jesús Císcar, Estudis d’art (Editorial Afers) 
DE MÚSICA I PARAULES
Mathias Malzieu, Una sirena a París. Traducció de Mireia Alegre (Rosa dels Vents), novel·la
Cesk Freixas, El desta de les paraules (Rosa dels Vents), poesia
Suu, Fauna o amor (Rosa dels Vents), poesia
Josep Igual Febrer, L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017 (premi Joan Fuster d’Assaig, Edicions 3i4)
Goethe, Egmont. Versió de Joan Lluís Bozzo (la Campana)
Margarida Hervàs, Parlant de música (Vibop Edicions)
Francesc Vicens Vidal, Diguem visca Sant Antoni! (Documenta Balear)
Josep Lluís Valldecabres, Poesia i música valenciana per a cor de veus blanques (Alfons el Magnànim)
MENJAR I BEURE
Julià Guillamon, Vi i benzina (Vibop)
Fra Francesc Roger, Art de la cuina (Barcino)
Antoni Tugores, Cuina encara més econòmica. Receptes fàcils per a temps difícils (Documenta Balear)
Miquel Caldentey, La cuina del Tradicionari. Un recorregut pel calendari gastronòmic de Mallorca (El Gall Editor)
Vicent Marquès, Història de la cuina catalana i occitana Volum 2 (Edicions Sidillà)
Hélo-Ita, Taller de galetes (Mtm Editor)
Dra Montse Folch, 100 creences i mites sobre l’alimentació (Cossetània)
Elena Olesa, Rabassa morta (premi de novel·la curta Celler de Lletres, Saldonar)
Eduard Puig i Vayreda, Bodegons amb ampolla de vi (Vibop Edicions)
POESIA CATALANA
Vicent Andrés Estellés, Obra Completa VI (Edicions 3i4)
Jordi Cornudella, Tot Albucàssim (Vitel·la)
Manuel Forcano, A tocar (Proa)
Nicolau Dols, Feliç (Godall Edicions)
Mireia Vidal-Conte, Severa rosa (Lleonard Muntaner Editor)
Laura López Granell, Coratge (Godall Edicions)
Antònia Vicens, Si no dius fort el meu nom, em condemnes per sempre (Pagès Editors)
Àngels Moreno, L’agulla (Pagès Editors)
Laia Llobera, Llibre de revelacions (Labreu Edicions)
Esteve Plantada, Troncal (Labreu Edicions)
Míriam Cano, Vermell de Rússia (Labreu Edicions)
Mireia Calafell, Nosaltres, qui (Labreu Edicions)
Joan Pujol, Els poemes de Lepant (Barcino)
Jordi Larios, En vespres grocs (Eumo i Cafè Central)
Ivette Nadal, L’àngel i la infermesa del pensament  (Eumo i Cafè Central)
Isabel-Clara Simó, La mancança (Gregal)
Francesc Circuns Margarit, Vespres (Tushita)
Xavier Rius, Vivències (Tushita)
Jordi Torres Calvo, Dies malalts de pluja (Tushita)
Armand Escandell, Variacions amb repetició (Neopàtria)
Laia Noguera i Clofent, L’intrús (Meteora)
Juan López-Carrillo, Poemes amb ous ferrats (Meteora)
Antoni Munné-Jordà, Runa d’enderroc. Proves poètiques des de 1969 (El cep i la nansa)

POESIA TRADUÏDA
William Wordsworth, El preludi. Traducció de Jaume C. Pons Alorda (Edicions de 1984)
Horaci, Odes. Traducció de Jaume Juan Castelló (Adesiara)
Margaret Atwood, L’alè misteriós. Poemes escollits 1965-2007. Traducció de Montserrat Abelló (Edicions de 1984)
Més d’un autor, Antologia lírica alemanya (1910-1960). Tria i traducció de Guillem Nadal Blanes (Documenta Balear)
John Ashbery, Autoretrat en un mirall convex. Traducció de Melcion Mateu (premi de poesia Nollegiu 2020, Llibres del Segle)
Marta Petreu, Apocalipsi segona Marta. Traducció de Jana Balacciu Matei i de Xavier Montoliu Pauli (Ed. Associació Pont del Petroli)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.