Tinc 66 anys acabats de fer. Soc nascut a Reus, però he viscut
gran part de la meva vida a Riudoms, terra fecunda d’artistes i genis:
hi va néixer Gaudí! Ara estic jubilat i pràcticament em dedico a
passar-me tot el dia a Twitter, tot i que també assisteixo molt sovint a
reunions d’estudi sociolingüístic al grup Koiné i també del Cercle
Vallcorba, un conjunt de lingüistes preocupats per defensar la
genuïnitat de la llengua catalana i promoure’n l’ús en tots els àmbits.
Abans vaig ser mestre de llengua catalana a primària durant 10 anys i
els altres 33 a secundària. Era un professor vocacional: potser per
aquest motiu encara intento ensenyar coses a qui mostri interès pel
català. La dèria per la llengua em comença de jove: en ple franquisme ja
l’estudiava semiclandestinament amb Ramon Amigó a Reus. El meu primer
títol de llengua, a la JAEC (la Junta Assessora per als Estudis de
Català) me’l va signar Joan Triadú. Filòlegs de capçalera? Fabra i Joan
Solà. Per aprendre català genuí el millor és endinsar-se a la literatura
antiga: el Tirant
, el Curial
i també l’obra
d’Estefania de Requesens. A la fotografia del Whatsapp tinc una
fotografia molt bella del cim del Pedraforca, tot nevat.
Si m’ho permeteu, sou tota una celebrity. Perdó, una celebritat!
En efecte, ara tinc quaranta-quatre mil nous alumnes i espero de tot
cor que les meves correccions facin servei als usuaris de Twitter: així
m’ho fa saber moltíssima gent que m’envia missatges d’agraïment. Es
comentaris negatius, que també n’hi ha, conformen una clara minoria.
Perquè tothom mostra interès en fer les coses bé i, si algú comet una
errada en català però ningú no l’esmena, la continuarà repetint quasi
sempre.
La castellanització de la llengua és en part beneïda per
institucions com ara l’Institut d’Estudis Catalans i la majoria de
diccionaris
El català, víctima de la castellanització.
Això és molt evident i els parlants haurien de ser-ne molt més
conscients. El més greu de tot plegat és que aquesta castellanització de
la llengua és en part beneïda per institucions com ara l’Institut
d’Estudis Catalans i la majoria de diccionaris. Tampoc els vull donar
tota la culpa: penseu que, fins fa ben poc, detectar les
castellanitzacions era una tasca molt difícil. Però ara, que gaudim
d’edicions de la majoria de textos catalans antics de tot el territori
on es parla la nostra llengua, com qui diu tocant quatre tecles pots
saber si un mot s’emprava antigament o no. Si no és el cas, en general,
ens trobem davant d’un castellanisme. Imagineu com de complicat ho
tenien Fabra o Coromines per detectar-los! Ells van fer el que van
poder, que va ser moltíssim i per això els venero, però ja ens
advertiren que no hauríem de parar mai en aquesta tasca de
descastellanitzadora de la llengua.
El purisme allunya molta gent de parlar català.
Ja m’ho diuen, és cert, que soc un perepunyetes! Però penseu-hi un
moment, amb dos exemples ben clars. Fa lustres, tots plegats vam decidir
que, tot i que eren mots d’ús ben habitual, no diríem mai més
busón o
acera, sinó que empraríem els mots genuïns
bústia i
vorera. Això
s’esdevingué perquè, després del franquisme, la gent havia posat el
coll per defensar la llengua i s’ho prenia com una assignatura
fonamental. Ara hi ha ben poca gent que empri aquests termes que abans
he citat, perquè en aquell moment la tasca descastellanitzadora fou molt
transcendent. Doncs ara, en un moment en què la llengua pateix d’una
certa fragilitat, no ens costaria gaire fer el mateix amb termes
castellanitzats que tenen un equivalent millor en la nostra llengua. Per
exemple, a cap text antic que recerqueu mai no hi trobareu l’expressió
de moment. Tots diuen
per ara o
ara per ara. Si ho podem dir de forma genuïna, doncs molt millor!
Pel català, perdre un mot o castellanitzar-lo és com un cop de puny al costellam
En altres llengües, com ara l’anglès o l’espanyol, hi ha contaminació de mots i ningú no posa el crit al cel.
Mireu, quan va acabar el franquisme hi havia acadèmics i polítics que
deien que, amb el català, tots hauríem d’actuar com si fos una llengua
normal del món. El problema era i és que això no és possible. Perquè tu
no li pots dir a la gent que actuï com si no passés res en casos on
pateix directament racisme o violència de gènere. Nosaltres som una
llengua petita i, a més a més, una llengua subordinada. Per aquest motiu
no podem actuar com l’anglès, que pot permetre tranquil·lament que hi
hagi gent als Estats Units fent castellanades. Perquè l’anglès és una
llengua prou potent com perquè aquestes impureses no li provoquin ni una
rascada. Pel català, perdre un mot o castellanitzar-lo és com un cop de
puny al costellam.
No som de les grans llengües del món, però som una gran llengua.
Sí, en això teniu tota la raó, i sovint ens dediquem a llençar-nos
pedres contra la pròpia teulada. Si ens comparem amb el basc, per
exemple, veiem que aquesta llengua té poquíssims exemples de literatura
antiga. De fet, la literatura catalana medieval, a inicis del segle XVI,
era molt superior a la castellana. En nombre de parlants, de fet, en
tenim tants o més com el neerlandès, el finès, el suec, el noruec, i
fins i tot tants com el grec modern. El que no podem fer, a diferència
d’aquestes llengües, és situar al diccionari un mot nou simplement
perquè la gent l’utilitzi de forma habitual. Perquè quan l’anglès
incorpora un nou mot foraster ho fa en una proporció molt petita, un de
cada mil. Nosaltres vivim en una situació de subordinació lingüística
amb el castellà, i a la Catalunya Nord també es pateix la del francès.
Imagineu si les importacions forasteres fossin una constant! El català
acabaria dissolt en un poti-poti inservible. Penseu que, quan es parla
de llengües que moren, hom s’acostuma a referir a dos casos. El primer,
molt cruel, és la desaparició natural de tots els seus parlants.
Després hi ha la substitució, com va passar amb la gent que va transitar
de l’irlandès a l’anglès. Però hi ha un tercer fenomen, que és el que a
mi més m’interessa: la dissolució. Això li va passar a l’aragonès, que
es va dissoldre en el castellà, la qual cosa comença a passar també en
el cas del gallec. Feu un exercici molt simple: escolteu parlar un
gallec en la seva llengua i després compareu-ho amb un brasiler o
portuguès. El primer és un galaicoportuguès castellanitzat, que us
costarà ben poc d’entendre; l’altre no, és un galaicoportuguès molt més
pur, més ben conservat.
Podria passar amb el català.
A curt termini no, perquè els processos lingüístics, com els
geològics, són molt lents. Ni vós ni jo, per anys que visquem, veurem la
mort del català. Mireu, fa dies mirava un film català dels anys trenta
(és a dir, de no fa ni un segle) i me n’adonava que enguany ningú ja no
parla català d’aquesta manera. Jo no vull que a inicis del segle XXII el
català pràcticament sigui un dialecte del castellà. Això no passarà ni
el 2030, ni el 2040 ni el 2050. Però si prosseguim aquest procés de
castellanitzar la llengua seguint tot allò que ja s’ha vist en les
llengües subordinades, el resultat pot acabar en una dialectalització de
la nostra llengua.
S’ha legislat a favor del castellà i contra el català d’una forma més que meridiana
El castellà, llengua de dominació.
El castellà no tindria l’extensió ni la vitalitat que ara té a
Catalunya de no haver estat perquè l’autoritat política el va potenciar
durant moltes dècades. S’ha legislat a favor del castellà i contra el
català d’una forma més que meridiana. Això no només ha passat a l’època
dictatorial: també en el temps democràtic. No soc especialista en
sociolingüística, perquè no és el meu camp de treball, però el castellà,
per exemple, té més d’una cinquantena de lleis que en protegeixen
l’etiquetatge. En canvi, el català no en té pràcticament ni una.
L’Estat, fins i tot en democràcia, potencia només la llengua de l’Estat i
el català acaba essent una llengua subordinada fins i tot al seu
territori endogen.
El bilingüisme és un tresor pels catalans.
Una cosa és ser bilingüe i una altra de ben diferent és ser
bilingüitzat. Em refereixo a la dicotomia entre un bilingüisme
individual o una societat bilingüe. Una societat mai no és naturalment
bilingüe: sempre és bilingüitzada, com passa amb els Països Catalans, on
s’hi ha imposat una segona llengua que no és la genuïna del país. Hi ha
persones que poden dominar dues llengües, evidentment. Ara jo,
personalment, no em considero bilingüe, perquè jo sempre penso en català
i tota la meva vida s’esdevé en català. Si tinc necessitat de parlar en
castellà o en francès ho puc fer, però aquestes dues no són les meves
llengües d’identificació. Jo no soc una persona trilingüe.
La immersió lingüística, mite o fracàs.
Es pot criticar tant com es vulgui la immersió, però sense aquest
sistema encara estaríem pitjor. La immersió ha estat massa fluixa,
sobretot en zones on la quantitat d’alumnat castellanoparlant era més
massiu. De fet, tots coneixem instituts en què la llengua vehicular no
és el català, com també coneixem molts professors que, malgrat que a les
enquestes escriuen que fan la classe en català, pels motius que siguin
l’acaben fent en castellà. O també passa que canvien de llengua quan els
alumnes se’ls adrecen en castellà.
Establir com a llengua oficial el català no voldria dir caure
precisament en allò que es feia al franquisme, és a dir, foragitar una
altra llengua en molts àmbits
Catalunya independent, si arriba. El català, única llengua oficial.
A parer meu, sí. Però, avançant-me a possibles crítiques, voldria dir
que establir com a llengua oficial el català no voldria dir caure
precisament en allò que es feia al franquisme, és a dir, foragitar una
altra llengua en molts àmbits. Si algú vol parlar castellà, només
faltaria que no ho pogués fer! Jo vaig a Prada, a la Catalunya Nord, i
sempre hi parlo català quan hi podria parlar en francès; i ningú no em
diu mai res, tot i que el català no en sigui llengua oficial. El que
s’hauria de fer, per tot aquells parlants en castellà, consistiria en un
període de transitorietat i cohabitació de drets, de tal manera que,
durant un període llarg i aplicat a les persones que van arribar a
Catalunya abans de la independència, aquestes poguessin ser ateses també
en castellà. Durant un període de vint anys, posem per cas, les
persones de més d’una determinada edat tindrien dret a ser ateses en
castellà en tot allò relatiu als serveis públics. També afavoriria
establir moratòries perquè un dependent d’una botiga pugui aprendre
català en un període d’uns deu anys; això no seria cap problema. La
trampa malèvola consistiria en fer la independència i, al primer dia del
fet, establir com a oficials les dues llengües, sense cap mena de
directriu. Perquè això perllongaria la mateixa situació de substitució
lingüística
in aeternum.
Jo no sóc ningú per repartir carnets de catalanitat!
Un ciutadà de Catalunya que no parli la llengua del país és català?
Sí una persona estima Catalunya i la cultura catalana però, pel que
sigui, és negat per les llengües jo no li negaria mai la catalanitat
identitària. Jo no soc ningú per repartir carnets de catalanitat! En
referència a un tuit polèmic que va transcendir a la xarxa i a la
premsa, jo només vaig recordar que hi ha alguns ciutadans que justament
es neguen a ser-ne, i aquests s’ho diuen ells mateixos, no pas jo! Si jo
me n’anés a viure al Japó, per molt passaport japonès que pogués
arribar a tenir, encara em consideraria català. Així doncs, si algú es
vol considerar espanyol vivint a Catalunya, només faltaria, hi té tot el
dret! Jo no ho lligo a la llengua, sinó al fet de sentir-se català.
El nivell del català als mitjans.
La llengua s’ha castellanitzat i ha esdevingut molt impura. Hi ha
programes dels anys vuitanta a TV3 que molta gent jove ara ni entendria.
Per tant, hem de detectar encara més la castellanització i que els
mitjans facin cas als qui la denunciem. Us posaré un exemple. El
diccionari de l’IEC admet els termes
blocar i
bloquejar. Aquest terme, que ve de
to block, és un anglicisme, això és ben clar: però la forma
bloquejar és un mot passat pel castellà, copiada de
bloquear. Aquesta adaptació no té ni cap ni peus, perquè quan es va inventar el telèfon ningú no deia
telefonejar, sinó
telefonar. A Fabra se li van esmunyir verbs com ara
pedalejar, quan jo de jove a Riudoms sempre havia
pedalat en bicicleta, mai
pedalejat. Però a TV3 i a Catalunya Ràdio, tot i que els dos mots són al diccionari, sempre utilitzen la forma castellanitzada
bloquejar! Com passa igualment amb
tuitejar, bombardejar, etcètera.
De fet, a la televisió pública, s’hi sent una llarguíssima llista de
castellanismes que ni l’IEC accepta, com per exemple
vivenda! Per què han d’anar dient
vivenda si es pot dir habitatge? Doncs perquè pensen que, a mesura d’emprar-lo, el diccionari l’acabarà acceptant. També passa amb
marxar, que s’empra com a sinònim d’
anar-se’n, quan aquesta accepció només la utilitza el castellà. Un altre exemple, especialment dels esports:
quiròfan, que
és un mot no normatiu i que només es diu en castellà, tot i que tingui
un claríssim origen grec. En totes les altres llengües del món, també en
català, sempre se n’ha dit
sala d’operacions! Ara els
diccionaris s’amplien atenent només a l’ús d’un mot: però hem d’entendre
que els diccionaris serveixen bàsicament perquè tu puguis entendre el
significat d’un mot, no per fer-lo bo de forma automàtica.
Eliminar els diacrítics és un desgavell
Que ens tornin els diacrítics.
Només faltaria! Eliminar els diacrítics és un desgavell. Si
n’haguessin eliminat tres o quatre, perquè resultaven sobrers, no hauria
passat res. Això s’escauria, per exemple, amb els noms compostos, com
ara
rodamon o
adeu. Veig que vós l’hi poseu a
Dedéu, que a mi personalment m’agrada, però en podríem prescindir com fan la majoria de ciutadans que es diuen
Deulofeu o
Nomdedeu.
Però aquesta supressió dràstica que s’ha fet té una conseqüència
negativa molt important que es diu ben poc; la que s’esdevé entre les es
i les os obertes i tancades. Perquè, especialment amb els nous
parlants, quan llegeixen un mot sense el diacrític, no saben si l’han de
fer oberta o tancada. Si tu, a
nét no li poses l’accent tancat perds aquesta possibilitat. Pel context ho pots intuir, com amb
dona o
dóna,
però la gent que ha fet la norma no crec que hagi fet classes a nens
petits en català. Perquè si a un infant li fas llegir un paràgraf amb un
d’aquests mots en una frase tindrà moltes més dificultats per saber
quina
e o quina
o fa
. El nen dirà el primer
que li passi pel cap perquè encara no sap el context complert del que
llegeix, i si fa un error ja serà massa tard com perquè se n’adoni.
29.01.2020 19:48
