Si aquest article pogués dur la firma de Robert Louis Stevensson, és ben probable que el novel·lista escocès s’atrevís a dir que Món Sant Benet és el Dr.Jekyll i Mr.Hyde
dels monestirs catalans, per bé que l’hauríem de corregir i explicar-li
que en el cas del monumental edifici del Bages, per sort, el
desdoblament de personalitat no implica una oposició entre el bé i el
mal. Al contrari, de fet: les dues vides de Món Sant Benet, més que una oposició, són una continuació l’una de l’altra,
potser perquè el monestir mai no va deixar d’esdevenir un refugi
adreçat a la fe. La religiosa, en una primera etapa, i l’artística, en
una segona.
Aquest article, però, no està escrit per l’autor de L’illa del tresor, sinó per un humil servidor que fa pocs dies va visitar Món Sant Benet al costat d'uns quants subscriptors d’aquest diari.
Per tant, més que una crònica, aquest text és un quadern de bitàcola
d’aquella jornada. El quadern de bitàcola d’un viatge mil·lenari.
Una parella fent la visita exclusiva a Món Sant Benet. (Món Sant Benet)
Un viatge de mil anys d’història
Si Món Sant Benet és més que un monestir, tal com indica el nom, és per l’eclecticisme que es respira en aquest racó amagat de Sant Fruitós de Bages, a tocar de Navarcles. Un hotel, l’espai de la Fundació Alícia, tres restaurants, una antiga fàbrica convertida en botiga de souvenirs, una casa imponent anomenada “La casa de l’amo” i, evidentment, un monestir que des de fora té tot l’aire medieval i des de dins, en canvi, amaga racons que supuren més modernisme que la coberta de la revista Pèl&Ploma.
Precisament per això apropar-se a Món Sant Benet esdevé, més que una simple visita a un espai sagrat, un viatge que comença al s.X i ens porta fins a l’actualitat. O dos, més ben dit, ja que són dues les experiències que s’hi poden viure: la medieval i la modernista. La primera conté més de mil anys d’història, comença l’any 960, quan els nobles Sal·la i Ricardis funden el monestir
amb monjos benedictins, segueix amb l’annexió al s.XVI al Monestir de
Montserrat i acaba al s.XIX amb la "Desamortització de Mendizábal" i
l’abandó del monestir després de nou segles de vida religiosa.
Subscriptors d'ElNacional.cat dins l'església romànica del Monestir, durant l'Experiència Medieval. (@quadern_tactil)
Les pedres que mai no moren
La fugida dels darrers monjos, l’any 1835, podria haver significat la mort absoluta del Monestir de Sant Benet, que durant unes quantes dècades va estar absolutament abandonat,
esdevenint poca cosa més que un decorat d'estil romànic en una comarca
que s’industrialitzava de valent. Però entre aquelles parets
mil·lenàries hi havia les relíquies de Sant Valentí,
una marededéu del s.XII i de proporcions inhumanes trobada sota una capa
de guix, un retaule barroc, un celler immens edificat a partir dels
murs de l’antiga muralla o un claustre amb 64 capitells que avui
encara enamora igual com va enamorar, fa gairebé cent anys, a Puig i Cadafalch.
Precisament la família d’un dels amics de Puig i Cadafalch, el pintor Ramon Casas,
va ser la responsable de ressuscitar a principis del s.XX tot aquest
patrimoni monumental que duia dècades desterrat, levitant en un coma
profund. Després que Antoni Blahà comprés el monestir i s’arruïnés,
aquest quedà en mans d’un grup de creditors que van acabar venent-lo a la família Casas, que després de fer fortuna a Amèrica s’havien convertit en membres de la burgesia catalana.
Què hi pinten uns senyors de casa bona en un monestir atrotinat enmig
del Bages, però? Aquest és el punt de partida de la segona experiència
que proposa Món Sant Benet, la modernista: un dia en la vida dels Casas, concretament una jornada de l’any 1924.
El porxo modernista i el jardí, damunt l'antic
claustre, va ser una de les reformes més especials duta a terme pels
Casas. (@quadern_tactil)
Una catarsi de sentits
Diuen que Ramon Casas era un dibuixant d’ànimes
capaç de pintar damunt un llenç els aspectes més imperceptibles de les
persones que retratava. Passejar-se per la seva residència familiar
d’estiueig, ubicada sobre el claustre del monestir, és fer el mateix
exercici però en carn i ossos, ja que en aquest cas és la casa qui ens transmet de forma sensorial tot allò que no es percep a simple vista.
A partir de vídeos i projeccions audiovisuals que ens transporten a un
matí d’estiu de 1924, el trajecte permet reviure un dia en la vida dels
Casas a través d’un recorregut ple de suggestió i sensibilitat.
L'experiència modernista permet endinsar-se en el món artístic de Ramon Casas. (Imatge d'arxiu, Món Sant Benet)
La música que sona al saló amb el piano, l’olor de cafè a la sala on
el pintor feia tertúlies havent dinat, la pulcritud de la cambra de bany
o la llum esclatant d’un porxo d’estil sitgetà ens permeten, com a
visitants, apropar-nos a la catarsi i sentir-nos de ple en aquella altra vida,
gairebé com si haguéssim caigut dins un quadre del gran pintor. És per
això que en acabar la visita, quan tornem a la realitat, les alertes del
mòbil tornen a parlar de coronavirus i el soroll llunyà d'un tractor
ens retorna al present, tenim la sensació d’haver connectat amb una realitat intangible però plaent, que
és justament el que el pintor deia que feia cada vegada que agafava un
pinzell o, tanmateix, el que un monjo del s.XII confessava sentir cada
vegada que cantava unes laudes. Per això Món Sant Benet és diu com es diu: perquè no cal ser Ramon Casas ni un monjo benedictí amb la closca rapada per tenir la sensació, en ser allà, d’haver posat durant una estona un peu en un altre món.
