Hervé Pi és un llibreter i
activista nord-català que coordina el Comitè de Solidaritat de la
Catalunya Nord i que ha estat un dels impulsors de l’exposició ’55 urnes
per la llibertat’. A més, és un dels membres fundadors i secretari de
l’entitat cultural Aire Nou de Bao i vice-president de la Federació per a
la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes. Hi parlem l’endemà
de la diada solidària que es va fer a Perpinyà, mobilització que valora
molt positivament pel que fa a la participació.
—
Vau escollir el 30 d’octubre per a celebrar la diada
solidària amb el Principat perquè feia un any de l’aplicació de
l’article 155. Com heu viscut els fets d’aquest darrer any?
—Com a catalans, al comitè això ens ha afectat a tots, perquè
ens hem sentit partícips d’aquest procés i tenim moltes esperances en
allò que malanomenem Catalunya Sud. Ens hi sentim molt identificats. Hem
participat en totes les mobilitzacions des de fa anys, fins i tot abans
del 2012, i ens coneixem tots. També coneixem bona part d’aquells qui
són a presó. Són companys de lluita. Som molts que baixem a les
manifestacions cada 11 de setembre i ens trobem regularment a les
mobilitzacions. Evidentment, suposo que si la gent es manifesta és
perquè se sent afectada, com a catalana i com a demòcrata.
—
Catalunya Nord ha estat clau en moments com l’1-O o en la marxa cap a l’exili. Ho pot continuar essent ara, d’alguna manera?
—Som clau perquè som fora de la jurisdicció espanyola i, per
tant, aquí les persones i entitats catalanes poden trobar refugi; no
exili, però sí refugi. Aquí han passat moltes coses, no les sabem pas
totes, segurament. Sembla que casa nostra ha tingut un paper important i
esperem que, si és necessari, pugui tornar-l’hi a tenir en un futur.
També esperem, però, que no ho sigui. Recentment hem sabut el paper que
va tenir Catalunya Nord pel que fa a l’exili, cosa que no sabíem. De la
mateixa manera que vam saber, el 4 o 5 d’octubre, que les urnes havien
passat per aquí. Hi ha molta gent que treballa en l’anonimat i ho fa
molt bé i ha de continuar fent-ho així.
—
L’AMI ha dit que estudia de traslladar-se a Catalunya Nord si li tallen el finançament. Què en penseu?
—El president de l’AMI ha dit aquest matí que no se sap pas
mai, que si en un futur fos necessari, per què no? Però que, de moment,
això són
fake news. Si és necessari, evidentment, se cercaran solucions, però per ara no ho és.
—
Aquest darrer any, heu detectat gests polítics per a denunciar la repressió?
—A Catalunya Nord sí, a l’estat francès no. Tenim dos-cents
municipis i un centenar de batlles que s’han adherit al manifest a favor
de la democràcia, la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats.
És la meitat, més o menys. A l’estat francès no hem vist pas aquest
moviment de cap de les maneres. Els eurodiputats José Bové i
Marie-Pierre Vieu sí que es mouen. Tret d’aquests dos, però, hi ha molt
pocs moviments. Manuel Valls, que podria ser un d’aquests representants
polítics que ens defensa, va per un altre camí, pel qual van la major
part de polítics de l’estat francès. Catalunya Nord és molt diferent de
la resta.
—
Entenc que parleu de la posició que, individualment, han
decidit de prendre aquests polítics, i no de la posició de partits com
el Partit Comunista francès.
—Aquí tenim Nicolas Garcia, que és comunista i vice-president
del Consell Departamental i que fa molta feina amb Marie-Pierre Vieu.
Ara, la veu del partit no és tan clara. Hi ha la voluntat de posar a les
llistes europees un pres polític català, però, ara per ara, és la
voluntat d’uns quants. No estic segur que sigui la voluntat de tot el
partit. Només és una idea, un projecte del qual es parla. Nosaltres
coneixem comunistes que no han signat el manifest per l’alliberament
dels presos. Es diuen demòcrates i troben malament que siguin a la
presó, però no aniran pas tan lluny de manifestar-se.
—
Parlàveu de Manuel Valls. Com valoreu el seu salt a la política catalana?
—A Catalunya Nord, al principi, era estimat, una persona que
tenia bona imatge perquè és català. Però quan va venir, però, va
preguntar si podia parlar català perquè no sabia si un primer ministre
de l’estat francès tenia dret de parlar-lo. Abans parlava català amb
tranquil·litat, però aquell dia ja dubtava, ja havia perdut una mica el
seu esperit. Ho recordem i a partir de llavors no té tants seguidors. Jo
crec que la major part de la població de Catalunya Nord és favorable a
la democràcia i rebutja que hi hagi presos polítics i exiliats i fa pas
costat a l’espanyolisme. Per tant, no estan amb Manuel Valls. Valls ha
perdut tota la credibilitat a Catalunya Nord. És vist com un
oportunista. Passar de ser republicà i d’esquerres a monàrquic de dretes
i fins i tot arribar a pactar amb l’extrema dreta és una cosa que aquí
no li perdonaran pas.
—
Aquests últims dies s’ha parlat de fer una marxa per Europa
per a reivindicar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels
exiliats. Creieu que pot fer reaccionar polítics com Macron?
—No sabem com reaccionaria França, però ens sembla que la
proposta és molt interessant. És molt important traslladar el debat a
l’estat francès. Els polítics i els mitjans de comunicació agafen
directament la versió de Madrid i, per tant, una versió que no és
contrastada. Fer-nos presents a l’estat francès és, evidentment,
necessari perquè és el segon estat d’Europa. A Alemanya ja s’ha guanyat
una victòria i a l’estat francès se n’ha de guanyar una altra. Penso que
anar un dia a l’estat francès és una necessitat. Nosaltres hi serem i
farem el que sigui possible i necessari. No sé si hi ha un projecte ben
definit, però hi serem. Els polítics com Macron o Valls tenen una idea.
Macron parla de fer una llista unitària a les europees amb Ciutadans. És
una manera que tenen de pensar molt estranya. No estem convençuts,
però, que la gent s’adhereixi a tot el que diuen. En aquest moment està
perdent pes i força. Per tant, un debat sobre què passa a Catalunya em
sembla inevitable i necessari. A Catalunya Nord, la població entén molt
bé què passa. Nosaltres tenim la possibilitat d’entendre el català i
seguir la informació de TV3 i VilaWeb. A França, malauradament, no és
així, i traslladar el debat allà podria ser una manera de despertar-hi
consciències.
—
Si més no, podria servir per a interpel·lar una part dels ciutadans francesos?
—S’hauria de fer, però no se solucionarà en un dia perquè els
francesos són molt jacobins i no entenen pas tot el que passa a
Catalunya. És una feina que s’ha de fer amb temps, debat i discussions. A
Catalunya Nord això es fa i pensem que, majoritàriament, la gent es
posa més del costat català que no de l’espanyol. A l’estat francès passa
al contrari, per un desconeixement total. Aquest desconeixement no
canvia d’avui per demà, amb una manifestació. Una marxa des de Perpinyà a
París, per exemple, duraria temps. Serien uns vint, vint-i-cinc dies
que permetrien de parlar, en què s’obririen debats. Es posaria la
realitat a la plaça pública de l’estat francès i es faria pressió
democràtica.
—
Tot això que ha passat al Principat aquests últims temps ha servit perquè a Catalunya Nord hi hagi més consciència nacional?
—Ens mirem què passa al sud. Hi ha gent que hi col·labora, gent
que s’ho mira, poca gent que hi és contrària… Tot allò que passi al sud
serà molt important. Esperem que la república que es faci a Catalunya
no sigui calcada a la francesa. Esperem que les paraules ‘llibertat,
igualtat i fraternitat’ tinguin un sentit real i no pas el sentit que hi
dóna la república francesa, perquè llavors no val la pena. No cal fer
una república francesa en petit. Cal fer una república com cal, que
escolti els pobles. És evident que la república francesa esclafa els
pobles i els ho nega tot, pitjor que a l’estat espanyol. La República
Catalana, per tant, ha de ser diferent. Si ho és, per nosaltres i per la
catalanitat serà una ajuda molt important. El Comitè de Solidaritat
surt de la territorial de l’ANC, que arreplegava gent per l’11-S. Tenim
uns cinquanta socis. S’han multiplicat per quatre amb el Comitè de
Solidaritat i, per tant, la gent està més disposada. La gent està més
mobilitzada que un any o dos enrere, quan es limitaven a manifestar-se
només al setembre.
—
Però, més enllà del que pugui passar al sud, el procés ha
servit perquè més gent a Catalunya Nord s’animi a reivindicar els seus
drets davant l’estat francès?
—Això ho veurem el 10 de novembre, que commemorem el Tractat
dels Pirineus. Veurem si som capaços que s’impliqui més gent en la
manifestació per a reivindicar allò que és nostre.
—
I creieu que al sud hem pres més consciència dels problemes dels nord-catalans o sovint us sentiu oblidats?
—Les coses han canviat, tot i que potser no han canviat al
100%. Molta gent del sud, quan venia a Perpinyà venia a França. Quan es
va explicar que les urnes havien estat a Elna, molta gent del sud va
veure que hi havia una altra cosa i que a Catalunya Nord potser hi havia
una possibilitat d’ajuda. Això que s’explica ajuda els catalans del sud
a veure els catalans del nord d’una altra manera. Potser quan arriben
aquí veuen que la llengua no té el nivell que s’esperen, però sí que
veuen que el sentiment de catalanitat, de país, ha crescut. Una visita
d’un parell d’hores a Perpinyà no permet de descobrir el país, sinó que
s’hi veuen les coses de manera superficial. Però d’ençà del primer
d’octubre, la gent del sud veu Catalunya Nord amb uns altres ulls,
n’estic convençut.
—
Quins objectius té la Catalunya Nord avui dia?
—Tenim moltes reivindicacions. Evidentment, hi ha la llengua.
De totes les llengües de l’estat francès és la més maltractada. N’hi ha
que ho tenen més malparat, però. A Catalunya Nord la salut de la llengua
no és bona, però hi ha molta gent amb qui es pot parlar català quan hi
ha voluntat i temps. No és igual que a Occitània, per exemple. Aquestes
altres llengües tenen una oficina per la llengua, però la de la
Catalunya Nord és blocada pel Ministeri d’Interior, potser perquè això
que passa al sud els inquieta una mica. Fa dos anys o tres que l’oficina
per la llengua, que existeix a Occitània, Bretanya i el País Basc, és
blocada. Però la llengua no s’ha perdut pas. Està en un estat molt
preocupant però encara hi ha un 30% de persones que saben català, que no
és pas 0 ni 5, com algunes llengües de l’estat francès. Potser per això
tenen més facilitats que nosaltres. La nostra salut, tot i ser
preocupant, és massa forta per a un estat francès jacobí que no suporta
cap altra llengua que la francesa. Hi ha un 60% de la gent que diu
entendre el català. Per tant, la llengua no és morta del tot. Pel que fa
a l’escola, hi ha moltes iniciatives, però no hi ha una demanda
unitària per a millorar i intentar arreplegar tothom. Avui l’ensenyament
immersiu i bilingüe representa només un 7%. Si hi afegim l’opcional,
arriba al 25%, però aquest va de mitja hora a la setmana a dues hores.
Això, per a un lloc on la llengua és esborrada de l’espai públic, és
molt complicat.
—
Més reivindicacions?
—Sabem que la intenció de l’estat francès és suprimir els
departaments. Teníem la sort, fins ara, de tenir un departament que
coincidia, més o menys, amb la realitat històrica de Catalunya Nord, el
departament francès dels Pirineus Orientals, englobat dins la regió
d’Occitània, un qualificatiu que, evidentment, no ens correspon. Aquí,
de dos-cents vint municipis, dos-cents són catalans, el 90%. Per tant,
aquí hi ha reivindicacions a fer i ens hem de manifestar per tot això.
—
Malgrat que, en molts moments la llengua ha estat en un estat encara més crític, la identitat catalana no s’ha perdut mai.
—No, malgrat que la identitat és barrejada per molta gent.
Molta gent també se sent francesa. A Catalunya Nord som 450.000
habitants i cada any en tenim 5.000 que vénen de l’estat francès. Ens
trobem, per tant, amb una població originària de Catalunya inferior a la
meitat. L’altra meitat prové de l’estat francès. Molta d’aquesta gent,
però, es considera catalana i estima aquest país i no té por de
reivindicar una identitat catalana, i això és important. Si un 60% de la
gent entén el català però no hi ha un 60% de persones originàries de
Catalunya Nord, vol dir que hi ha una part important d’aquesta gent que
ha après i parla la llengua.
—
Sou un dels impulsors de l’exposició ’55 urnes per la
llibertat’. Com va néixer la idea i quina valoració en feu, després
d’haver passat per Brussel·les, Perpinyà i Barcelona?
—Va néixer per atzar. Un artista que tenim al comitè va pensar
que podríem fer alguna cosa i va tenir la idea de donar urnes a una
vintena d’artistes. Al principi, la cosa es limitava només als artistes
de Catalunya Nord. Però quan vam anar madurant la idea vam obrir-la als
artistes del sud, on s’ha concretat més el projecte. Ha esdevingut una
cosa important que al desembre anirà a Tortosa i al gener a Girona.
Encara no hem tancat tots els llocs.
—
El dia de la inauguració d’aquesta exposició a Catalunya
Nord, el batlle de Perpinyà es va posar el llaç groc. Com el valoreu,
aquest gest?
—Ens va alegrar i ens va sorprendre molt. Per Sant Jordi, al
Consell Departamental es va penjar la pancarta de ‘Llibertat presos
polítics’ i nosaltres vam enllaçar Perpinyà. A les sis del matí, però,
van treure tots els llaços grocs que havíem posat. Per tant, el fet que
quatre mesos més tard es posés un llaç groc el veiem positiu i esperem
que duri.
—
Què ha passat en aquests quatre mesos perquè hagi fet aquest canvi?
—No ho sabem. És un polític, i rebre el president de la
Generalitat no és pas rebre qualsevol persona. És important. A més, a
l’ajuntament hi ha regidors i tinents de batlle que tenen una certa
simpatia pel fet català i ajuden sense matisos. Segurament la seva
posició ha anat evolucionant per les converses amb ells. A Catalunya
Nord molta gent té simpatia pels presos i els exiliats i no accepta que
l’estat espanyol faci això que fa. Per tant, algú que es vol presentar a
unes eleccions també ha de valorar tot això.
—
Ha rebut cap crítica per aquest gest, a l’estat francès?
—A França no sabem ben bé què ha passat i a ell tant li fa
perquè té uns setanta anys i no té pas la intenció de presentar-se a cap
elecció a França. Tant li fa, què diuen a França. A vegades plantar
cara i no fer cas del que diuen els francesos és bo per a les eleccions
municipals.
