diumenge, 31 de juliol del 2016

Còmic i vi, una relació refrescant, jove i popular

CulturaGastronomia

Còmic i vi, una relació refrescant, jove i popular

Vinòmics és una iniciativa de la DO Catalunya que impulsa la relació entre el món del còmic i el món del vi



Vinòmic del dibuixant Albert Monteys.
Vinòmic del dibuixant Albert Monteys.
La relació entre el món del còmic i el món del vi sembla que és llarga tot i que submergida. Tanmateix, de fa pocs anys, hi ha alguns projectes que han marcat tendència, superant totes les expectatives d’èxit, explorant la relació entre la creació artística i la creació vinícola, trencant tòpics. Un d’aquests projectes exitosos és el manga japonès Les Gouttes de Dieu, escrit per Tadashi Agi i dibuixat per Shu Okimoto. S’explica que un vi recomanat en aquesta historieta causava furor i es disparava en vendes, a França i al mercat asiàtic. L’altre exemple de còmic vinícola de referència és el llibre Les ignorants, del dibuixant Éttienne Davodeau. Es tracta d’una novel·la gràfica que va néixer de la convivència durant més d’un any de Davodeau amb el viticultor Richard Leroy, a les seves vinyes de Montbenault a Anjou (el Loire), vinyes cultivades segons l’agricultura biodinàmica (seguint la doctrina de Rudolf Steiner). El llibre s’ha convertit en mític i ha estat inspirador d’un nou projecte que relaciona còmic i vi a Catalunya, el Vinòmics.
Vinòmics és un projecte col·lectiu impulsat pel guionista Raúl Deamo i acollit per la Denominació d’Origen Catalunya. Implica vuit autors i set còmics. Des del mes de maig i fins al mes de novembre, a mitjans de cada mes apareix una historieta còmica de sis pàgines, on el vi hi juga un paper important. Els autors: Albert Monteys, Deamo Bros (equip format pels germans Raúl Deamo, guionista, i Dani Daemo, dibuixant), Manel Fontdevila, Oriol Malet (el seu treball apareixerà el 18 d’agost), Sagar Fornies (el seu treball apareixerà el 15 de setembre), Maribel Carod (el seu treball apareixerà el 20 d’octubre) i David Morancho (el seu treball apareixerà el 17 de novembre).
Els còmics fan servir tres colors: el negre de la tinta, el granat i un grogós, jugant amb els colors del vi. Els relats són ben lliures i de gèneres diversos: costumista, autobiografia, ciència-ficció, gènere negre… Els còmics es publiquen a internet, vinculats a la pàgina de la DO Catalunya, i en tres llengües (català, espanyol i anglès).
Vinòmics de Deamo Bros.
Vinòmics de Deamo Bros.
Raúl Deamo, ànima del projecte, va entrar de ple en el món del vi a través de la creació del documental ‘Deconstruint el vi català’, juntament amb Manel Capdevila. Aquesta immersió vinícola li va donar coneixements i contactes, i el va portar a pensar en la possibilitat de vincular dos mons que li eren propis: el vi i el còmic. S’imaginava la creació d’una història gràfica, però dubtava de l’interès que podria suscitar, fins que li va caure a les mans ‘Les ignorants’ d’Éttienne Davodeau. Però ell volia aportar un projecte propi i no pas repetir llibres ja fets. I així va començar a treballar el Vinòmics com un projecte coral, implicant alguns dels dibuixants de còmic més prestigiosos del país.
L’objectiu d’aquest binomi: arribar a un públic jove, que sovint veu el vi amb desconfiança, amb prejudicis, amb por, contra la idea que per beure vi cal tenir uns coneixements previs, fugint de l’elitisme i l’esnobisme, fent del vi un fet popular, sempre positiu i proper, per consumir d’una forma normalitzada, sense barreres.
La intenció de Raül Deamo és passar aquests còmics vinícoles al paper. Però això ho començarà a moure a partir del setembre.
Vin+omic de Manel Fontdevila.
Vinòmic de Manel Fontdevila.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

El primer discurs independentista, del 25 de juliol de 1886 [vídeo íntegre]

País > Principat

El primer discurs independentista, del 25 de juliol de 1886 [vídeo íntegre]

L'actor Sergi Mateu ha llegit aquest cèlebre discurs que va causar un autèntic furor



Featured Video Play Icon
Dilluns va fer cent trenta anys del primer gran discurs independentista pronunciat en un esdeveniment públic. Per aquest motiu, la Comissió de la Dignitat, juntament amb l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), l’Ateneu Barcelonès, el Cercle Català de Negocis (CCN) i la revista Sàpiens, van organitzar l’acte ‘Aquí va néixer tot’. Per rememorar l’efemèride, l’actor Sergi Mateu va ser l’encarregat de llegir aquell discurs. Us oferim ara el vídeo sencer de l’acte celebrat a l’Ateneu.
Es va fer el 25 de juliol de 1886 al Teatre Novetats de Barcelona. Fou un acte multitudinari per a protestar pel tractat de lliure canvi (signat entre l’estat espanyol i la Gran Bretanya) que causà un greu perjudici a la indústria catalana. Un metge barceloní hi va llegir una carta tramesa per Josep Narcís Roca i Ferreras, conegut columnista i farmacèutic, reconegut com el primer teòric de l’independentisme català. El discurs va causar un autèntic furor i se’n va fer ressò tota la premsa de Barcelona: de La Vanguardia al Diario de Barcelona.
Lectura del discurs per Sergi Mateu, ací:

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

dissabte, 30 de juliol del 2016

El Tren dels Llacs torna avui amb els nous trens panoràmics

Societat

El Tren dels Llacs torna avui amb els nous trens panoràmics

El tren deixava de prestar servei en aquesta època per les altes temperatures



Tren dels Llacs
El Tren dels Llacs de Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) torna a circular avui gràcies a les noves unitats que des de dilluns donen servei a la línia Lleida-la Pobla. Els nous cotxes panoràmics de la línia substituiran el tren històric per garantir el trajecte amb la màxima comoditat climàtica, amb uns vidres panoràmics que permetran veure el paisatge, i mantenint el tradicional paquet de benvinguda, així com la resta d’elements que composen el viatge singular amb el Tren dels Llacs.
Aquest servei d’estiu, afegeix tres caps de setmana al calendari habitual del Tren dels Llacs: els dies 30 de juliol, 6 i 13 d’agost. La sortida des de Lleida serà a les 10.45 i l’arribada a la Pobla de Segur a les 12.30. La tornada serà des de la Pobla a les 16.35 amb arribada a Lleida a les 18.25.
Activitats i tarifesDurant el trajecte, els passatgers gaudiran d’un paisatge singular per les comarques del Segrià, la Noguera i el Pallars Jussà. Els visitants podran adquirir paquets turístics (visites guiades, tastos de productes locals, etc.) vinculats als principals recursos turístics del territori i hi haurà parades facultatives a Cellers i a Tremp, on es podran desenvolupar activitats lúdiques. Un sistema còmode i peculiar de conèixer les terres de Lleida. Els viatgers rebran una visita guiada i comentada per guies turístics del territori. A l’anada rebran el paquet de benvinguda, format per diferents productes gastronòmics locals, i a la tornada s’oferirà un tast de coca de recapte de Balaguer.
Les tarifes del Tren dels Llacs són de 22 euros el bitllet d’adult i 20 euros el bitllet infantil. Els grups de més de 20 persones tenen un descompte especial i els nens a partir de 3 anys accedeixen gratis.
Rècord de visitantsEl Tren dels Llacs va néixer l’any 2009 fruit d’una iniciativa conjunta d’FGC i la Diputació de Lleida, amb la col·laboració de l’aleshores Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments dels municipis de la línia, per convertir-lo en un referent per a la dinamització econòmica del territori.
L’any 2015, amb la incorporació del cinquè cotxe i l’increment de l’oferta de places que va suposar, el servei va registrar el seu rècord de visitants, amb una ocupació mitjana dels trens del 98.89% i 7.199 visitants. Així, hi va haver un augment considerable del nombre de passatgers: es va passar dels 5.069 visitants l’any 2013 als 5.792 visitants al 2014 i els 7.199 al 2015.

(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Lliçons d’unilateralitat: com ho han fet altres països?

Món

Lliçons d’unilateralitat: com ho han fet altres països?

Us expliquem les quatre fases que adopta un moviment d'independència unilateral



La Unió Europea va avisar Eslovènia que si s'independitzava de forma unilateral mai seria part de la UE. En la foto líders de tots els estats de la UE passejant per LJiubjiana, en ocasió de la presidència eslovena de la Unió.
La Unió Europea va avisar Eslovènia que si s'independitzava de forma unilateral mai seria part de la UE. En la foto líders de tots els estats de la UE passejant per LJiubjiana, en ocasió de la presidència eslovena de la Unió.
L’aprovació aquest dimecres de les conclusions de la comissió del procés constituent, en el ple del Parlament, han suposat un desacatament al Tribunal Constitucional, posant la sobirania del Parlament per sobre del Tribunal. Albiol, en el ple, considerava la votació un cop al Tribunal Constitucional i afirmava que es trencava l’ordenament jurídic espanyol. Tenia raó.
L’acció de dimecres activa definitivament el mecanisme unilateral, segons la primera conclusió aprovada, degut a que no s’ha deixat ‘cap marge d’acció per al reconeixement del dret de decidir del poble català en l’interior del marc jurídic constitucional i legal espanyol’. El mateix exdiputat d’EUiA, David Companyon, sentenciava en una entrevista a VilaWeb que ‘si la teva disjuntiva és que el referèndum ha de ser pactat, o no serà, ja dius que no serà’. Per tant, s’ha arribat al punt en que es fa evident que sense la possibilitat de la via unilateral, simplement no existeix el procés. La unilateralitat com a mètode per assolir la independència és un mecanisme que ha estat utilitzat per moltes nacions ara independents i hi ha lliçons a aprendre de les seves experiències.
La democratització dels estats.
En el passat la violència havia marcat gairebé sempre les independències de les nacions. Però en les darreres dècades l’assumpció dels valors democràtics i pacífics per part de molts estats ha permès arribar a independències acordades, fetes de muti acord. Si abans de la Segona Guerra Mundial només s’havien produït tres referèndums d’independència, a partir d’aquell moment ja se’n han produït desenes.
L’exemple més clarificador és com ha evolucionat l’actitud del Regne Unit amb el pas dels anys. Si el 1933 considerava que Austràlia Occidental no tenia dret a separar-se de la Federació Australiana per ser aquesta ‘indissoluble’, en canvi el 2014 acceptava un referèndum escocès malgrat que l’’Act of Union’ entre Escòcia i Anglaterra remarcava també que la unió era ‘per sempre’. Aquesta evolució cap a la solució democràtica dels problemes, que s’ha produït al Regne Unit o Canada, no s’ha produït en altres estats, però. I per això els mecanismes unilaterals han estat utilitzat per moltes nacions, en molts casos amb patrons similars. Podem explicar, per això, quines són les diverses fases de la unilateralitat.
La primera fase: l’assoliment de la majoria social.
En la primera fase s’acostuma a canalitzar el sentiment nacional i de greuge cap a l’estat a través de la premsa i de les mobilitzacions socials, posant un especial èmfasi a l’hora de mostrar la impossibilitat de reformar l’estat del qual et vols separar. A Eslovènia el procés va agafar força el 1987 amb la publicació de diversos articles sobre les condicions polítiques i socials en que es trobava aquesta república, aleshores iugoslava, així com sobre la possibilitat de democratització i assoliment de la plena sobirania, en contraposició a les demandes centralitzadores sèrbies. L’oposició eslovena era especialment critica amb l’exèrcit.
El punt àlgid arribaria amb la filtració el març de 1988 de documents secrets del Comitè Central de la Lliga dels Comunistes, on s’explicava com s’hauria de portar a terme la instauració de la llei marcial a Eslovènia, un fet que va aixecar una gran polèmica i fortes protestes de la població. Poc després eren detinguts els responsables directes de la publicació, tres periodistes i un oficial de l’exercit. La reacció immediata dels eslovens va ser crear el Comitè de Protecció dels Drets Humans, que donaria lloc a la ‘Primavera eslovena’. Es van convocar mobilitzacions contra el procés penal en marxa que van arribar a concentrar 40.000 persones i es van recollir 100.000 signatures per l’alliberament dels ‘Quatre de Ljubljana’.
A les tres repúbliques bàltiques també es va produir una mobilització popular, coneguda en aquest cas com ‘La Revolució Cantanda’, degut a que en les manifestacions es cantaven cançons prohibides per la URSS com a forma de reivindicar la independència. Les protestes sobiranistes, es mesclaven amb la defensa dels drets humans i per exemple, en el cas letó, amb protestes ecològiques per exemple contra els projectes de Moscou de construir el metro de Riga i una planta hidroelèctrica. A Lituània, la Lliga de la Llibertat va recollir 1.200.000 signatures per exigir la retirada de les tropes soviètiques.
Però, el gran esdeveniment en totes tres repúbliques va ser la Via Bàltica, una cadena humana que va unir les tres capitals al llarg de 560 km. per exigir la independència dels tres països. Es va fer el 23 d’agost de 1989, coincidint amb el 50è aniversari del Pacte Nazi-Soviètic que es va repartir Europa deixant Lituània, Letònia i Estònia en mans de la URSS.
La segona fase: de la mobilització social a la política.
La següent fase porta a la transformació d’aquests moviments civils sobiranistes en partits polítics independentistes quan es constata la incapacitat de modificar l’estat a través de la pressió popular. A Eslovènia i Croàcia, mentre els governs reformistes cercaven una reforma confederal per acontentar la població, els serbis s’oposaven i apostaven per més centralització.
L’estiu de 1989 va aparèixer a Eslovènia una proposta de federació asimètrica iugoslava, que donés més competències a Eslovènia, inclosa l’autonomia militar. La proposta va portar a unes esmenes a la Constitució Eslovena, aprovades el 27 de setembre de 1989, on entre altres reformes es legalitzava el multipartidisme i Eslovènia es reservava el dret a finançar només les institucions federals que consideressin adequades. Com a resposta, els serbis van intentar fer un ‘míting de la veritat’ a Ljubljana, que va ser impedit per les forces d’ordre eslovenes i van iniciar un boicot econòmic a Eslovènia. Els nous partits sorgits en aquell moment formarien immediatament l’Oposició Democràtica Eslovena (DEMOS), amb la demanda d’un estat independent a l’estil de les democràcies occidentals.
En una altre república balcànica, a Croàcia, es formava en aquella època la Unió Democràtica Croata (HDZ), gairebé clandestinament. El partit es va fundar el 17 de juny de 1989 però no va ser registrat fins l’11 de gener de 1990 quan es va permetre la creació de nous partits polítics.
El cop definitiu al projecte iugoslau seria el Congrés de la Lliga dels Comunistes de Iugoslàvia de gener de 1990. Eslovènia va demanar reformes cap a la confederació però els serbis, favorables al centralisme, van bloquejar-les totes, provocant que els eslovens abandonessin el Congrés. Davant aquest fet, els croates van marxar també, en refusar els serbis ajornar-lo. Macedonis i bosnians es van negar a seguir fins que no es solucionés la situació. I això va significar la fi de la Lliga dels Comunistes, tancant la porta a qualsevol reforma acordada amb el que era l’estat central.
En els països bàltics també apareixen corrents reformistes i sobiranistes, que en un inici no havien de ser partits, però que s’hi convertirien. A Lituània, inicialment el moviment Sajūdis demanava drets civils, desnuclearització i retirada de les tropes soviètiques, així com propietat privada i llibertat d’empresa. El 1989, assolien com a grup de pressió una reforma constitucional de caire nacionalista, l’emissió de programes lituans a la TV i la negativa a finançar més programes d’energia nuclear. En un principi no s’enfrontaven al govern lituà però la col·laboració es trencà quan el govern es va negar a fer una Declaració de Sobirania. Llavors, el moviment es va tranformar en partit independentista.
A Estònia, també es van produir reformes per part del Partit Comunista d’Estònia, sota la pressió del Front Popular d’Estònia. Es va proclamar la superioritat de les lleis estonianes sobre les de la URSS (16 de novembre de 1988), així com la legalització dels partits i la convocatòria d’eleccions pel 18 de març de 1990. A Letònia, sota la pressió del Front Popular de Letònia, també s’aprovà el multipartidisme, així com considerar nul·la l’annexió soviètica i es van convocar eleccions. El Front en un primer moment donava suport a les reformes de Gorbatxov, reclamava sobirania dins l’URSS, la oficialitat del letó, així com la creació d’un Comitè Olímpic Propi. Però, l’octubre de 1989 el Congrés del Front també aprovà mocions a favor de la independència nacional i el multipartidisme.
Tercer pas: Els independentistes assoleixen el govern i preparen la independència.
El tercer pas, és quan els independentistes assoleixen el govern i porten l’autogovern al màxim fins assolir la independència. Els recursos econòmics i també, en aquests països no-democràtics, el control de les forces d’ordre són claus per l’èxit del moviment independentista. La convocatòria de referèndums d’independència, en molts casos, ajuden a legitimar les declaracions.
A Eslovènia, el mes d’abril de 1990 es celebraven eleccions i els partits de la coalició independentista DEMOS vencen amb el 55% dels vots. En aquesta situació i en un país que no era encara totalment democràtic era clau el monopoli de la força. Per això l’exercit iugoslau va ordenar fer-se amb tot l’arsenal de la Defensa Territorial Eslovena (un cos militar auxiliar), per por de que fos utilitzada per crear unes forces armades. Però els eslovens, anticipant el moviment, havien creat ja una estructura de comandament secret, transferint l’arsenal a una insignificant i antiquada institució similar a una Guàrdia Nacional (MSNZ). A la vegada va mobilitzar 21.000 membres de la Defensa Territorial cap a aquesta nova estructura. Quan l’exercit va anunciar que la Defensa Territorial seria reemplaçat per un sistema centralitzat ja era massa tard.
En el cas croata, els independentistes, per a sorpresa dels comunistes, també van vèncer en les eleccions. Aquest fet va portar als serbis a boicotejar el Parlament, prendre el control de les zones de majoria sèrbia i cercar deslligar-se de Croàcia. En la primera sessió parlamentaria ja es va apostar per crear una nova Constitució, canvis polítics, econòmics i canvis socials. Aprovant al desembre una nova Constitució. Paral·lelament es va produir una purga d’empleats serbis a l’administració, que tot i representar el 12% de la població croata, eren el 17% dels funcionaris i prop del 30% en el Ministeri d’Interior (especialment dins la policia).
A més, tant el govern eslovè com el serbi van decidir no contribuir al pressupost de la Federació, reduint de manera important la capacitat d’aquest. Com a ultimàtum, a l’octubre de 1990, eslovens i croates van proposar mantenir Iugoslàvia unida convertint-la en una confederació d’estats independents. Amb un espai econòmic comú, política exterior comuna (juntament amb les pròpies de cada República), moneda comuna i una aliança militar similar a l’OTAN. Aquesta proposta va ser rebutjada per Sèrbia. El 23 de desembre de 1990 les institucions eslovenes porten a terme un referèndum d’independència on el 89% dels votants ho fan a favor d’un estat independent. Els croats el celebrarien el 19 de maig de 1991, i amb una participació del 83%, van tenir un 93% de vots favorables.
També en les tres repúbliques bàltiques les forces independentistes van guanyar les eleccions. A Lituània, les eleccions es van celebrar el 24 de febrer, amb victòria independentista. L’11 de març ja s’abolia la censura i es declarava la independència, sent restablerta la constitució de 1938, a la vegada que exigien la cessió del control de duanes i fronteres. Però, el bloqueig econòmic de la URSS i la tensió amb els russos i polonesos de Lituània va fer ajornar la declaració fins el 2 de gener de 1991.
En el cas estonià, el Parlament va declarar el poder soviètic il·legal al país, proclamant un període de transició per restaurar la República d’Estònia, assolint així la independència gradualment. A l’abril s’aboleix el servei social obligatori i es crea una nova policia i forces d’ordre. El següent pas va ser deixar de pagar al tresor soviètic i s’inicia la transició al lliure mercat. El 3 de març del 1991 la declaració d’independència d’Estònia s’aprovà en referèndum amb un gran percentatge de suport (77,8% dels votants) i l’endemà al cop d’estat fracassat a Moscou (19-21 d’gost), la república proclamava la restauració de la seva independència i rebutjava la legislació soviètica.
A Letònia la victòria independentista va comportar una declaració d’independència, recuperant la constitució de 1922. A més es va obrir un polèmic registre ‘d’únicament letons’, on es van inscriure 807.000 ciutadans. El gener els tancs soviètics es van dirigir a Riga però es van trobar amb el que es va conèixer com ‘els dies de les barricades’, on gairebé 700.000 ciutadans van sortir al carrer per construir barricades i murs. Davant el caràcter pacífic, no van poder declarar l’estat d’emergència i es van acabar retirant. Finalment, el referèndum d’independència es va fer el 3 de març de 1991, amb un 73,88% dels vots van ser a favor.
Quart pas: la declaració d’independència.
El pas final són les declaracions de sobirania, on es remarca que les lleis de l’estat no tenen valor en el territori i finalment la declaració d’independència.
A Eslovènia, El 20 de febrer el Parlament declarava que el govern federal no tenia ja cap autoritat sobre Eslovènia. El 8 de maig el Parlament aprovava la Declaració de Dissociació, que independitzava el territori totalment, fent-se efectiva aquesta el 26 de juny. La independència es va declarar el 25 d’aquell mes de juny. Aquest fet va suposar una guerra de deu dies, en una contraofensiva ben plantejada pel govern eslovè. Els eslovens van prendre el control fronterer (el 40% del pressupost federal provenia de les taxes de duana per Àustria i Itàlia), obligant l’exercit iugoslau a fer els primers trets. El 15 de gener de 1992 Eslovènia era oficialment reconeguda per tots els estats membres de la Comunitat Europea, incorporant-se a l’ONU el 22 de maig del mateix any. Dos dies abans de la declaració d’independència els ministres d’afers exteriors de la Comunitat Europea i els Estats Units van pactar no reconèixer una declaració d’independència unilateral d’Eslovènia i van advertir en públic que Eslovènia no entraria mai a formar part de la Unió Europea. Les amenaces no van durar no un sol dia.
En el cas croata, el 21 de febrer el parlament posava la constitució per sobre les lleis iugoslaves i redactava una resolució de dissociació. Finalment el 25 de juny de 1991, el Parlament declarava la seva independència. L’endemà era reconeguda per Eslovènia, però totes dues nacions acordaven al mateix temps una moratòria de tres mesos sobre la declaració per evitar més tensions. Lituània va ser l’únic estat que va reconèixer Croàcia el 30 de juliol. El 8 d’octubre en finalitzar la moratòria, la independència es va fer efectiva. La Comunitat Econòmica Europea la reconeixeria el 15 de gener de 1992 i l’ONU el maig de 1992.
En el cas lituà, que havia posposat la independència, el desembre Lituània no va firmar el nou Tractat de la Unió de la URSS, pensat per evitar la independència i el 2 de gener la van proclamar. En aquell moment 10.000 soldats soviètics van travessar la frontera per obligar a fer el servei militars als joves. L’11 de gener un miler de voluntaris es tanquen al Parlament, amb armes de caça i còctels molotov, sent assetjats per 5.000 soldats. Quatre dies més tard ja són 15.000 els concentrats davant el Parlament i el 17 es va convocar una manifestació en l’enterrament de 14 manifestants morts per l’exercit. La manifestació reuneix 500.000 persones amb el bisbe Julijonas Steponavicius al capdavant. Finalment, el 31 de gener es retiren la majoria de les tropes i triomfa la independència.
Els letons, per la seva part, veient la reacció a Lituània, van fer les barricades arreu de la capital, que es van mantenir fins la tardor de 1992. Fins i tot després de proclamar la independència el 21 d’agost de 1991 (després el cop d’estat fallit) i fins i tot després de ser reconeguda per la URSS al setembre de 1991, les barricades es van mantenir.
Els estonians també es van negar a signar el nou Tractat de la Unió i en aquest país també es van crear múltiples barricades a Tallinn per a protegir el Congrés dels tancs soviètics. Era habitual la concentració de població davant les estacions de ràdio i TV per a servir d’escut humà davant possibles atacs. Finalment el procés gradual d’independència seria proclamada després l’intent fallit de cop d’estat. Fet que va provocar que no es produís vessament de sang.
Aquests exemples recents, a Europa, demostren que fins i tot en estats no democràtics ni l’amenaça militar no ha pogut aturar els processos d’independència unilaterals. Processos que han finalitzat en estats independents reconeguts internacionalment, malgrat l’amenaça de fer-ho que sempre ha estat sobre la taula fins el minut abans de la proclamació.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

dimecres, 27 de juliol del 2016

Gran ressò a la premsa internacional de la decisió del Parlament de Catalunya

País > Principat

Gran ressò a la premsa internacional de la decisió del Parlament de Catalunya

Destaquen que ha començat la desconnexió d'Espanya



Captura de pantalla 2016-07-27 a les 18.11.45
Us oferim alguns enllaços sobre la reacció de la premsa internacional a la sessió d’avui del Parlament de Catalunya.
–The Guardian: ‘Separatist movement in Catalonia steps up battle with Madrid
–The Washington Post: ‘Catalan parliament defies top court ruling against secession
–Newsweek: ‘Catalonia to push for independence despite spanish refusal
–La Tribune: ‘La Catalogne désobéit ouvertement à l’Espagne
–Telesur: ‘España: Parlament aprueba desconexión de Cataluña
–TG Mediaset: ‘Catalogna, il Parlamento vota lʼavvio della separazione dalla Spagna
–EuroWeekly: ‘‘We don’t need your approval’: Catalan independence edges closer to reality
–Bloomberg: ‘Catalonia Approves Plan to Secede From Spain Amid Deadlock
–Fox News: ‘Catalan parliament defies top court ruling against secession
–Espresso: ‘Catalunha promete avançar com secessão com ou sem aval de Madrid
–La Stampa: ‘Il parlamento catalano sfida la Spagna: avanti con le leggi per l’indipendenza
–La Tercera: ‘Parlamento de Cataluña desafía a la justicia y aprueba texto que los “desconecta” de España
–Russia Today: ‘El Parlament de Cataluña aprueba la vía unilateral para la desconexión con España
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

dimarts, 26 de juliol del 2016

La prehistòria del procés va començar fa 130 anys

CRÒNICA

La prehistòria del procés va començar fa 130 anys

El procés no és cosa de Mas o Puigdemont. No va començar amb l’Estatut retallat. No és culpa de l’escola catalana ni de TV3. Ni de l’ANC i Òmnium. És una miqueta més antic



El procés no és cosa de Mas o Puigdemont. No va començar amb l’Estatut retallat. No és culpa de l’escola catalana ni de TV3. Ni de l’ANC i Òmnium. És una miqueta més antic, més que l’Avi Macià. Més que Prat de la Riba. La prehistòria del procés es pot situar fa 130 anys.
A les portes d’un nou pols al Tribunal Constitucional de la majoria independentista al Parlament, ahir es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès un acte en record del primer míting en què es va cridar a favor d’una Catalunya independent. Això passava un 25 de juliol del 1886, al Teatre Novetats, en una cita convocada pel Centre Català de Valentí Almirall a la qual, per indicació del dramaturg Àngel Guimerà, es va convidar a fer un parlament Josep Narcís Roca i Farreras, estudiós i articulista d’èxit -escrivia en dos dels principals diaris del moment: La Publicidad i El Diluvio -,un textque si no fos pel desaparegut Fèlix Cucurull, hauria quedat del tot oblidat.
Roca i Farreras no hi va poder anar, però va enviar-hi una carta que va desbordar les pretensions dels mateixos convocants, que tan sols pretenien denunciar un tractat comercial d’Espanya amb Anglaterra que anava en contra del proteccionisme de la indústria catalana. La carta, llegida ahir per l’actor Sergi Mateu, acabava amb un vibrant “Visca la independència nacional!” i instava els catalans a lluitar per “la llibertat” des de “la fraternitat” amb els pobles d’Espanya víctimes de l’opressió de la monarquia.
Aquelles paraules van ser rebudes amb entusiasme per un públic que va desbordar l’aforament del teatre i va ocupar el carrer. La premsa madrilenya va reaccionar amb escàndol. Més prehistòria: aquest cop, de la catalanofòbia. I part de la premsa catalana s’hi va apuntar: “ La Vanguardia va cridar immediatament a fer un acte de desgreuge”, va recordar Toni Strubell, impulsor d’un recordatori organitzat per la Comissió de la Dignitat, el Centre Català de Negocis i l’ANC.
Un acte, el d’ahir, al qual va assistir la vicepresidenta del Govern, Neus Munté, i que va cloure el president de l’Assemblea instant els 72 diputats independentistes del Parlament a ser dignes aquest dimecres de la memòria de Roca i Farreras: “Ara toca acabar la feina i acabar-la bé”.

dimecres, 20 de juliol del 2016

El PP defensa que CDC pugui disposar de grup al congrés ‘per cortesia parlamentària’

País > Principat

El PP defensa que CDC pugui disposar de grup al congrés ‘per cortesia parlamentària’

Andrea LEvy deiu que no sap d'on surten els deu vots extres que van tenir a la mesa



20160720110426.jpg
La vicesecretària d’Estudis i Programes del PP, Andrea Levy, ha apuntat aquest dimecres que la seva formació veu amb bons ulls que CDC pugui disposar de grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats per ‘cortesia parlamentària’, i ha recordat que hi ha precedents que apunten en aquesta direcció. En una entrevista a RNE, Levy també ha assegurat que la seva formació ‘no té cap coneixement’ d’on surten els 10 vots de més que els candidats del PP i C’s van rebre a la votació dels vicepresidents del Congrés, però ha apuntat que en tot cas van anar a parar a la candidatura d’Ignacio Prendes (C’s), i no pas a la de Rosa Romero (PP).
A l’entrevista, Levy ha assegurat que a l’hora d’estudiar si una formació pot disposar de grup parlamentari propi ‘cal anar als precedents’ i ha recordat que en legislatures anteriors la Mesa va concedir grup propi a Coalición Canaria malgrat que –com CDC- no complia el requisit d’obtenir almenys el 15% dels vots. ‘Es va poder fer’, ha dit, i en el cas de CDC ‘es parla de dècimes percentuals’.
Pel que fa als 10 vots de més que van rebre els candidats del PP i de C’s a les vicepresidències del Congrés, ha assegurat que ella ‘no sap’ perquè els autors d’aquests vots no reconeixen la seva autoria, però ha apuntat també que el PP ‘no té cap coneixement d’on surten els vots’.
En tot cas ha assegurat que aquestes paperetes van anar a parar a la candidatura del diputat de C’s Ignacio Prendes per ser vicepresident primer, i no a la de Rosa Romero, del PP, per ser vicepresidenta tercera.
En tot cas ha assegurat que malgrat els suports que hagin pogut donar els partits nacionalistes el PP no farà cap concessió en el terreny de la ‘sobirania nacional’.
(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

Em sembla que tinc una mala notícia. Per: Vicent Partal


  • Editorial
  • Vicent Partal
Opinió > Editorial

Em sembla que tinc una mala notícia…

«Fa dècades que els ciutadans dels Països Catalans havíem assumit interiorment la condició de minoritzats. I per tant actuàvem en conseqüència: esporuguits, insegurs, temorosos»


  
Featured Video Play Icon
Em sembla que tinc una mala notícia. Una mala notícia per a ‘ells’, que deia Joan Fuster.
Qualsevol combat polític té dos nivells. Almenys. Hi ha el combat polític per a administrar i hi ha el combat polític per a canviar. El primer és l’habitual en les democràcies occidentals, el quotidià, el que vivim cada dia, el que porta un partit o un altre al poder, el que aconsegueix millores però no trenca mai la regla profunda, la jerarquia del poder real.
El segon, el combat polític per a canviar el fons de les coses és, en canvi, francament excepcional. Si tens sort, el vius una volta a la vida i prou. Simplement perquè no és normal ni passa cada dia que una població qüestione no pas la gestió del poder sinó la jerarquia del poder. Per tant, que n’inutilitze els instruments de dominació i que, en conseqüència, canvie no pas el partit que mana, no pas el batlle que té, no pas les aliances possibles, sinó tota la manera de funcionar, de viure, de comportar-se. És per això que aquests canvis normalment són qualificats de revolucionaris.
Però la condició prèvia de qualsevol revolució és l’acumulació de canvis individuals en la consciència de la gent. La gent ha d’alliberar-se individualment abans de poder alliberar-se com a col·lectiu. I això és molt difícil i sobretot molt lent. Llegiu Paulo Freire.
I és ací, en aquest punt, on veig les males notícies per a ‘ells’. Perquè d’un temps ençà observe, he de reconèixer que amb un poc de sorpresa, que algunes de les coses que ‘ells’ tenien coll avall comencen a posar-se en dubte.
Pose sobre la taula tres exemples d’ahir mateix. Al matí Montserrat Puig Cotado es va posar en contacte amb la nostra redacció per explicar-nos que havia estat víctima d’un cas de catalanofòbia a la comissaria de Vic, quan anava a renovar-se el passaport. Podria ser una història més de les moltes que passen cada dia, però resulta que aquesta vegada, i cada dia passa més, Montserrat no tan sols no es va doblegar, ans va denunciar els qui pretenien imposar-li el castellà per força. I ho va fer públic. Hi insistesc: és un patró de conducta, aquest de no admetre la humiliació, que comença a fer-se molt visible al nostre país. És com si la pressió i la coerció psicològica anassen deixant de funcionar en algunes capes de la nostra població i això, si efectivament passa, sí que és l’amenaça més gran possible per a ells.
Poc després al congrés espanyol votaven qui n’havia de ser el president. I CDC i ERC van fer allò que van considerar convenient. ERC es va mantenir en l’abstenció mentre que CDC sembla ser que va cedir vots al PP i Ciutadans. Podem discutir sobre la conveniència o no d’aquestes actuacions i després diré alguna cosa d’això, però és ben cert que aquests dos partits, em sembla que per primera vegada, no es van deixar impressionar per les campanyes dels qui al Parlament de Catalunya voten cada dia amb el PP i després es pensen que amb quatre piulades aconseguiran allò que vulguen. La política espanyola, en aquest aspecte, és d’un cinisme tan bèstia que ahir hi havia qui demanava a Bildu que votàs Patxi López per tal d’impedir la presidència del PP. Quan resulta que López va ser lehendakari precisament a costa d’il·legalitzar Bildu.
La tercera imatge d’ahir és la que, personalment, em va colpir més. Passà a la Diputació de València dilluns i va ser difosa ahir pels companys de la Veu del País Valencià. Els protagonistes són Javier Berasaluce, ex-batlle de Requena pel PP, i sobretot Jorge Rodríguez, el president socialista de la Diputació i el diputat de Compromís Francesc Xavier Rius.
En un moment de la sessió, Berasaluce afirma, amb aquella impunitat graciosa amb què ‘ells’ ho han fet tot durant dècades, que parlar en català davant seu és de mala educació perquè a ell li costa d’entendre’l. I la resposta del president de la Diputació no és, com era habitual fins ara, de fer-se enrere o demanar disculpes o passar-se al castellà, sinó que li respon tranquil·lament que a ell també li costa d’entendre el castellà quan l’hi parlen. La situació, certament inèdita, causa un desconcert de tal magnitud entre el PP, una estupefacció tan enorme (vegeu l’inici del vídeo) que arriben a demanar al president que es disculpe per haver-se atrevit a dir això: que a ell li costava d’entendre el castellà. Cosa a la qual el president, evidentment, no s’avé. Després, la intervenció del diputat Rius defensant la llengua i denunciant el supremacisme espanyolista és simplement de traca i mocador.
Les tres reaccions, del mateix dia, tenen en comú que són una classe de respostes que fa poc temps no hauríem vist. Els ciutadans dels Països Catalans havíem assumit interiorment la condició de minoritzats. I per tant actuàvem en conseqüència: esporuguits, insegurs, temorosos. Sembla, però, que alguna cosa molt profunda es mou, que aquesta psicologia comença a canviar i que si més no una part de la societat ja no està disposada a acceptar-ho tot en silenci. Si això és així, aleshores tenim davant una magnífica notícia, que a la vegada és la pitjor notícia que ells podien rebre. ‘Ells’.
PS. Dit tot això que he dit abans i tot esperant de veure què faran quan toque votar la presidència de Rajoy, que és la cosa realment important, no entenc que CDC vote a favor del PP i Ciutadans ni tan sols si és per assegurar-se el grup parlamentari. Però sobretot no entenc que no vulguen explicar als seus votants què han fet amb els vots que els van donar. No em sembla correcte que s’amaguen, ni amb l’excusa que el vot és secret.

[Si ens llegiu des de la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Com sempre us recomane especialment de  llegir els més crítics o que aporten dades interessants en contra del que jo he escrit. Avui Marcel·lí Corominas considera que no hauria d’haver fet l’editorial sobre el que l’he fet, sinó criticant la votació de CDC a Madrid.
Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]


(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

dimarts, 19 de juliol del 2016

¿A què juga Francesc Homs?

EL RETORN DE LA "PUTA I LA RAMONETA"...!!!

¿A què juga Francesc Homs?

El portaveu de CDC va negar primer el suport als candidats del PP i C's a la Mesa del Congrés per després regalar-los vots

¿A què juga Francesc Homs?
EFE/ SERGIO BARRENECHEA                         
Dimarts, 19 de juliol del 2016 - 23:35 CEST
EL PERIODICO                                             
Pablo Iglesias va dir ahir que Francesc Homs és capaç d’embolcallar-se en la bandera del 9-N per acabar recolzant, directament o indirectament, els que van defensar la querella per la consulta. Dilluns, poc després que la fiscalia renunciés a demanar presó per a Artur Mas pel simulacre de referèndum, el portaveu de CDC va anunciar que l’endemà es postularia a la presidència del Congrés. Es tractava, va dir, d’una forma de protesta per les accions legals que el Govern ha emprès contra ell.
La decisió tenia tan escasses possibilitats de prosperar que, quan li van plantejar quin seria el vot final dels seus vuit diputats en la segona ronda, va entonar el «ja ho veurem». Ahir, en una conversa informal, va tornar a assegurar que no recolzaria de cap manera els candidats consensuats pel PP i Ciutadans per governar la Cambra baixa. I, no obstant, els números no surten.
Els aspirants a les vicepresidències del Congrés del partit taronja i el PP, José Ignacio Prendes i Rosa Romero, van ser designats amb 10 vots més dels 169 que sumen els escons de les dues forces. Homs va dir que ell no hi havia tingut res a veure, però fonts de CDC van admetre que sí que havien sigut ells els aliats d’aquests dos dirigents de la dreta. Almenys, part dels seus vuit diputats. Les sospites sobre l’origen de la resta de suports es dirigeixen al PNB, però els nacionalistes bascos van insistir que els seus vots van ser en blanc.
El pacte i la querella
L’inesperat moviment de CDC, en qualsevol cas, va provocar un seguit de crítiques entre l’oposició. Sobretot, des de Podem, molest perquè Convergència va rebutjar recolzar Xavier Domènech, el candidat del partit morat a presidir la Cambra baixa. «Sembla que Homs ha decidit pactar amb els que el volen empresonar», va assenyalar Iglesias, que va recordar que Convergència és la mateixa organització que ja va recolzar José María Aznar el 1996. Els sobiranistes, en procés de refundació, de canvi de cares i de nom (a partir d’ara s’anomenen Partit Demòcrata Català), fugen d’aquest precedent, però al mateix temps el mantenen viu amb comportaments com el d’ahir.
«Qui sap si Rajoy està practicant català per entendre’s amb el senyor Homs», es va plantejar Iglesias. «Rajoy ha demostrat que té capacitat per arribar a acords amb nacionalistes i independentistes. Estaria bé que ens digués a canvi de què», va assenyalar el portaveu del PSOE, Antonio Hernando. Homs podria haver respost, però l’exconseller, en la seva línia (va exigir que la seva reunió de la setmana passada amb Rajoy fos discreta) va evitar, a diferència de la majoria de portaveus, donar explicacions. Ahir va sortir del Congrés amb presses.
Segons el PP, tot es redueix a l’obtenció d’un grup parlamentari propi, al qual els vuit diputats de CDC no tindrien dret en una aplicació rigorista del reglament, ja que el 26-J no van aconseguir el 15% dels vots a Catalunya. Tenir una organització autònoma dins de la Cambra, i no com a part del grup mixt, comporta una bona subvenció, i això és una cosa que el PP, en principi, li pot aconseguir, tot i comptar aquí amb el rebuig de C’s.
La tradició al Congrés dicta que aquests gestos se solen facilitar, a vegades a través del préstec temporal de diputats, i Homs va dir que coneixia la fórmula per aconseguir-ho. La vicepresidenta en funcions, Soraya Sáenz de Santamaría, de fet va utilitzar aquesta tesi. En aquesta legislatura, va dir, «haurà de ser tot molt col·laboratiu».

El català perd sintonia a la tele

INFORME ANUAL

El català perd sintonia a la tele

EL CAC denuncia la desigualtat de l'oferta a favor del castellà des de la implantació de la TDT

La ràdio manté un equilibri en l'oferta, ja que totes les emissores han de complir la normativa catalana                        

El català perd sintonia a la tele
JOSEP LOASO
EL PERIODICO
Dimarts, 19 de juliol del 2016 - 13:40 CEST
La implantació de la televisió digital terrestre (TDT) ha provocat un espectacular augment de l'oferta audiovisual, però majoritàriament en castellà, cosa que ha comportat que pràcticament 'es mengi' l'oferta en català. Així, en aquesta última dècada, l'oferta de canals de TDT en castellà s'ha multiplicat per cinc a Catalunya, però l'audiència de la tele en català ha caigut 10 punts en aquest mateix període.
Aquesta és la principal dada que ofereix l'últim informe anual del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC), que destaca l'"important descens" sofert per la tele en català, al qual també ha contribuït el 'boom' de la tele de pagament i les noves formes de distribució audiovisual per internet; totes bàsicament en castellà.
El treball precisa que l'audiència de tots els canals en català el 2005 era del 29,7%, però el 2015 ja havia caigut fins al 19,8%. En el cas concret de TV-3, la seva audiència s'ha reduït en aquesta dècada 10 punts percentuals.
En l'entorn analògic del 2005, previ a la implantació de la TDT, a Catalunya es podien sintonitzar sis canals de cobertura estatal en castellà (TVE-1, La 2, A-3 TV, Tele 5, Cuatro i la incipient La Sexta), i dos en català (TV-3, K3-33), a més de les locals (com BTV i CityTV). Però finals del 2015, l'oferta és totalment diferent: 32 canals de cobertura estatal en castellà i 8 en català, a més de les desconnexions de TVE-Catalunya i les televisions locals.
Per al CAC, amb la digitalització de la tele "no s'ha tingut en compte la diversitat cultural i lingüística de l'Estat, malgrat que aquest precepte estava inclòs a la llei 7/2010, general de la comunicació audiovisual". Això ha provocat que, una dècada després, "l'evolució de l'oferta de canals en català i en castellà ha sigut l'oposada".

LA RÀDIO, LA PART POSITIVA

Si a la televisió, el panorama per al català és pessimista, a la ràdio passa tot al contrari, perquè, segons el CAC, la Generalitat és competent en l'adjudicació de llicències. Així, totes les emissores que hi ha a Catalunya (321 en FM) estan subjectes a la normativa catalana. I aquesta obliga a incorpora el català, com a mínim, en el 50% del temps d'emissió. El mateix passa en relació amb la música, que ha d'incorporar un mínim del 25% de cançons en català.
Per al CAC, un dels reptes futurs és garantir la presència de la llengua catalana, "malgrat la falta d'igualtat competitiva dels prestadors catalans en relació amb els dels àmbits espanyol i global". Per aquesta raó, el Consell està elaborant, per encàrrec del Parlament, un Llibre Blanc de l'audiovisual català, treball que presentarà un conjunt de propostes per consolidar i enfortir l'audiovisual català i en català.
De fet, l'informe anual ja suggereix que convindria tenir competències plenes sobre l'espectre radioelèctric, així com sobre regulació de xarxes i de continguts d'internet. I conseqüentment, veu necessari que el CAC evolucionés cap a una autoritat catalana de les comunicacions, amb competències sobre tots els àmbits d'aquest macrosector.

diumenge, 17 de juliol del 2016

Catalans per la independència… de l’Argentina

Món > Amèrica

Catalans per la independència… de l’Argentina

En ocasió del bicentenari de la declaració d’independència de les Províncies Unides del Riu de la Plata, repassem els catalans que van participar en el procés d’emancipació



Revolució de Maig Argentina
‘Nosaltres els representants de les Províncies Unides a Sud-amèrica, reunits en congrés general, invocant l’Etern que presideix l’univers, en nom i per l’autoritat dels pobles que representem, protestant al Cel, a les nacions i als homes del globus la justícia que regla els nostres vots: declarem solemnement a la faç de la terra que és voluntat unànime i indubtable d’aquestes províncies de trencar els vincles violents que ens lligaven als reis d’Espanya, recuperar els drets que ens van prendre i investir-se de l’alt caràcter d’una nació lliure i independent del rei Ferran VII, els seus successors i la metròpoli [espanyola].’ Així comença la declaració d’independència de l’Argentina, proclamada a la casa de Francisca Bazán de Laguna de San Miguel de Tucumán el 9 de juliol de 1816.
Aquesta acta ‘d’emancipació solemne del poder despòtic dels reis d’Espanya’, signada fa exactament dos-cents anys, va representar el punt final d’un camí que havia començat una dècada abans amb l’anomenada ‘Reconquista’ de Buenos Aires i que havia cristal·litzat en la Revolució de Maig del 1810 al virregnat del Riu de la Plata, establert per la monarquia hispànica a l’extrem sud del continent americà. En els estadis més primerencs del procés d’independència, alguns catalans hi van tenir una participació més que significativa. Dos noms, principalment, han entrat en la llista de ‘libertadores’ de l’Argentina: els comerciants Domènec Matheu (Mataró, 1765 – Buenos Aires, 1831) i Joan Larreu (Balaguer, 1782 – Buenos Aires, 1847).
Miquelets contra els anglesos
La llavor de la separació de les províncies del Riu de la Plata respecte de Madrid es va plantar al començament del segle XVIII a milers de quilòmetres a l’est, en ple estret de Gibraltar. Amb la victòria de l’armada anglesa sobre l’espanyola en la famosa batalla de Trafalgar, el 1805, la Gran Bretanya es va disposar a aprofitar la seva superioritat naval per a mirar de blocar les costes hispano-americanes. Tan sols un any després, un estol anglès comandat pel general Beresford es va plantar a Buenos Aires, una ocupació que no va acabar de reeixir per la resistència dels habitants de la ciutat, mobilitzats pel virrei borbònic Jacques de Liniers. En aquell episodi, conegut en la historiografia argentina com la ‘Reconquista’, fou determinant la participació d’un nombrós grup de voluntaris catalans provinent de Montevideo, a l’altra riba del riu de la Plata. L’anomenada Companyia de Minyons, formada per un centenar i mig de catalans, era finançada pel comerciant Miquel Antoni Vilardebò i comandada per Rafael Bofarull, Josep Grau, Cristòfol Salvanyac i Jaume Ferrer, i va tenir un paper molt destacat en les operacions militars que van significar la derrota anglesa: el 10 d’agost de 1806, els ‘miñones catalanes’ van expulsar l’invasor del parc del Retiro i, en l’ofensiva final del 12 d’agost, van ésser els primers a ocupar la plaça Major de Buenos Aires (l’actual plaça de Mayo).
minyones
Malgrat que la victòria sobre els anglesos va ésser clara, la situació es va mantenir precària a la ciutat, abandonada a la seva sort per la monarquia hispànica. La sensació d’indefensió respecte de la metròpoli, sumida en el conflicte napoleònic, va empènyer els catalans que van participar en la reconquesta a formar cossos de voluntaris estables, a mena de sometents: van néixer els Voluntaris Urbans de Catalunya, integrats segons el document fundacional per ‘catalanes, valencianos, aragoneses e individuos de las Islas Baleares’. La sol·licitud de creació al virrei De Liniers fou signada, entre més, per Jaume Llavallol i Riu (Barcelona, 1760 – Buenos Aires, 1838), comerciant establert al Riu de la Plata, capità dels minyons i pare de Felipe Llavallol, futur governador de Buenos Aires i ministre d’Hisenda argentí.
Les ‘guerrilles catalanes’, com les designava el general i sisè president argentí Bartolomé Mitre, van ésser també decisives en el segon i últim intent d’ocupació anglesa de Buenos Aires, el 1807, un episodi conegut com la ‘Defensa’. Tant en aquest atac com en l’anterior, els catalans es van inspirar en el mètode d’organització i de lluita dels miquelets, un cos d’infanteria lleugera que s’havia destacat en la guerra dels Segadors (1640-1652) i en la de Successió (1705-1715) per la seva gran mobilitat, la rapidesa en les accions i l’aprofitament del terreny. Dos carrers de la capital argentina, al costat de l’avinguda del Libertador, recorden actualment els cossos de ‘miñones’ i ‘migueletes’.
Entre els voluntaris catalans que van participar en aquells primers moments d’afirmació localista, hi trobem ja com a oficials Domènec Matheu i Joan Larreu, que poc després es destacarien també en la causa independentista i es convertirien en veritables herois nacionals de l’Argentina.
La Revolució de Maig
Les invasions angleses del 1806 i el 1807 van demostrar la crisi de l’aparell colonial espanyol en el virregnat del Riu de la Plata. I no sols això: la victòria de les milícies locals, juntament amb l’ocupació napoleònica de la península Ibèrica a partir del 1808, van fer prendre consciència a les elits criolles i burgeses de Buenos Aires de la seva capacitat militar i la seva autonomia respecte de la corona espanyola. Una emancipació de Madrid que es va consolidar políticament amb la formació d’una assemblea ciutadana per a l’elecció d’una primera junta provisional governativa que va expulsar del poder el nou virrei napoleònic i els seus funcionaris. En el decurs d’una setmana, del 18 al 25 de maig de 1810, es va produir l’anomenada Revolució de Maig, el pas previ a la secessió definitiva de l’Argentina, avui fa dos segles. Aquell primer govern de la revolució liberal argentina era integrat per nou membres, set criolls i dos catalans: Domingo Matheu i Juan Larrea, com són coneguts al país americà.
prxceres_argentina_taringa.jpg_6399300.jpg_6399300
A l’acta de la primera junta no es va proclamar la independència formal, sinó que encara s’expressava fidelitat a Ferran VII, el rei imposat per Napoleó I, i ‘guardar puntualment les lleis del regne’, però els mesos i anys següents es van caracteritzar per l’agitació, l’efervescència política i les topades armades entre els partidaris del poder monàrquic i els independentistes, defensors de la creació d’estats americans desvinculats d’Espanya. Dos cafès de Buenos Aires van ésser els epicentres d’aquests dos corrents oposats, durant els primers passos del segle XIX: el Café de Marco, que acollia sobretot els reialistes (partidaris del virregnat), i el Café de los Catalanes, un dels més veterans de la ciutat i seu del bàndol patriota (rupturistes i liberals).
En el turbulent període entre el 1810 i el 1816, Matheu va arribar a ésser president de la junta governamental durant alguns dels moments més crítics en la lluita contra la reacció de l’exèrcit espanyol, mentre que Larreu esdevingué president de la cambra legislativa constituïda el 1813 i un dels encarregats de redactar la primera constitució democràtica del país. Va signar, entre més lleis transcendentals per a la vida argentina, la que abolia els títols de noblesa, la que prohibia la tortura, la que declarava festa cívica el Vint-i-cinc de Maig (el sol de maig és al centre de la bandera argentina) i la que va aprovar l’himne nacional, amb lletra de l’escriptor i polític Vicent López i Planes (1785-1856), d’origen valencià, i música del català Blai Parera i Moret (1776-1840).
Gràcies a la seva acció política, però també a les seves decivises aportacions econòmiques, Matheu i Larreu van ajudar a apuntalar un nou estat que, amb les invasions angleses com a germen i la Revolució de Maig com a detonant, va néixer oficialment el 9 de juliol de 1916 a San Miguel de Tucumán, amb el nom de Províncies Unides del Riu de la Plata.


(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)