dimarts, 31 de maig del 2016

Els tècnics amb FP, els empleats més buscats per les empreses

EVOLUCIÓ DEL MERCAT LABORAL

Els tècnics amb FP, els empleats més buscats per les empreses

Les companyies necessiten un 16% més de perfils intermedis, segons Pimec

El desajust del sistema formatiu provoca un excés d'un 13% d'universitaris

Els tècnics amb FP, els empleats més buscats per les empreses
JOAN REVILLAS

Dilluns, 30 de maig del 2016 - 14:52 CEST
EL PERIODICO                                           
Abans de la crisi, un dels problemes més importants amb què es trobaven les empreses era l’escassetat de treballadors per cobrir llocs de treball de tècnics amb formació professional (FP). El 2016, les empreses tornen a patir una sequera de perfils amb una qualificació intermèdia. Amb l’inici de la recuperació ha tornat a aflorar un problema estructural del mercat de treball de Catalunya i Espanya, que la patronal Pimec quantifica en un desajust del 16% entre l’oferta i la demanda d’empleats amb FP.
La població activa a Espanya pateix un grau molt elevat de polarització entre una franja amb estudis baixos i una altra amb una preparació universitària. Enmig, com un sandvitx, hi ha uns quants titulats en graus professionals que resulten insuficients per atendre el que necessiten les empreses.
A Catalunya, el 36,4% dels llocs de treball de les companyies es troben en la franja mitjana corresponent a tècnics amb FP. En canvi, en el mercat laboral català tan sols hi ha disponible el 20,4% dels actius amb una formació adequada per a aquestes places intermedies. És a dir, que les empreses necessiten el 16% més de tècnics amb formació mitjana que han de cobrir, en molts casos, amb titulats universitaris que acaben treballant en places laborals que requereixen menys qualificació.

SOBREQUALIFICACIÓ
El problema de la sobrequalificació dels treballadors es quantifica en el 13,6% d’excés d’empleats universitaris en relació amb el que necessiten les empreses. Aquest desajust porta molts llicenciats a treballar en feines d’un perfil mitjà o fins i tot baix per fugir de l’atur.
La comparació de Catalunya i Espanya amb altres països europeus retrata encara amb més cruesa aquests desajustos entre el sistema formatiu i el mercat laboral. A Alemanya, el més abundant són els empleats amb un perfil professional mitjà, amb el 59,8%, per cobrir el 49,6% de llocs de treball que requereixen aquesta qualificació. Per tant, les empreses alemanyes viuen una situació a la inversa de la que pateixen les companyies espanyoles al disposar de candidats suficients per cobrir les seves ofertes i poder portar a terme una selecció de candidats. En canvi, l’excés de titulats universitaris és molt més moderat, del 5%.
La comparació que fa Pimec amb vuit països de dimensió similar (com Bèlgica, Noruega, Suïssa i Àustria) també deixa Catalunya en mala posició. En aquests països, el 44% de la població activa té FP, una xifra molt més pròxima a la del 38,8% de llocs de treball que exigeixen aquesta preparació.
Però Catalunya té una peculiaritat que també pesa com una llosa sobre el mercat laboral i el sistema educatiu. El 40% de les ocupacions requereixen una formació baixa, una proporció molt similar a la d’empleats disponibles (42,6%). Es tracta d’uns percentatges molt per sobre de la mitjana de la mostra de vuit països utilitzada per Pimec i de la realitat d’Alemanya. El responsable d’estudis de Pimec, Modest Guinjoan, atribueix el pes elevat d’ocupació poc qualificada «a la importància que tenen els sectors del turisme i del comerç».
L’evolució de la corba d’alumnes de FP permet a Guinjoan assegurar que «sembla que s’està corregint una mica l’escassetat d’estudiants que hi havia anteriorment, però a un ritme molt lent, de manera que segueix havent-hi problemes de sobrequalificació i de subocupació».

PROPOSTES DE LA PATRONAL
La patronal reconeix que capgirar el sistema formatiu no és fàcil, encara que reclama mesures per accelerar el canvi. Entre elles, que el departament de Presidència de la Generalitat assumeixi directament la gestió de la FP conjuntament amb els agents socials, i desenvolupar plenament la llei de FP aprovada l’any passat.
Però la patronal avisa que la recepta de la FP dual, en què els alumnes porten a terme pràctiques remunerades en empreses, no pot ser l’única mesura. «En la FP dual, una part de la formació es desenvolupa a l’empresa. Però la capacitat del país d’implantar aquest sistema és molt limitada. Plantejar la FP dual com a única solució és una barbaritat», adverteix Antoni Cañete, secretari general de Pimec.

Las 15 mejores playas nudistas de España

Las 15 mejores playas nudistas de España

Las 15 mejores playas nudistas de España

Escritora y fotógrafa
martes, 19 de abril de 2016

Si eres de los que tratas de expresar en libertad tu derecho a estar desnudo por las playas de España, echa un vistazo a los mejores lugares de la costa española para hacerlo. Estas son las 10 mejores playas nudistas de España.

¿Sueñas con bañarte desnudo en un mar de aguas cristalinas? Pues estás de enhorabuena porque en Skyscanner hemos recopilado una lista de las mejores playas nudistas de España para que hagas realidad tus fantasías.

Una cosa es segura: te sobrará maleta por todas partes. Con apenas un cepillo de dientes y mucha crema solar estarás preparado para tus vacaciones en estas playas escandalosamente bellas. ¿Te animas a conocerlas?

1. Torimbia, Llanes, Asturias

Entre las montañas verdes que la rodean, la playa de arena blanca y el agua de un azul profundo, este parece el último lugar en la faz de la tierra jamás tocado por la mano del hombre. A este enclave solo se puede llegar a pie. Aviso: esta playa nudista es visitada por público no nudista y, desde el mirador, es habitual ver a gente tomando fotos de las impresionantes vistas. Prepárate porque aquí el agua está fría, como es de suponer en este parte del Mar Cantábrico.
Haz clic en la foto y descubre las 10 mejores playas de España Playa Torimbia Asturias

2. Barronal, Níjar, Almería

Aunque todo el Cabo de Gata permite el nudismo, esta playa es particularmente radical cuando se trata de limitar el acceso al textil. Tendrás que dejar el coche a tres kilómetros de distancia de la playa, en una zona llamada Los Genoveses. Desde allí tendrás que coger un camino de tierra cuesta abajo. El color grisáceo de la arena del Barronal es particularmente curioso porque parece no decidirse entre el blanco amarillento de la costa mediterránea y el negro intenso de las playas volcánicas de Tenerife. Tendrás que verlo con tus propios ojos.
Sigue leyendo: Las diez playas increíbles del mundo en las que perderte

3. Faro de Roche, Conil de la Frontera, Cádiz

Hay hasta nueve cuevas en la costa del Roche resguardas de las incomodas ráfagas de viento del este que suelen soplar por la zona. Los treinta metros de acantilados se elevan mientras las olas se comen la base de la playa. A unos 150 metros del faro hay una cueva que es de difícil acceso, cosa que hace de este lugar una zona ideal para pasearse desnudo. Id sólo cuando la marea está baja.
Dale un clic a la foto para conocer las 10 mejores playas de Cádiz Playa del Faro de Roche

4. Las Gaviotas, Santa Cruz de Tenerife

Esta vendría a ser la hermana nudista de la playa de las Teresitas. Situada a tres kilómetros del barrio de San Andrés, en las Gaviotas comparten espacio nudistas y no nudistas. La tira de arena es estrecha y los bañistas enseguida se encontrarán adentrándose en el agua casi sin darse cuenta. Dos recomendaciones: llega temprano para encontrar aparcamiento y trae agua contigo.
Clica en la imagen y echa un vistazo a las 10 playas más bonitas de Canarias Playa de las Gaviotas

5. Roques Planes, Calonge, Girona

Los buscadores de paraísos nudistas tendrán que dirigirse sí o sí a la Costa Brava. Deja el coche en Sant Antoni de Calonge, en el parking de la torre Martina, camina unos quince minutos dirección sur para encontrarte con un trozo virgen de costa. La verdad es que no hay mucha arena, pero hay muchas rocas llanas donde extender la toalla y disfrutar de las vistas. 536921907
Haz clic en la foto y disfruta de las 10 playas más hermosas de la Costa Brava Roques Planes

6. Coll Baix, Mallorca, Islas Baleares

Si te van las playas nudistas remotas y salvajes, entonces Coll Baix es para ti. Rodeada de largos acantilados, esta playa recóndita apenas se llena en verano. Podrás llegar a ella en barco, que sale del puerto de Alcudia, y en coche. Tendrás que tocar Alcudia y seguir la carretera que bordea la montaña. Una vez llegues al final del camino, aparca y anda unos 500 metros. Ten en cuenta que aquí el viento pega con fuerza, más que en el sur de la isla.
Clica en la imagen y alégrate la vista con las 10 playas más cristalinas de Mallorca Coll Baix

7. Es Trucadors, Formentera, Islas Baleares

En el norte de la isla hay una tira de tierra apartada donde se concentran multitudes, especialmente en verano. Nudismo es la norma aquí. Una atracción para el visitante serán las esculturas de piedritas que la gente ha ido creando a lo largo de los años. Si estás en contacto con tu lado más hippie, aquí te sentirás como pez en el agua.
Clica en la imagen y descubre las 10 mejores playas de las islas Baleares
playa de ses illetes en formentera

8. Barinatxe, Sopelana, Bilbao

Aquí los nudistas se sitúan a los laterales de la playa. Además, podrás ponerte en forma corriendo en cueros por la playa. La ya famosa carrera nudista de Sopelana es de participación gratuita y está dividida en categorías por edad y sexo: masculina, femenina, veteranos (mayores de 40 años) e infantil (menores de 14). Los corredores tendrán que cubrir 5000 metros sobre arena dura para ganar el trofeo Patxi Ros.
**Haz un clic en la foto y no te pierdas las 10 mejores playas de Francia Playa de Barinatxe

9. Playa de Maspalomas, San Bartolomé de Tirajana, Gran Canaria

Esta es una de las playas más bonitas de España para hacer nudismo. Entre la Playa del Inglés y el Faro de Maspalomas, se encuentra esta zona tan especial de enormes dunas de arena y mar calmo. La playa está dividida entre la parte nudista y la textil que suele estar más masificada. Esta playa dispone de todos los comodidades y servicios que puedas necesitar como tiendas, restaurantes y un puesto de socorrismo.
Si quieres saber que hacer en Gran Canaria, haz un clic a la foto Playa de Maspalomas

10. Playa de Figueiras, Islas Cíes, Vigo

Esta es la única playa nudista de las Islas Cíes. También conocida como la playa de los Alemanes, se encuentra a la izquierda del muelle en el que atracan los barcos. Recuerda que para llegar a las islas Cíes debes coger uno de los barcos en la Estación Marítima de Vigo que salen periódicamente todos los días de la semana de junio hasta el 14 de septiembre. Arena blanca, agua cristalina y un entorno natural incomparable son los tres hitos que describen el lugar. No por nada este archipiélago fue declarado Parque Natural el año 1980.
Clica en la foto para conocer las 10 mejores playas de Galicia Playa de Figueiras

11. Playa de Sonabia, Cantabria

Esta es una playa con historia. Rodeada por dos hermosas colinas (una de ellas con forma de Ballena), esta playa fue una de las primeras en España donde la gente se ponía en cueros sin miedo a que le cayera una multa por escándalo público. Años más tarde, Sonabia continúa siendo un bonito santuario para los amantes del naturismo por su entorno aislado y bohemio. También acuden a ella bañistas más tapaditos.
Haz un clic a la imagen y disfruta de los 10 rincones imprescindibles de Cantabria Playa de Sonabia

12. Playa del Ruso, Granada

Se trata de un auténtico refugio nudista que emana paz y tranquilidad. Hay dos formas de llegar a esta playa, o bien por el mar desde el pueblo de la Rábita o a pie desde la salida de la carretera nacional 340. El acceso a pata es bastante accidentado ya que para bajar hasta la playa hay que atravesar un largo sendero cuesta abajo y agacharse en determinados tramos. Sus aguas son cristalinas y templadas y está rodeada por dos grandes rocas, lo que hace de ella una playa idónea para perderse y descansar.
Clica en la imagen para conocer los 10 mejores destinos de fiesta y playa Playa del Ruso

13. Playa de la Mar Bella, Barcelona

Es una de las pocas playas nudistas de España, si no la única, a la que podrás acceder en metro. Baja en la parada Selva de Mar de la línea 4 y camina dos cuadras dirección sur hasta llegar a la Mar Bella. Para practicar nudismo, dirígete a la parte izquierda mirando a mar. La playa dispone de aseos y vestuarios y muy cerca hay un gimnasio al aire libre para los amantes del deporte.
Si quieres saber que cosas estupendas que se pueden hacer en Barcelona haz un clic en la foto
Playa de la Mar Bella

14. Playa de Espalmador, entre Ibiza y Formentera

Hay dos formas de acceder a Espalmador: una es en barco y la otra a nado (siempre que el estado del mar lo permita) ya que esta isla se encuentra a escasos 150 metros de Formentera. Más que una isla, el Espalmador es apenas un peñasco de 3 kilómetros cuadrados. Esta playa/isla es un parque natural protegido, así que conserva cierto aire de salvaje y libertad muy en consonancia con el espíritu nudista de esta lista.
Clica en la foto y recorre 10 rutas en coche por Mallorca, Menorca e Ibiza Playa de Espalmador

15. Cala Cantalars, Alicante

Aparca en la Avenida Costa Blanca (de Alicante) y desciende por un pequeño camino hasta llegar a esta Cala. Su acceso más complicado hace que esta sea la cala donde más se practique el nudismo por esta parte de Alicante. De hecho, es la playa menos concurrida en verano de la zona. Cuando atardece, este pequeño rincón alcanza su máximo esplendor con las vistas de la ciudad como telón de fondo.
Cala Cantalar
Sigue leyendo: Las 11 playas más populares y abarrotadas del mundo

¿Conoces alguna playa nudista más que te gustaría recomendar? ¡Deja un comentario y compártelo!

Conoce más playas estupendas en las dejarte ver (con y sin ropa) haciendo clic en los siguientes artículos

Skyscanner es el comparador global para tus viajes que te ayuda a ahorrar en vuelos, hoteles y coches de alquiler


Manual per entendre el galimaties del full de ruta independentista

EL POLS SOBIRANISTA

Manual per entendre el galimaties del full de ruta independentista

Els actors del sobiranisme defensen processos i terminis diferents per a la secessió

Puigdemont, Junqueras i Mas han fet esmenes al programa de

Manual per entendre el galimaties del full de ruta independentista
FERRAN SENDRA

Dimarts, 31 de maig del 2016 - 09:47 CEST
¿Com i quan s'ha de proclamar la independència de Catalunya? Cada vegada hi ha més respostes diferents a aquesta pregunta en el si del sobiranisme, que viu moments de certa cacofonia i confusió, tot i disposar de més poder que mai a Catalunya. Els anomenats fulls de ruta es multipliquen i es van adaptant a les circumstàncies, fins al punt que cada vegada és més difícil identificar un fil conductor. Vegem-ho.

Els fulls de ruta del procés

EL PERIÓDICO

EL PROGRAMA DE JUNTS PEL SÍ

En primer lloc existia el full de ruta que havia de ser el prioritari: el de la coalició que va guanyar les eleccions, Junts pel Sí. El seu programa electoral prometia el següent si aconseguia majoria absoluta d'escons: declarar l'inici del procés, elaborar una nova constitució, proclamar la independència, aprovar la llei de transitorietat jurídica (que ha de regular de manera provisional les estructures del nou estat), aprovar la llei del procés constituent (que regiria la fase parlamentària i d'aprovació constitucional) i finalment convocar les anomenades eleccions constituents. Tot això en 18 mesos.

LES ESMENES DE PUIGDEMONT

El president Carles Puigdemont ha sigut el primer a introduir esmenes a aquest pla. Va afirmar que no hi haurà declaració unilateral d'independència (DUI) perquè el programa de Junts pel Sí no ho preveia. Això és cert a mitges. Sí que parla de proclamar la independència, i se suposa que si es fa és sense l'aval de l'Estat espanyol. ERC va recordar primer el que s'havia firmat en el programa i finalment es va arribar a un acord salomònic: es farà una "declaració d'intencions".

ELS PLANS DE L'ASSEMBLEA

D'altra banda hi ha el full de ruta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), principal referent cívic de l'independentisme que passa per hores baixes de divisió i de certa letargia mobilitzadora. Amb tot, l'ANC assegura que l'any que ve s'ha de proclamar la independència. En el seu últim document, l'entitat advoca perquè “al llarg del 2017 el Parlament proclami la independència”. Un termini sens dubte ambiciós, tenint en compte que el Govern de Junts pel Sí ja ha deixat clar que els 18 mesos per arribar a Ítaca és un marge que es pot allargar.
Però l'ANC creu que l'any que ve Catalunya serà independent, a continuació aprovarà les lleis de transitorietat jurídica i “les altres eines de l'Estat” i es convocaran eleccions constituents. Es donarà pas, llavors, al nou Estat que culminarà amb l'aprovació de la constitució en un referèndum.
Sempre existeix un pla B, i el de l'Assemblea es diu "assemblea de càrrecs electes", que “en cas de necessitat” assumirà la representació institucional màxima de Catalunya per completar la independència, inclosa la capacitat d'una DUI quan ho cregui oportú.

EL 'RUI' DE LA CUP

Després hi ha el full de ruta de la CUP, que exigeix un referèndum unilateral d'independència (RUI). Així ho ha ratificat en assemblea aquest cap de setmana passat. El cas és que la CUP també exigeix gestos de desobediència, com uns pressupostos que incloguin totes els impostos impugnats pel Tribunal Constitucional, i que en menys de mig any es desplegui la declaració rupturista del 9-N. Els anticapitalistes denuncien que Junts pel Sí ha “rebaixat el valor” d'aquesta declaració parlamentària.

LES IDEES D'ARTUR MAS

Paral·lelament a tot això, s'hi han d'afegir les aportacions de dirigents gens menors com és el cas d'Artur Mas, que dies enrere es treia de la màniga altres eleccions plebiscitàries. Uns comicis que evitarien, segons ell, la unilateralitat d'un referèndum com el que reclama la CUP. En aquestes noves eleccions, Mas creu que s'haurien de comptar, aquesta vegada sí, vots i no només escons.
Una altra aportació singular ha sigut la del vicepresident del Govern i líder d'ERC, Oriol Junqueras, l' independentista més vehementen els últims anys i flagell de les posicions més moderades de CDC, que es va despenjar fa unes setmanes reconeixent que no hi haurà independència de forma unilateral, sinó d'acord amb l'Estat i la comunitat internacional.

ELS DUBTES JURÍDICS (I POLÍTICS)

Tingueu en compte en aquest repàs que una de les ments pensants de l'arquitectura de les estructures d'Estat, Carles Viver Pi-Sunyer, era poc partidari del full de ruta de Junts pel Sí en la denominació d'algunes de les anomenades lleis de desconnexió. I que a CDC s'insisteix una vegada i una altra que les coses s'han de fer “bé” i no de pressa.
Tots aquests fulls de ruta són, a més, susceptibles de ser esmenats, ja que el procés viu moments de transitorietat com ho demostra, sense anar més lluny, la incògnita sobre la continuïtat del Govern en el que es refereix al suport de la CUP als seus primers pressupostos. Finalment, però no menor, Catalunya i l'Estat estan a les portes d'una nova convocatòria electoral decisiva també per al procés.

ELS PLANS B

Si el nou inquilí de la Moncloa obre vies de diàleg amb Catalunya, tots els fulls de ruta -o gairebé tots- s'hi adaptaran perquè, com s'ha esmentat anteriorment, sempre existeix un pla B. En el cas de Junts pel Sí, es tracta d'aquella frase del programa que mostra la disposició a negociar amb l'Estat un possible referèndum pactat.
Una consulta que està en el full de ruta de Catalunya Sí que es Pot i En Comú Podem, que pot tornar a guanyar les generals a Catalunya, segons els sondejos, i que reclamaran que això es posi en l'epicentre del debat del procés. No en va, va ser el mateix Mas qui, la nit electoral del 20-D en què CDC es va clavar una sonora patacada, va exhibir sense embuts la bandera del referèndum pactat amb l'Estat com a via alternativa.

LA SOCIETAT CIVIL

I per acabar el bosc de propostes i vies, anoteu també l'anomenat procés constituent, el que ha de forjar un text constitucional. Compta amb diferents versions i s'està coent a foc lent en una comissió parlamentària i en un nucli d'entitats (reinicia.cat) que vol travar una aliança entre l'impuls de la societat civil i el paper dels partits.
Partits, moviments, Parlament i poder. Fulls de ruta sota un denominador comú: a l'expectativa i presidits per les mirades de reüll entre tots els actors, cap dels quals disposa actualment de cap convenciment sobre on estarà el procés sobiranista en els pròxims mesos... o setmanes.


El Barça presenta la seva nova samarreta inspirada en la de Wembley-92

El Barça presenta la seva nova samarreta inspirada en la de Wembley-92

L'equip torna a les tradicionals ratlles verticals amb unes franges més primes i sense publicitat al pit

EL PERIÓDICO / BARCELONA
Dilluns, 30 de maig del 2016 - 10:47 CEST
El Barça presenta la seva nova samarreta inspirada en la de Wembley-92
La nova pell del Barcelona s'inspira en la samarreta que va usar a Wembley-92 quan el 'Dream Team' de Johan Cruyff va alçar la primera Copa d'Europa, malgrat que va haver de jugar la final contra el Sampdoria amb una de color taronja. Tan bon punt va acabar el partit, es va posar la blaugrana i així va recollir el trofeu a Londres. Nike, la multinacional que equipa el club blaugrana, ha posat a la venda les noves samarretes que lluirà l'equip de Luis Enrique la temporada que ve. Es torna a les clàssiques franges verticals, encara que una mica més primes, a més d'alternar els tradicionals colors blau i grana amb uns "matisos més clars de les mateixes tonalitats". I no porta publicitat al pit, a l'espera que la directiva trobi patrocinador. Les ratlles, com ha indicat el Barcelona, es van estrenyent a mesura que s'acosten al final.
Tant a l'interior com a l'exterior de la samarreta s'han col·locat referències a l'orgull del club. Al revers del coll, per exemple, es pot veure la paraula Barça, al costat d'una petita senyera, reproduint el mosaic que els aficionats blaugrana van fer al ja derruït Wembley el 1992. Les paraules 'un crit' i 'valent' adornen la part interior dels punys dret i esquerre, respectivament. Nike ha explicat que "la tipografia dels noms i els números dels jugadors s'inspiren en els "revolts arquitectònics de la ciutat".
El Barça presenta la seva nova samarreta inspirada en la de Wembley-92

La Fundación Francisco Franco destaca el resultat de la consulta a Tortosa

QUE S'HO FACIN MIRAR A TORTOSA...!!!

País

La Fundación Francisco Franco destaca el resultat de la consulta a Tortosa

És la notícia més destacada a la web de l'entitat d'apologia del dictador



Captura de pantalla 2016-05-31 a les 9.38.14
La Fundación Francisco Franco ha destacat el resultat de la consulta de dissabte passat a Tortosa en què es va aprovar de mantenir el monument franquista al riu Ebre. És la notícia més destacada de la web de la fundació, que titula: ‘Tortosa vota de mantenir el monument a la batalla de l’Ebre’. L’entitat reprodueix la notícia que va fer La Gaceta sobre el resultat de la consulta, destacant en el subtítol: ‘El 68,36% dels electors ha decidit de mantenir el monument que fou inaugurat per Franco el 21 de juny del 1966’.
El text destaca també unes declaracions de satisfacció del batlle de Tortosa, Ferran Bel (CDC), celebrant la participació, que fou del 29,73%: ‘Per a una consulta, és una xifra molt elevada. Hi ha hagut eleccions europees que no han arribat a aquest nombre de votants.’ Més declaracions: ‘Aquest país és complex i molt divers. Ens hem d’acostumar a acceptar-nos i respectar-nos. Avui no es votava sobre el franquisme, simplement si un monument es museïtza o es reinterpretava (…). Demanem que no se’ns tracti de franquistes perquè no en som’.


(Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu en aquesta pàgina.)

L’AVL, o com crear un problema que no existia, per Vicent Partal


  • Editorial
  • Vicent Partal

Opinió

L’AVL, o com crear un problema que no existia

«Va nàixer com una iniciativa política, no pas científica, fruit d'un pacte entre Zaplana i Pujol, que en teoria havia de posar fi a les discussions socials sobre la llengua catalana al País Valencià»



El president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Ferrer.
El president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Ferrer.
El pacte entre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’anomenada Real Academia de Cultura Valenciana és una equivocació notable, sobretot per la manera com s’ha fet.
L’AVL és l’entitat normativa de la Generalitat Valenciana. Ha tingut un paper complicat aquests anys. Va nàixer com una iniciativa política, no pas científica, fruit d’un pacte entre Zaplana i Pujol, que en teoria havia de posar fi a les discussions socials sobre la llengua catalana al País Valencià. La teoria deia que el conjunt de la població acceptaria més bé el caràcter normatiu d’una entitat estrictament valenciana i, gràcies a això, es podria acabar el secessionisme lingüístic. Tant l’Institut d’Estudis Catalans com les universitats valencianes van malfiar-se profundament de les intencions d’una institució que es movia en una ambigüitat tan gran –començant pel nom: és molt diferent dir-se Acadèmia Valenciana de la Llengua que Acadèmia de la Llengua Valenciana.
La desconfiança no s’ha esvaït, tot i que, amb el pas dels anys, la presència oficial de l’Acadèmia s’havia normalitzat més o menys. Fins i tot s’havia fet perdonar part del pecat original quan, durant la legislatura passada, es va enfrontar al govern del PP defensant la unitat de la llengua catalana, ni que fos amb un llenguatge bàsicament críptic i confús.
Mentre passava això, els secessionistes lingüístics, allò que se’n deien els ‘blavers’, anaven esmorteint-se a poc a poc. D’una banda, perquè, al cap i a la fi, sempre han estat una eina política a les mans de la dreta extrema valenciana i quan aquesta caigué, lògicament, ells també caigueren. D’una altra, perquè l’educació ha avançat. No tan solament per la feina de les escoles –ja hi ha una generació de gent educada en la llengua pròpia–, sinó també gràcies a gests tan senzills com mirar TV3 o escoltar Catalunya Ràdio. Entre les unes coses i les altres, els grups blavers, tan actius i radicals fa anys, ara travessaven la pitjor època. I, tot d’una, de sorpresa, l’AVL acudeix a rescatar-los.
L’anomenada RACV va ser impúdicament regada amb diners pel PP mentre tenia el poder. I ara que el PP pràcticament ha desaparegut de les institucions vivia una situació dramàtica. Necessitava arrimar-se a la institució oficial de la Generalitat per a sobreviure. I per això resulta tan i tan sorprenent que l’acord proposat per l’AVL incloga clàusules, paraules i definicions que serien comprensibles si l’AVL fos l’entitat petita i necessitada, però que esdevenen incomprensibles quan resulta que és al revés.
A què treu cap ara, després d’haver resistit el PP al govern, parlar de ‘llengua valenciana’ o fins i tot ‘idioma valencià’. Per quina raó s’accepten paraules o grafies que no són registrades ni en la normativa de l’AVL –ja prou laxa i permissiva– i què només es poden explicar per la ignorància monumental dels seus usuaris? I, sobretot, per què es presenta un acord com aquest com si fos un acord entre iguals? Tots els partits presents a les Corts Valencianes donen suport a l’AVL. No hi ha entitats significatives que s’apunten a això que en diuen normes de la RACV. Els secessionistes lingüístics obtenen un nombre de vots insignificant, ara mateix. I aleshores la pregunta és: on està el problema a resoldre? Què explica aquesta maniobra desconcertant que, a més, ha tibat les relacions entre acadèmics? (I no parlem de com es deuen sentir els acadèmics ja escollits, però que encara no han pres possessió.)
Havent fet les coses d’aquesta manera, l’AVL ha creat un problema allà on ja no n’hi havia cap. Lamentable.


[A sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. He d’avisar també que, com passa alguns dies, ahir vaig corregir al matí l’editorial sobre Tortosa, després de rebre diversos correus demanant que aclarís que els partits d’esquerres també eren partidaris de la consulta. 
Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb que els subscriptors de VilaWeb participen de la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens voleu ajudar, amb una petita quantitat us feu subscriptors del diari. Per a saber-ne més, aneu ací.]

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

dilluns, 30 de maig del 2016

L'Estat munta una campanya de descrèdit contra el procés a l'exterior

L'Estat munta una campanya de descrèdit contra el procés a l'exterior

Dues ambaixadores especials utilitzen els flancs de la immersió i la corrupció contra l'independentisme




Una de les ambaixades espanyoles.
Una de les ambaixades espanyoles.   |   Ministeri espanyol d'Exteriors


El govern espanyol ha decidit dedicar específicament dues ambaixadores per rebatre el discurs independentista arreu del món. I els dos ítems que estan difonent entre les cancelleries i els agents econòmics i mediàtics d'arreu són ben nítids: l'hipotètic Estat català no respectaria els drets dels castellanoparlants de Catalunya, com ho demostrarien el fet que actualment no poden estudiar castellà a l'escola o que el Govern imposa "multes lingüístiques", i que tot el procés independentista no és res més que una maniobra de la classe política per evitar els judicis per corrupció.


Així ho expliquen a El Món fonts coneixedores del missatge difós per les ambaixadores María Bassols -diplomàtica de carrera- i Cristina Ysasi Ysasmendi -alta funcionària de l'Estat-. Segons el seu relat, l'independentisme no té més base política que l'intent de fugir jurídicament de tot un seguit de casos de corrupció que han afectat el principal partit independentista, Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). I, en l'hipotètic cas que els independentistes assolissin el seu objectiu, asseguren les ambaixadores espanyoles, la situació dels castellanoparlants a Catalunya es veuria compromesa. Ara mateix, de fet, posen com a exemple el fet que a les escoles s'hi escolaritza "només" en català, i aquest tracte s'estendria a tots els àmbits de la societat en cas d'independència.

En aquest sentit, no és perquè sí la publicació, fa quinze dies d'un article específic sobre les denominades "multes lingüístiques" al setmanari The Economist, sense cap lligam directe amb l'actualitat política catalana i en què hi apareixia com a veu autoritzada el president de Convivencia Cívica Catalana, Francisco Caja.

Segons va detallar el diari El País, Ysasi Ysasmendi i la catalana Bassols ja s'han desplaçat ja a Àustria, Suïssa, Brussel·les, Londres i Nova York -els mateixos països, de fet, en els quals la Generalitat hi té delegació. En aquests indrets han mantingut reunions tant a les ambaixades com als consolats. Així, en un context solemne com ho són qualssevol dels edificis oficials que l'Estat té arreu del món, els interpel·lats es veuen totalment aclaparats pel missatge que se'ls transmet. Ja sigui per commemorar el 12 d'Octubre o simplement per mantenir una reunió específica sobre la matèria, les dues ambaixadores reuneixen tot d'interlocutors que entenen que poden jugar un paper determinant en el procés independentista i els donen la seva versió del que passa a Catalunya.

Ara bé, quan aquests interpel·lats els pregunten els motius pels quals el govern espanyol es nega a autoritzar un referèndum a l'estil escocès, l'única resposta que es troben és que la Constitució ho impedeix. Una resposta que, moltes vegades, sona coixa.

Tot amb tot, el missatge difós arriba a fer forat. Així, quan algun d'aquests interpel·lats s'ha posat posteriorment en contacte amb la Generalitat per contrastar la informació, el punt de vista amb el qual s'apropava a la realitat catalana venia totalment condicionat per aquest enfocament.

Les últimes nits de la Zona Hermètica de Sabadell

Les últimes nits de la Zona Hermètica de Sabadell

Les discoteques hauran de cessar en la seva activitat dimarts que ve en compliment del pla d'usos de la ciutat

Els empresaris tensen la corda i asseguren que seguiran obrint malgrat la prohibició

Les últimes nits de la Zona Hermètica de Sabadell
Robert Ramos
EL PERIODICO                   
ALBERT SEGURA / SABADELL
Diumenge, 29 de maig del 2016 - 20:31 CEST
La Zona Hermètica de Sabadell, emblema de l’oci nocturn no només del Vallès sinó també de l’àrea metropolitana de Barcelona, té les hores comptades. Almenys de forma legal. La mitjanit de dimarts a dimecres entrarà en vigor la modificació del pla especial de regulació d’usos recreatius al barri sabadellenc de Gràcia, cosa que implica que no hi podrà operar cap discoteca ni local d’oci.
  Els empresaris del sector ja han avançat que seguiran amb la seva activitat malgrat la prohibició per la incapacitat, asseguren, que han tingut els diferents governs que s’han succeït a l’Ajuntament de Sabadell per trobar una alternativa al tancament proposat, tal com establien els acords del ple.
  L’espai va néixer fa més de 20 anys per donar resposta a una demanda ciutadana que existia a la capital vallesana. Un dels detonants van ser els accidents amb víctimes sabadellenques que es van produir quan agafaven el cotxe per anar a altres localitats on sí que existia una oferta vinculada amb l’oci nocturn. «En un d’aquests accidents van haver de treure el conductor i el copilot d’entre els ferros recargolats del cotxe. Els sis morts en aquell accident eren amics i veïns del barri obrer de Ca n’Oriac», relata Francisco González, expresident de l’Associació d’Empresaris de l’Oci Nocturn de la Zona Hermètica de Sabadell.
  L’exalcalde Antoni Farrés va apostar llavors per crear un espai que concentrés un conjunt d’oferta d’oci nocturn, al barri de Gràcia i en un àmbit principalment industrial. El pas del temps el va convertir en un espai de referència, i iniciatives com la de la veïna Terrassa, amb la seva Ciutat la Nit, no van aconseguir fer ombra a una aposta que va acabar reunint unes 40 discoteques i que atreia fins a 15.000 persones cada cap de setmana.
  Aquesta situació va provocar un increment dels incidents, amb baralles en places pròximes, saturació de cotxes als carrers residencials i desperfectes, per no parlar dels botellons, que generaven molèsties als veïns. Això va portar l’Agrupació de Veïns de Gràcia a denunciar el seu malestar a l’ajuntament, que va prendre mesures com el tall de carrers per preservar el repòs en plena nit.
CINC ANYS DE TERMINI / Davant les incessants protestes, el ple va portar a aprovació el 2011 la modificació del pla especial de regulació d’usos recreatius al barri de Gràcia, que establia que en un termini de cinc anys els operadors de l’oci nocturn haurien de posar fi a la seva activitat. Entre els plans s’hi dibuixava traslladar l’activitat a un edifici que s’hauria de construir en terrenys de Sant Pau de Riu-sec, on llavors es projectava un espai on avui hi ha establiments com Ikea i Leroy Merlín.
  «Va esclatar el cas Mercuri i l’activitat a l’Ajuntament de Sabadell es va aturar, i per això ningú va moure ni un dit per seguir amb els plans que s’havien posat sobre la taula», explica el president dels operadors nocturns, Joan Cosp. Els empresaris veuen com, malgrat les promeses del consistori d’acompanyar-los a l’hora de buscar alternatives a la seva activitat, no s’ha aconseguit fer cap avanç, amb la qual cosa, d’acord amb el nou pla especial, no haurien d’obrir les seves discoteques a partir de dimecres, 1 de juny.
  No obstant, preveuen fer-ho de totes maneres. «No tenim cap altra opció», explica Cosp, que, amb una carpeta plena de documents sota el braç, assegura que en els últims cinc anys han plantejat reunions a l’ajuntament que no han portat a bon port. També apunta que han denunciat en nombroses ocasions els botellons en espais públics com aparcaments, amb una tímida reacció per part de la Policia Municipal, defensa.
  «Fa 10 anys hi havia 36 discoteques, i avui únicament 12 continuen obertes, concentrades al voltant del carrer de Rocafort, i dels 15.000 usuaris cada cap de setmana hem passat a 3.500», afegeix.
L’AJUNTAMENT NO CEDEIX / «Sabadell no pot ser la capital de l’oci nocturn metropolità, hem de tenir l’oferta pròpia per als nostres ciutadans», defensa l’alcalde de Sabadell, Juli Fernàndez. Considera, a més a més, que aquests cinc anys han sigut temps suficient per redefinir el model d’oci. Tot i així, no s’ha acordat ni una ubicació alternativa per a l’activitat actual.
  Dijous passat, el ple municipal va arrencar el compromís de totes les formacions per definir com més aviat millor quin ha de ser el nou model de l’oci nocturn a la ciutat. El govern local va fer autocrítica, admetent el retard en el procés i el caràcter especialment «restrictiu i injust» aplicat al barri de Gràcia.
  Els empresaris defensen que el govern hauria de prorrogar el tancament, tenint en compte que han presentat un recurs davant el Tribunal Suprem. «Haurien d’endarrerir el tancament fins que el jutge prengui una decisió», considera Cosp. L’empresari xifra en 400 les persones que es quedarien sense feina amb el tancament impulsat des de l’ajuntament, «la majoria joves», assegura.
  D’acord amb la legislació aprovada, a partir d’aquest 1 de juny la Policia Municipal freqüentarà la Zona Hermètica per detectar els locals que obrin portes i traslladar l’incompliment al Departament de llicències i disciplina d’activitats de l’ajuntament de la ciutat. El final de procés es culminarà amb el precinte del local.

Els nens de famílies pobres pateixen el doble d'obesitat que els de les riques a Catalunya

MALALTIA EMERGENT

Els nens de famílies pobres pateixen el doble d'obesitat que els de les riques a Catalunya

El 9,6% dels nens fins a 14 anys de classe alta són obesos, davant el 20,1% dels de classe baixa

Salut intervé a través dels menús escolars, en què un 80% de les postres ja són de fruita fresca

Els nens de famílies pobres pateixen el doble d'obesitat que els de les riques a Catalunya
RICARD CUGAT
  EL PERIODICO                         
Dilluns, 30 de maig del 2016 - 10:38 CEST
Els anys de crisi econòmica no han modificat els hàbits alimentaris de les famílies situades en la franja alta de la societat, però sí que els han relegat a un perillós segon pla en els estrats de classes mitjana i baixa de Catalunya, que, per múltiples motius, han fixat com a criteri prioritari a l'organitzar la seva nutrició que el menjar sigui barat, atipi i sigui fàcil, molt fàcil, de preparar.
Aquesta circumstància s'ha traduït en una concentració de l'excés de pes a les classes més empobrides de totes les edats, encara que és la franja infantil la que preocupa de forma especial els metges i responsables sanitaris. L'enquesta de salut del 2014 de la Generalitat -l'última publicada- reflecteix que encara que la proporció total de nens de 0 a 14 anys que pateixen obesitat o sobrepès amb prou feines ha variat, o fins i tot ha baixat algun punt en l'últim quinquenni i segueix estant pròxima al 31% d'aquesta població, resulta que, observant la situació econòmica i la posició social de les famílies, es perceben unes notables diferències: un 20,1% dels menors adscrits a la classe social baixa són obesos, malaltia que només afecta a un 9,6% dels nois de classe alta. Entre els de classe mitjana, el 13,4% pateix obesitat, i el 19%, sobrepès.

EL PES COM A INDICADOR SOCIAL

“Entre els nens de les famílies de renda baixa existeix el doble d'obesitat que en els de classe alta –confirma Gemma Salvador, dietista nutricionista de l'Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPC)-. Aquesta desproporció està relacionada també amb el nivell d'estudis dels pares d'aquests nens. Les famílies amb baixos recursos són les més vulnerables, per aquest motiu, a patir malalties cardiovasculars i diabetis”.
Patir obesitat en els primers anys de la vida incrementa de forma important el risc de patir alteracions coronàries, cardíaques, metabòliques, articulars i algunes formes de càncer a l'arribar a l'edat adulta, a més d'hipertensió, artrosi, gota i trastorns psíquics, afegeix l'especialista.

L'excés de pes és causa de diabetis, hipertensió, artrosi i algunes formes de càncer

Entre la població adulta l'excés de pes malaltís s'ha consolidat com un bon indicador de l'estrat social al qual la vida adscriu a cadascú. La polarització va en augment, a mesura que minva l'anomenada classe mitjana i creix la pobresa. L'enquesta de la Conselleria de Salut abans citada indica que un 8,3% dels catalans de classe alta pateix obesitat i un 42,1% sobrepès (estadi previ a la patologia). L'obesitat arriba al 20,2% dels adscrits a la classe baixa i al 16% dels que es consideren de classe mitjana: el pes malaltís gairebé es triplica entre els pobres.

CONTROL ALS MENJADORS ESCOLARS

Els serveis dietètics de Salut es van marcar fa gairebé un decenni revertir el que consideren una perillosa tendència social: Espanya és el tercer país europeu -després de Grècia i Itàlia- amb nivells més elevats d'obesitat en totes les edats, destacant la infantil. Els especialistes relacionen aquesta dada amb els actuals registres de mortalitat: les malalties cardiovasculars són la primera causa de mort en l'actualitat a Espanya i superen el càncer. Les intervencions de les Administracions sanitàries en aquest tema han sigut, fins ara, poc exitoses.
“La nostra intervenció sempre ha se ser en forma de recomanacions, perquè no podem ordenar quins aliments han de comprar les famílies ni tampoc dirigir aquest aspecte als centres escolars –explica Gemma Salvador-. El focus principal, no obstant, el posem en les escoles. L'estratègia se centra a assessorar-los de forma exhaustiva, perquè els sigui còmode adaptar els menús a la forma sana d'alimentar-se. No podem multar les escoles que no compleixin els nostres consells”.
La Generalitat pot “supervisar i revisar” els menús que serveixen les escoles, però no fa inspeccions de control a les cuines dels col·legis. “Els menjadors escolars no ens enganyen, ni es neguen a informar-nos de què serveixen als plats", -assegura. Les escoles tendeixen a reduir les racions de carn vermella, factor que, juntament amb el cost dels salaris del personal, determina la despesa en alimentació de l'alumnat. “Això és justament el que nosaltres recomanem, incideix Salvador-. Potenciar la verdura, introduir el llegum com a plat únic i no donar carn més de dos dies a la setmana”.
De moment, han aconseguit que “un 80%” de les escoles catalanes hagin substituït les postres làctiques o la brioixeria industrial per fruita fresca. “Ja no se serveixen tants 'sanjacobos' [porc arrebossat], croquetes o fregits als menjadors escolars –afirma Salvador-. Els missatges van calant com la pluja fina, però la diferència persisteix als centres que escolaritzen els nens de famílies amb pocs recursos, en comparació amb els de classe alta”.

Sense unitat de referència en obesitat infantil

La xarxa hospitalària de Catalunya no disposa d'una unitat multidisciplinària de referència que centralitzi l'atenció de l'obesitat infantil. Cada hospital destina a aquesta malaltia una insuficient dotació de pediatres i endocrinòlegs, reconeixen els especialistes. Els programes sanitaris específics dirigits a frenar l'obesitat infantil són inexistents en l'actualitat. Un dels experimentats més eficaços en els últims anys, el projecte Nens en Moviment que va desenvolupar un equip de nutricionistes i psicòlogues contractats a l'Hospital de la Vall d'Hebron, es va suprimir a l'irrompre la crisi i, malgrat les promeses de l'actual gerència, no s'ha tornat a reiniciar.
Els suggeriments que els serveis de dietètica i nutrició de salut dirigeixen a les escoles inclouen, de forma prioritària, la introducció de l'exercici físic, pautat i regular, entre els nens. Aquesta activitat, suggereixen, ha de comptar amb l'aprovació del nen que l'ha de practicar, ja que si no no hi haurà continuïtat.
Als pares se'ls aconsella oferir menús variats als nens i evitar que repeteixin un plat si ja n'han menjat prou. També proposen controlar les racions de pa i eliminar els sucs preparats i les llaminadures.